Un teatre sense teatre

Roger Bernat ha presentat la seva obra “Pendent de votació” al Festival de Noves Escenes Obertes (un altre esdeveniment cultural de Barcelona que està pendent d’un fil). Una obra en què el teatre es converteix en un parlament dirigit pels espectadors. Al número 95 d´A*Magazine, Roger Bernat, entrevistat per Saioa Olmo, declarava que entén el teatre “com aquest lloc on es reuneix una sèrie de gent per preguntar-se què significa viure en comunitat”. “Pendent de votació” és la seva posada en pràctica.

Una de les exposicions del MACBA que han quedat en la memòria es titulava “Un teatre sense teatre”. En ella es discutia la premissa formalista de la puresa de l’art i es reclamava la hibridació de les arts recollint la idea de la teatralitat. El museu es presentava com un lloc que, no sent un teatre, acollia pràctiques teatrals. Roger Bernat en la seva última proposta ha donat la volta a la premissa del teatre sense teatre. Aquí sí que estem en un teatre, en una sala amb escenari i butaques, amb espectadors, però sense teatralitat. O, almenys, sense representació i sense actors. Els actors són els propis espectadors que es passen les dues hores de la “funció” prenent decisions, votant i discutint les propostes d’una màquina. Que ningú s’espanti!, no es tracta de la típica obra de teatre intimidant en què et toca sortir a l’escenari a fer el ridícul.

Abans d’entrar a la sala cada espectador rep un comandament amb el qual votarà sí, no o s’abstindrà davant les preguntes que planteja la màquina sobreimpressionades en una gran pantalla al centre de l’escenari. De fet ni tan sols estàs obligat a votar. Les primeres preguntes funcionen com una mena de compromís o contracte amb l’espectador sobre si està disposat a entrar en el joc: et sents capaç d’usar el comandament sense rebre instruccions? Et sents capaç de prendre decisions aquesta nit? Els sís són aclaparadors. S’accepta el joc, estem disposats a votar i prendre decisions. Suposo que si en algun cas Roger Bernat es trobés amb un no unànime acabaria la funció en aquest moment.

Des del principi la qüestió està plantejada: aquest no és un espai de representació, és un espai autònom en el qual unes persones prenen les decisions sobre com organitzar-se. És un espai real. La sala es declara inviolable, es declara territori propi i independent. Teatre sense representació, a “pendent de votació” Roger Bernat insisteix en portar a terme una pràctica teatral que assumeix la crisi de la representació, de la impossibilitat de representar. Seguint al peu de la lletra la teoria Situacionista, el que proposa és una situació. La qual cosa no significa que no hagi narrativa. Al contrari, les pròpies votacions estableixen un relat.

Podem escollir entre escoltar els Beatles o els Stones. Ens hem de fotre!, a la sessió a la qual vaig assistir van guanyar els Beatles. Diuen que el món es divideix entre aquells als que els agraden els Beatles i als que els agraden els Stones. Estic en minoria. Cal acceptar les lleis d’aquesta democràcia petita i transitòria a la qual hem decidit jugar aquí durant un parell d’hores. D’això va l’obra: d’assumir les contradiccions de la democràcia. Encara més, com era el cas, davant d’un públic entregat al lliure pensament i davant del qual Roger Bernat fa algunes concessions segurament destinades a generar simpatia i empatia: es desestima la proposta d’un servei militar obligatori, no hi haurà seguretat, s´abolirà la monarquia i es declara la tercera república. Ovacions. Però, fins i tot aquí hi ha preguntes trampa: si no hi ha seguretat, la seguretat queda a mercè d’altres, per exemple de la seguretat del teatre. També la predisposició revolucionària del públic porta a la decisió que el sistema pugui preveure la revolució, la qual cosa anul·la tota possibilitat revolucionària. O que establir un sistema de reinserció social per a terroristes significa admetre que en un procés de pau ha d’haver un intercanvi econòmic. Així introdueix temes d’actualitat (el 15M o els ajuts socials), en preguntes, sens dubte, capcioses però que tenen la virtut d’assenyalar que des del moment en què es decideix jugar el joc democràtic s’assumeixen les seves contradiccions i, en definitiva, el caure en la demagògia.

De fet el relat de l’obra insisteix en això. Primer a l´aparellar als espectadors per afinitat i haver de compartir el vot, després en establir partits en base a les mateixes afinitats en què les discussions internes, almenys en la sessió a la qual vaig assistir, estaven marcades per la indecisió. Una indecisió portada al límit al final de l’obra quan el portaveu general de tots els espectadors concedeix, per desídia, cansament o manca de decisió, tot el poder a la màquina. Aquesta màquina oculta que tots sospitem està governant la nostra aparent democràcia. Així que al final, tampoc Roger Bernat ha pogut escapar de la representació: la representació de la democràcia. Aquest espai real del teatre finalment queda desvirtuat en ser ell també un espai figurat i que exigeix ​​una metalectura. La d’haver assistit a un espectacle en què també hem tingut la il·lusió que podíem decidir. Encara que, això sí, aquest ha estat divertit.