UNA FIGURA CURVILÍNIA

Viure a Cabo de Gat m’ha fet aprendre a valorar la literalitat. Aquí, la Cala de En Medio està entre dues cales, a Agua Amarga l’aigua no es potable, el Playazo, bé, us el podeu imaginar. Contagiar-me de la seva literalitat, m’ajuda a explicar altres coses que van més enllà. Per exemple, quan em banyo al mar i floto, sento que tinc menys gravetat, llavors entenc que si em deixo fluir amb lleugeresa, tot em sembla menys greu. O, si estic dins d’una cova, comprenc que, en moments de foscor, amb el pas del temps, començo a veure amb claredat. Així que, per tal d’afrontar el tema que proposa Joaquín Torres García de treballar des de les perifèries, començaré pel meu èxode de la ciutat. Potser així em sigui més fàcil explicar altres coses, com perquè vaig començar a crear en comunitat.

PENA CAPITAL

Durant onze anys, Madrid va ser molt generosa amb mi. Em va treure de Màlaga i em va oferir independència; em vaig allotjar a tres cases diferents de les quals vaig gaudir amb quatre parelles estupendes i un grapat d’amants regulars. Em va portar en Pepe, el meu gos, d’El Escorial. Em va presentar una colla d’amics força heterogènia i ens va subministrar teatres i exposicions fins a la sobredosi cultural. I molts esdeveniments d’aquells on la gent et pregunta a què et dediques, mira la roba que portes i tu t’emborratxes per poder-te integrar. Va transformar la meva feina, d’una disciplina a l’altre, el va fer madurar, li va oferir oportunitats i visibilitat. Tal va ser el meu creixement professional, que Madrid va haver de fer-me una empresa amb un assistent personal. Com més creixia jo, més coses li havia de pagar. Serà per això que en diuen capital. Així que em passava moltes hores treballant en un estudi preciós amb vistes al Palau Reial. Estava encantat amb el meu paper d’artista indisciplinar, sempre amb esperances d’acabar un projecte per publicar-lo i començar-ne un altre. M’assemblava força a la idea que havia projectat de mi mateix, fins que un dia em vaig aixecar i em va caure a sobre una tona de soledat. No vaig poder suportar gaire aquell pes, vaig regalar tot allò que hi havia a l’estudi i, amb dues samarretes, l’ordinador i en Pepe als braços, vaig córrer cames ajudeu-me de la ciutat-

Entenc que simplement la nostra relació s’havia desequilibrat. Que em sobraven projectes, pressa i reconeixement i em faltava companyia, camp i una mica de silenci.

ELS PERDUTS

En Pepito va morir fa poc. Per acomiadar-me vaig convocar un munt de gent a El Limbo, que és com jo li dic a la casa on visc a Cabo de Gata des de fa quatre anys. Fa referència al limbe, aquella perifèria on el catolicisme envia les ànimes perdudes.

Caminàvem en silenci fins a la cala preferida d’en Pepe, Cala Arena, te la pots imaginar. Quan vam ser al penya-segat des d’on es veia la cala, vam començar a córrer com feia en Pepe, fins a ficar-nos dins l’aigua. Tothom que m’acompanyava llavors havia participat abans en algun dels tallers de creació que imparteixo, així que el codi d’aquella trobada, entre el ritualisme i la quotidianitat, el tenien ben integrat.

SER ALGÚ ALTRE

Als tallers venen persones de tota mena i de tot arreu. No hi ha limitacions d’edat ni requisits especials més enllà de suportar la pujada d’una muntanya. Durant cinc dies són performers i públic alhora d’una funció que comença quan arriben i acaba quan marxen. Cap d’ells pot dir la seva formació, ni professió, ni quins van ser els seus projectes anteriors ni quins seran els pròxims. Els demano que es presentin, a través de coses que no hagin escollit, a lliure interpretació. Solen parlar de la seva família, de la seva edat, del seu sexe, de la seva procedència, de la seva estabilitat emocional… fet que evidencia que la majoria de les coses que ens conformen, no són responsabilitat nostra.

Experimentem amb diferents disciplines sense requerir cap mena d’experiència prèvia. Així l’actriu no ha de fer d’actriu si no vol, ni el fotògraf de fotògraf, ni la de recursos humans del que sigui… i així obliden qui se suposa que són, es permeten ser qui vulguin.

Porten un uniforme monocolor sense logos ni estampats. No poden maquillar-se ni fer servir complements. Tenim cura dels aliments i totes les coses que passen mentre mengem. Ens mirem als ulls durant molta estona i deixem que el paisatge ens respongui amb silencis. No aplaudim després de les mostres, ens centrem en el procés. Tampoc portem mòbil. És suficient?

UN MÒBIL AL DESERT

És cert que perquè es produeixi una transformació, és útil canviar d’aspecte i d’ubicació, però, si no deixes de mirar la pantalla, el lloc més remot pot ser força similar a una ciutat.

És l’offline la perifèria més radical? Em pregunto si a l’art, que sempre busca tot allò que és extraordinari, li interessa més la presencia o la intel·ligència artificial. No és que cregui que s’ha d’escollir entre l’una o l’altra, però posats a explotar camins cap al més enllà, té sentit que s’assenyalin totes dues direccions aparentment oposades. Això em fa recordar que el mateix Mark Zuckerberg va aprofitar el seu vídeo de presentació del Metavers per apropiar-se de la paraula presència, terme que segurament aterra la seva empresa. Parlava del Metavers com The presence platform, així expressava en poques paraules que la presència és allà, no aquí. I no anava desencaminat. Si ens trobem pel carrer a algú que va treure’s l’Instagram fa temps, tot i que no el tinguem davant, és molt probable que li diguem: Què t’expliques que estàs molt perdut?

I potser aquesta persona està precisament intentant trobar un sentit. O diversos. L’olfacte, el gust, el tacte… fins i tot la vista no troba lloc a Internet.

LA PERIFÈRIA, ON ÉS?

Penso altre cop en la meva experiència a la capital i els seus canvis de casa, de parella i de disciplina, en l’esgotament de la producció, en la desconfiança del reconeixement, en la sensació de soledat… també en el metavers i les seves promeses de més enllà, en els sentits d’Internet, en la presència radical… en com vaig marxar de Cabo de Gata buscant noves maneres de ser-hi, en els processos de creació compartida, en tota aquella gent corrent cap al mar… i altre cop, apareix la literalitat.

Potser la perifèria no és un lloc concret. Potser aquell contorn de figura curvilínia sigui el nostre cos, que anem omplint d’experiències fins a definir una identitat que de tant en tant convé buidar, només per tornar als nostres marges i qüestionar-los abans de tornar-los a omplir.