Història oral de Yaby

Yaby són Beatriz Ortega Botas i Alberto Vallejo i aquesta és la història del seu projecte curatorial en les seves pròpies paraules.

Bea: Ho estàvem parlant des que érem a Londres: identifiquem una sèrie d’artistes que estaven exponent allà i a Amsterdam i que ens venia de gust que es veiessin a Espanya. Sabíem que hi havia espais funcionant aquí a Madrid i crèiem que hi havia lloc per portar a gent de fora. I, molt honestament, ens venia de gust organitzar una exposició.

Alberto: La visió que teníem llavors era molt més reduïda i ens interessava el tipus project space que havíem vist fora i la idea era portar-lo aquí.

Bea: Sempre vam tenir clar que ho faríem mentre necessitàrem un espai per fer les coses que volíem en aquell moment. I quan no, es tancaria. Hi ha espais a Madrid que fa anys que fan un treball increïble, però la longevitat mai va ser el nostre objectiu.

Alberto: Nosaltres mai vam funcionar com un project space, que és la idea amb la qual se’ns associa més, que cobreixen un lloc en la carrera dels artistes, donen molta llibertat i solen ser exposicions individuals… nosaltres, des del principi, vam fer exposicions en grup, organitzades i en les quals interveníem. Per a nosaltres sempre va ser un espai en el qual poder organitzar expos.”

Alberto: No teníem cap experiència. Havíem fet un curs de Casa Encesa, “Comisaria el presente” i vam coincidir allà amb gent que després ha continuat treballant, però això va ser tot.

Bea: Jo havia organitzat alguna cosa, algun simposi a Holanda, però el que és la gestió, l’administració, muntatge… per a mi això va ser un desafiament. Vam haver d’aprendre sobre la marxa.

Alberto: Vam tenir molta sort perquè vam començar amb el finançament del Injuve, que no et donen molts diners, però tampoc t’exigeixen tenir experiència prèvia i això ens va permetre obtenir i gestionar el finançament d’una manera més fàcil. Així vam poder aprendre per a accedir després a altres subvencions que ens van permetre mantenir-nos.

Bea: Amb això sortim a buscar un espai i vam trobar un que era bastant lleig, però que ens servia. Tenia la grandària adequada per al que volíem i podíem. No és que aterréssim a Madrid sense conèixer a ningú: teníem amics, convidem a artistes locals, encara que sempre vam voler portar gent de fora. Això també ens va obrir moltes portes de la ciutat després de portar temps fora.

Alberto: De seguida va començar a venir gent més jove que nosaltres. El primer any va ser molt sobre la marxa. Vam anar explorant les coses que ens venien de gust i a apuntar al que de veritat volíem i que faríem després.

Bea: Vam començar a pensar en programacions anuals. Agafàvem un tema, una sèrie d’idees amb les quals volíem treballar tot l’any, i programàvem a partir d’això.

Alberto: El primer any va ser més indefinit per a nosaltres, el segon ja ens dirigim a temes que hem anat explorant, que tenien molt a veure amb qüestions o perspectives queer: el temps, la mort, la violència i, a partir d’aquest any, comencem a treballar amb qüestions d’identitat. Crec que això defineix molt a Yaby: identitat i experiència, i això es forma més a partir del segon any.”.

Bea: Vam anar aprenent mentre fèiem. A treballar amb artistes a partir del que t’expliquen i com això afecta a allò que llegeixes o les idees que tens. A ser molt més flexibles. Crec que, al principi, se’ns identificava amb una cosa molt plàstica, molt ambiental i que, a mesura que va anar passant el temps, ens vam anar allunyant d’això. En els últims anys ens va interessar mes el buscar vincles amb moments anteriors de la història de l’art, materialitzacions més tradicionals. Ens hem tornat menys joves i fresques, però és el que ens corresponia per edat.

Bea: Moltes vegades se’ns ha preguntat quina era la nostra relació amb el context, amb el local. Sempre hi ha hagut artistes de l’estat espanyol, però no ens caracteritzem per això. Nosaltres sempre hem pensat que la nostra manera d’aportar al context és afectar-lo ensenyant coses que no circulen tant.

Alberto: Amb una voluntat de politització, el context local que ens interessa és un context queer, que ens semblava que no estava prou nodrit a Espanya. El tipus d’art que es veia en les exposicions podria ser interessant per a una comunitat d’artistes joves, en abstracte i genèric, però per a una comunitat queer, racialitzada, no aconseguia les referències més interessants o no eren totes. Un tipus d’art que treballi qüestions de raça, de gènere, de desig però des d’altres coordenades. Des del minimalisme, el conceptualisme o l’abstracció. Totes aquestes idees que s’han anat desenvolupant aquests últims anys d’opacitat, de resistència a la representació. Volíem portar aquests discursos precisament perquè la gent jove que venia al nostre espai, pogués veure que es podien fer. I sempre que hi ha hagut artistes que han treballat sobre aquests temes des del context local hem intentat treballar amb elles.

Bea: En els dos últims anys hem fet un esforç important per polititzar la nostra proposta.

Bea: El nostre finançament sempre va ser fonamentalment pública. Primer estatal amb el Injuve i després de l’Ajuntament. Alguna vegada ens han ajudat ambaixades en qüestions puntuals, però el gruix sempre ha estat públic. Encara que després es va tornar impossible viure d’això. No donava, les condicions van canviar i van empitjorar molt. A més nosaltres no volíem que fossés un projecte massa llarg. Els terminis també eren impossibles entre la convocatòria d’ajudes, la resolució i l’arribada dels fons. Allò era insuportable. Això ens va fer més conscients que el que nosaltres volíem fer era una altra cosa: així no podies pensar, avisar als artistes, gestionar, transports, etc… l’últim any aquest tipus de coses ens van cremar molt.

Alberto: Aquesta mecànica de les ajudes ens empenyia a convertir-nos en un project space més a l’ús: arriben les ajudes, crides als artistes, reparteixes dates i fas un any. Però nosaltres no volíem fer això. Volíem fer exposicions i ens adonàvem que, amb aquest sistema, ens faltava capacitat de treball. Necessitàvem més temps per a fer el que teníem al cap i les ajudes estaven pensades per a una altra mena de dinàmiques. Crec que per això decidim parar-ho del tot.

Bea: La revista va ser una ampliació del projecte. Quan ens vam adonar que no dedicàvem tant de temps als discursos crítics que hi havia darrere de les exposicions, pensem a convidar a una sèrie d’escriptores, teòriques, poetes i artistes perquè parlessin i quedés constància que aquest any s’havia dedicat a aquest tema en concret. Ho vam fer anualment i giraven entorn de temes presents en la programació de l’espai. La revista va funcionar molt bé sobretot en l’àmbit internacional.

Alberto: Va participar moltíssima gent interessant però ens donava moltíssima feina. Jo no em veia com a editor. Vam fer tres números (i un número zero que va ser pràcticament un fanzine) però també va servir per a obrir converses.”

Bea: Yaby és un projecte de comissariat. Durant un temps va prendre la forma d’un espai físic a Madrid. Aquesta fòrmula ens va servir durant un període, amb matisos i variacions, amb una ampliació a un projecte editorial. Ara continua sent una qüestió curatorial independent sense espai físic.

Alberto: Fent un exercici de realisme, això és el que nosaltres hem volgut ser, però hem estat més coses. Crec que els primers anys, i potser al nostre pesar, vam ser un projecte independent-jove-divertit i crec que, dels 5 anys de Yaby, els dos primers van ser diferents ,però a partir del tercer vam començar a organitzar-ho millor i, al meu entendre, el que jo sempre vaig voler que fos Yaby. Això va ser el que vam fer l’últim any d’existència de l’espai. La pandèmia ens va donar temps per a pensar, investigar i treballar. Per exemple, les visites guiades amb cita per la covid van ser molt important per a nosaltres. Aquí vam tenir les converses més interessants i quan vam fer comunitat.

Alberto: El model d’ajudes ens portava a ser una cosa que no volíem ser i, gràcies a la pandèmia, ens vam adonar que el que nosaltres volíem fer necessitava temps. Així que ens vam tornar a plantejar una idea que no era nova en les nostres converses: treballar com a independents i, en aquest context, tenir un espai propi no ens afavoria. No se’ns veia com a comissaris sinó com a gestors d’un espai. Des del moment en què tanquem ens van començar a arribar propostes i invitacions per a treballar en altres llocs i altres contextos.

Bea: Va ser una qüestió de temps: d’acceptar que els nostres són uns altres. A més som dos. Si ja hi ha molta conversa en els processos de comissariat nosaltres afegim una altra capa de temps de discussió.

Alberto: Poc després de tancar vam fer un projecte en Vleeshal en Midelburgo, a Holanda, on ens van convidar perquè els havia agradat el nostre treball de l’últim any. Allà va ser treballar amb institució amb el que això significa de comoditat de temps i de condicions de treball.

Bea: Després hem fet un altre projecte en el EACC i un altre en la Fundació Miró que acabem d’inaugurar la última part. Ara estem tancant coses d’aquests projectes, però estem ja en aquest moment que ens agrada tant de posar-nos a pensar.

(Entrevista realitzada i editada per Joaquín García Martín el 20 de desembre de 2023)