Una Mendieta trobada

Moltes imatges de verges a la cultura cristiana han estat trobades, que no aparegudes, de manera sorprenent, en coves, megàlits o grans roques, fonts, torrents i llocs d’aigua. Molts d’aquests llocs havien estat de culte precristià -per tant les imatges podien pertànyer a altres cultes i tradicions-, però la seva màgica aparició les convertia automàticament en símbols de cristiandat rupestre. Sovint, quan es troba la imatge, aquesta es resisteix a ser traslladada. Algú la vol baixar a la ciutat, però la imatge fuig, es fa tan pesada que resulta impossible moure o desapareix de l’església on l’han traslladat. Es tracta d’un senyal: la imatge vol ser venerada en el lloc on va ser trobada, i no a la terra baixa o a la ciutat, que són considerats llocs profans.

Dona, no blanca, d’origen convuls i amb final dramàtic. Feminista, land artist i performer, molts són els adjectius que vénen a la ment en recórrer la gran retrospectiva que la Hayward Gallery londinenca dedica a l’artista cubana Ana Mendieta. Una artista trobada per molts moviments artístics en els últims trenta anys, i en última instància per aquesta galeria.

La teoria curatorial més recent ens diu que suposadament una exposició ha de ser la sintaxi mitjançant la qual les obres d’art es posen al servei d’una construcció discursiva, la formalització en l’espai d’un postulat teòric. No obstant això, de totes les possibles línies de fuga que el treball de Mendieta planteja, un cop més s’ha optat per una successió cronològica dels seus treballs: sèries de performances presentades en pantalles, algunes de les seves obres i dibuixos penjats a la paret, així com exemples de les seves escultures rupestres per acabar amb una presentació del seu arxiu personal a manera de tancament.

No hi ha dubte que l’obra de Mendieta no és senzilla, Camnitzer l’ha anomenat “l’art Spanglish”, fruit del seu sentir-se “entre dues cultures”. A la seva obra sempre està present aquesta sensació d’estar al mig: usant, d’una banda, l’estètica visual regnant al Nova York de la seva època reflectida en el seu ús del vídeo i la fotografia, barrejada amb un contingut carregat de l’espiritualitat llatinoamericana. Un art relacionat amb l’experiència de vida, de la seva pròpia vida, tornant a la terra com a mare a través dels seus orificis, dels espais d’on neix la vida, de la recerca dels orígens, adoptant un ritualisme tant real com simbòlic que desenvolupa una idea de la religió des de la intimitat.

Però tota aquesta poesia no pot amagar la potència conceptual d’una obra valenta i políticament compromesa que transgredeix els límits de la representació tradicional. No ha de ser exotitzada com l’obra d’una maga de la terra[[Magiciens de la terre va ser una exposició celebrada al centre Pompidou l’any 1989. Una exposició polèmica, a la qual no se li pot negar el seu paper en la història de l’art, perquè va ser la primera vegada que un museu mirava l’art “no occidental” a Occident i que intentava trencar amb l’actitud romàntica del “fora” i de la idea de cultura aliena, amb més o menys èxit.]], ja que, encara que l’obra d’Ana Mendieta no es pot entendre sense les seves circumstàncies, no són aquestes l’únic que la seva obra dóna entendre. El treball de Mendieta inclou la fotografia, el vídeo i moltes idees sobre l’alteritat, vint anys abans de la irrupció d’allò post-colonial com a tema; el potencial polític d’allò ritual i d’allò primitiu, les possibilitats performatives del cos, etc. Línies de fuga, possibilitats de treball, elements per conformar un discurs, una nova forma de mirar cap a un treball extens o de construir a partir d’ell. Però el que veiem a la Hayward Gallery és un discurs que apel·la a la totalitat de la seva obra, des de la sortida de Cuba fins a la seva mort a Nova York. La vida d’una dona, no blanca, d’origen convuls i final dramàtic.

Ana Mendieta, igual que aquestes verges de les que parlava al principi, ha estat trobada per molts i aquí radica la seva potència, la d’una artista per a la qual el seu estar enmig va contaminar tota la seva obra, suggerint diferents maneres de mirar cap a ella, d’identificar-se amb ella. Les seves imatges, de la mateixa manera que aquestes verges precristianes sempre van mantenir el contacte amb la terra, es resisteixen a ser traslladades, mantenint la seva identitat, però no es resisteixen a ser interpretades, a ser dotades de nous sentits, fins i tot a ser subvertides en un procés d’iconoclàstia natural a tot acte religiós. Però el que veiem és, una vegada més, la capella construïda per venerar a una estranyesa d’origen desconegut, i per tant diví.