close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 gener 2014
2009guerillagirls461x250-ashx1.jpg
No és el meu problema

Haizea Barcenilla


Comencem amb un supòsit fantasiós: posem per cas que el govern decreta per llei que tots els homes entre 15 i 20 anys han de fer-se la circumcisió. És obvi que això és inimaginable, d’una banda, perquè el país suposadament laic on vivim assumeix els mandats de l’església catòlica i la fòbia per l’islam o el judaisme d’una manera obscura i indiscutible. En segon lloc, perquè són molt pocs els casos en què els creadors de lleis, principalment homes, legislen contra ells mateixos si no és per mitjà d’un bé comú. És a dir, poden pujar els impostos perquè l’estat tingui més recursos; però passar per una tortura física simplement perquè és “el correcte”? Em temo que no.

Però seguim jugant a l’impossible i imaginem que aquesta llei s’aprova. Hi hauria furioses manifestacions de protesta, i segur que en aquestes hi hauria moltes dones. Des de mares congoixades pels seus fills, núvies, germanes i amigues preocupades, dones en contra de l’ablació, defensores dels drets civils. Es veuria clarament que és una llei sense sentit, i que l’opció de decidir sobre el propi cos és un dret universal que hauria de ser inalienable.

En canvi, amb la llei de l’avortament s’ha donat el fenomen al qual ja anem estant acostumades les dones: el famós “això no té a veure amb mi”. Suport al bar entre canyes, filípiques sobre quant cabró n’és en Gallardón, que això és pitjor que temps de Franco… molts homes no tenen problemes per mostrar la seva solidaritat i dir entre col·legues que és una llei injusta. El que no veuen és que sigui injusta contra ells. I més curiosament encara els costa unir idees i comprendre que si la seva novia es queda embarassada per sorpresa o per error, ells també carregaran (o haurien de) amb l’infant. Un fillet que a més pot tenir espina bífida. Però el pitjor és que no conceben que la llei de l’avortament també vulnera els seus drets com a ciutadans, perquè limita el dret a decidir sobre un mateix, i que en tot cas, la limitació de drets a un grup de ciutadans és un límit a la societat en general, un empobriment en qualsevol sistema polític i social igualitari.

Vaig tenir aquesta mateixa impressió fa molt poc visitant l’exposició de les Guerrilla Girls a l’Alhóndiga de Bilbao (perllongada fins al 19 de gener), de la qual ja va parlar aquí Leire Vendes Aldabaldetreku. GoogleMaps indica que hi ha 750 metres de l’Alhóndiga al Museu de Belles Arts de Bilbao, i 950 al Guggenheim. Doncs bé, la majoria de la gent que visita, gestiona, legisla i coordina aquests dos centres es passeja per l’exposició de Guerrilla Girls amb aquest somriure despreocupat a la boca, amb aquesta expressió d’”això no té a veure amb mi”. El fet que el Museu de Belles Arts no hagi dedicat ni una sola de les seves 48 individuals dels deu últims anys a una dona, o que al Guggenheim només el 9% de les peces de la col·lecció siguin de dones artistes, no té res a veure amb Guerrilla Girls. Els senyors al capdavant de tan honorables centres et diran que són coses completament diferents. Si els preguntessis per què, probablement la seva profundíssima resposta seria que cada lloc és diferent, que Nova York és un altre món i que aquí el que es valora és la (sacrosanta) qualitat. O alguna cosa semblant.

Sento dir-(n/v)os això, però les dones no som subjectes de la societat per a tots aquests senyors, que consideren que l’avortament és el nostre problema, la invisibilitat és el nostre problema i el ser tractades com incapaços és el nostre problema. No som subjectes socials perquè si el masclisme afecta el 51% de la societat, a resultes de l’actitud o de la manca de posicionament del restant 49% (ho sento per les excepcions), i malgrat això, no és considerat un problema social, deu ser que no som part d’aquesta societat. Eliminat l’objecte problematitzador, eliminat el problema. A hores d’ara, qualsevol altra explicació em resulta incomprensible. I fins on ens deixarem eliminar?

A l’Haizea Barcenilla li sembla que l’art no existeix per sí mateix, però dins de diferents sistemes socials entrecreuats, embrancat entre ideologies i formes de mirar, incloent xarxes d’intercanvi, de venta i de compra, de producció i d’exposició. Quan escriu crítica li agrada ampliar al màxim possible el seu objecte d’estudi, comprendre’s com a part d’ell, plantejar-se quina és la seva posició. Li resulta impossible veure l’art sense tota la resta, i tota la resta sense l’art. I de vegades aconsegueix enllaçar unions entre tots els flancs.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)