close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

06 febrer 2013
Ves al cinema

Pau Cuyàs

L’altre dia em vaig trobar enmig d’una terrible discussió. Segurament causada per la son acumulada i la cervesa, aquesta de fermentació espontània, perquè es tractava d’una d’aquelles discussions en les què tots compartíem bàndol. Parlàvem de la impossibilitat del cinema –o millor dit, de la imatge en moviment- de ser ficcionat. Vaja, d’allò intrínsecament no real del vídeo, encara que (sobretot) aquest sigui documental. Del pacte fictici de realitat que s’hi estableix.

I mentre un s’enervava recordant l’extrem al que arriba Kossakovsky, qui transcendeix cap als malaltissos límits de manipular el seu propi fill, privant-lo de qualsevol superfície reflectant per tal de, arribats als dos anys, poder gravar la reacció d’aquest davant la seva pròpia imatge al mirall –esperant que Svyato hagués recaptat el suficient per a pagar una bona teràpia-, l’altre es posava encara més furiós, donava un cop ebri sobre la taula, i treia a relluir el pecat primigeni: Els Lumière i la seva sortida de la fàbrica.

Un pla observacional. Tan naïf, tan lliure. Tan espontani. “I una merda! Mireu, mireu. Sense parlar de l’evident elecció tècnica, fixeu-vos-hi. En el primer, que és realment el segon, la sortida no és neta. Ara posa l’últim. Exacte. Temps!” La sortida, amb l’obertura i el tancament de portes, comença i acaba dins els 46 segons de cinta. Quina casualitat. La gent surt pels costats, de pressa, bé. Pot ser que ja ningú es posi en plànols curts? I aleshores, pam! Ho veus: hi ha gestos estranys, se succeeixen canvis de sentit, una dona estira el vestit d’una altra –“ei, que és per allí”- mentre d’altres es descobreixen ressagades i acceleren el pas.

“Sens dubte. Aquí hi ha direcció”. I en aquestes que em ve al cap León Siminiani.

Elías León Siminiani no necessita presentació –i en tot cas, la seva prolífica i esfereïdora trajectòria es troba a dos clicks de qualsevol. L’altre dia va anar a l’Xcentric , que organitza el CCCB, rebentant l’aforament; i és que en aquest 2013, ens porta el seu primer llargmetratge, “Mapa”, que va aconseguir una nominació a millor documental als Goya; el premi al millor documental europeu en el festival de Sevilla y premi a millor Opera Prima al REC de Tarragona, ja abans de la seva –mentre escric aquestes lletres- imminent estrena.

A “Mapa”, Siminiani continua situant-se als marges de la no-ficció i encarna el cliché del ja-no-tan-jove cansat de la seva feina –recordar que va treballar en sèries de televisió juvenils- de la que a sobre el fan fora, i que fruit d’un rampell, decideix viatjar, motxilla a l’esquena, per la Índia; a la cerca del mateix que els Beatles: neteja mental. I bé, per trobar el seu primer llargmetratge, clar.

A mig camí entre la pel·lícula, el documental i el diari personal, el viatge d’anada i tornada de Siminiani també comença en un forat sota terra. Encara que aquesta vegada sigui una paràbola vital del Madrid que deixa i reprèn. Tractant en el seu recorregut els grans temes fundacionals; passant per les laberíntiques reflexions sobre l’amor i el desamor, sobre el viatge, sobre la vida, sobre allò real i allò no real, sobre el descobriment personal… i sobre el cinema.

Si fos ric, seria filantrop. O això afirma. Nosaltres no n’estem molt segurs. Diu que com que ningú li ha donat aquesta oportunitat, es dedica, ara que pot, a celebrar la mediocritat i l’anonimat. Durant el dia tecleja i aprofita la tranquil·litat de la nit per construir un refugi per si finalment no arriba l’apocalipsi.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)