close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Vestir-se per despullar-se

Magazine

23 gener 2023
Tema del Mes: CulturaDiscaEditor/a Resident: Elena Fraj Herranz

Vestir-se per despullar-se

Vaig conèixer elm Nacho el 2020, aquell any que no sé gaire bé quan va començar i si de fet va arribar a acabar. Estava a les xarxes buscant persones, col·lectius o tallers relacionats amb la diversitat funcional que em poguessin ajudar a reparar el meu vehicle, un tipus de cadira de rodes que em vaig inventar prenent com a base un patinet elèctric i al qual vaig afegir un parell de rodes. Com que aquest vehicle era un invent, no hi havia per a ell un local o un tècnic especialitzat: les normatives de reparació habituals no s’apliquen al seu cos. Cada vegada que li passa alguna cosa, encara que sigui una cosa tan senzilla com una punxada en una roda, es desferma un procés llarg i incert que involucra diferents professionals –serrallers, bicicleters, tècnics de patinets– per aconseguir entendre què li passa, si tornarà a rodar i quan.

En aquests períodes de baixa del vehicle, la meva normalitat s’altera profundament, ja que és un dels eixos que sosté la cadena de la meva vida: sense ell gairebé no puc sortir, perquè camino amb ell. En aquestes repetides quarantenes, em venen a visitar més sovint la solitud i la incomprensió. No estic sola perquè no puc sortir de casa, tampoc no em sento incompresa per això. És aquest punt en què un simple fet rutinari, les obvietats dels normals, per a tu es configuren com un món tan complex, amb una manera de funcionar tan específica, excepcional, moltes vegades fràgil, que et quedes una mica detinguda, amb un univers sencer endins però amb poc llenguatge per comunicar-te amb els altres.

Així que apareixen la solitud i la incomprensió i acabes a internet, per veure si sorgeix una mica de comunitat i acolliment. En aquell moment del 2020, després de tres anys d’haver immigrat a Madrid des de São Paulo, sentint-me una illa tollada al mig d’una pandèmia, vaig començar a buscar paraules clau molt bàsiques com a “diversitat funcional”; “capacitisme”, “arranjament de cadira de rodes”. En aquestes derives virtuals, vaig trobar la pàgina de Facebook “actua amb la teva Diversitat Funcional”, la pàgina del Nacho.

Era una pàgina activista. Feia moltíssim que no em connectava a Facebook i, investigant el seu feed, entre molts missatges i esdeveniments relacionats, vaig trobar aquest vídeo: una càmera fixa que ensenya una habitació de dia, on Nacho sorgeix nu i fa la rutina de vestir-se.[1] https://www.facebook.com/actuacontudiversidadfuncional Aquest vídeo per a mi va ser un dels pocs moments del 2020 que vaig veure a internet un contingut de molt nivell. Així que li vaig escriure perquè tenia ganes de conèixer-lo. Al peu del vídeo, descrivia: «Diagnòstic mèdic: Distròfia muscular de Becker, trasplantat de cor, càncer de pulmó estadi 4 amb metàstasi, osteoporosi i alguna cosa més que no me’n recordo, el diagnòstic mèdic és només això, no implica res més, per molt que ens fotin, ens cataloguin, ens etiquetin i ens discriminin socialment per aquests diagnòstics…….cal visibilitzar-se cada matí, salut. Pd: a veure si no em censuren el vídeo.»

El post era del 18 d’abril del 2020, però el vídeo era una republicació del 9 de novembre del 2017, hi havia una diferència de dos anys i mig entre les dues publicacions. Per als que tenim malalties neuromusculars, dos anys i mig pot ser prou temps perquè les nostres rutines i maneres de fer les coses canviïn, perquè els nostres músculs es van degenerant. Així que si un dia vaig arribar a posar-me les sabates amb el peu al pis, ara ja no ho faig, he d’alçar-les al llit o a la cadira on estic asseguda. La mirada normativa sol atorgar al cos divers capes de tragèdia i malenconia que no totes solem experimentar a la nostra vida quotidiana. Per a una persona normal, mirar què es feia en un moment però ja no es pot fer és duríssim –ja veiem la relació que tenen amb la vellesa, per exemple. Enfrontar-se a altres maneres, potser no tan senzilles, lentes, menys fordistes que les habituals, genera incomoditat, vergonya, pena.

Però enmig d’aquestes mirades, en Nacho sorgeix nu i ens diu: «Cal visibilitzar-se cada matí, salut». I, amb una música de fons, es vesteix, habita allò ordinari, allò quotidià i fa les coses a la seva manera. Fer-nos visibles, crear les nostres pròpies aparences, trencar la mirada normalitzant. Me’n recordo d’un dibuix de Frida Kahlo del 1934, que no es va fer públic fins al 2007, quan se’n van recuperar documents, fotografies i quadres que Diego Rivera havia tancat en un bany a la Casa Blava. El dibuix es diu Les aparences enganyen.[2]Disponible a https://artsandculture.google.com/asset/appearances-can-be-deceiving/NAFIvFjhd75DXQ?hl=es-419 És un autoretrat en color on la veiem amb un vestit transparent que va des del cap fins als peus. És un vestit que cobreix i revela alhora: accedim a la cotilla, la cama afectada per la pòlio, el cony, que ocupa gairebé el centre de l’espai pictòric. La seva espina retratada com a columna grega; la cama esquerra estampada amb papallones blaves. A sota, escrit a llapis: «Les aparences enganyen». Un altre cop més, és el seu cos qui parla i mira el món de tornada, com molts dels seus autoretrats en què ella mira fixament cap a fora, cap a aquells que, repetides vegades, després d’una, dues o tres dècades, el miren tràgicament. Gairebé noranta anys després, a la banalitat de la plataforma de Mark Zuckerberg, el Nacho es vesteix i es despulla alhora, mirant-nos de tornada, amb humor, amb música, des de dins de la seva habitació, al seu ritual de la quotidianitat. Un altre cop és el seu cos el que parla, però aquí té el control de la narrativa.

PLA from lajele on Vimeo.

El vídeo aquí presentat, Pla, va ser una col·laboració per a una convocatòria que parlava d’allò íntim i digital. Vaig recordar un text que havia escrit per a un altre context i vaig proposar utilitzar-lo com una narració en paral·lel al vídeo. Ho vaig editar i li va agradar, tot i oposar-se una mica al silenci (li agradava la música). No vam arribar a guanyar la convocatòria. Ell va morir al novembre de 2020.

En Nacho va ser una persona amb qui mai em vaig arribar a trobar. Vam xerrar un parell de vegades per video trucada, sé que era molt estimat pels seus amics, i a mi em va marcar. Així que aquest vídeo i aquesta petita història és un homenatge que m’agradaria fer-li: recordar-ne l’existència, les idees, fer visibles les necessitats que compartim, les coreografies que ens inventem repetidament a la nostra vida quotidiana. La diversitat funcional és a tot arreu, però no habita les grans narratives. Algunes vides són més curtes, i les seves produccions, les seves històries, són oblidades; o estan en aquests petits arxius, tancats en un bany, perduts en un feed d’una xarxa social perversa i gairebé obsoleta, en històries mai publicades.

Salut, Nacho!

Júlia Ayerbe és investigadora, comissària i editora. El seu treball està enfocat a temes relacionats amb diversitat funcional, feminismes i pràctiques editorials. Al Brasil ha treballat amb institucions com Pinacoteca de São Paulo, Casa do Povo; Sesc; Prêmio Indústria Nacional Marcantônio Vilaça; Museu da Imagem e do Som, entre d’altres. Al costat de Laura Daviña va fundar l’editorial independent Edições Aurora / Publication Studio Són Paulo (2014-2018). Des que viu a Madrid (2017), ha estudiat un màster en Història de l’art contemporani (UCM/UAM/MNCARS) i ha desenvolupat projectes per a institucions europees com ara Galeries Municipais de Lisboa; Haus der Kulturen der Welt (Berlin); MNCARS; Sala d’Art Jove; Tabakalera; entre d’altres. Actualment prepara una tesi doctoral al departament d’Història de l’Art de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) amb una beca Inphinit Retaining de la Fundació la Caixa.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)