close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

25 juny 2018
Vigila el que somies perquè es pot fer realitat

Caterina Almirall

Las fuerzas del lenguaje son las damas solitarias, desoladas, que cantan a través de mi voz que escucho a lo lejos (…)

Alejandra Pizarnik (fragmento)

Hi ha coses que mai hem dit, que ens ha costat molt dir-les, de fet, ens ha costat molt pensar-les, i  quan finalment ho hem fet, quan les hem pogut formular, elaborar, amb noms i paraules que compartim amb les altres, ens hem adonat quant de temps fa que eren allà. Coses que no podem dir soles, perquè són coses de totes. Diumenge passat en el marc de la Mostra de Films de Dones vaig veure la pel·lícula Todálas mulheres que coñezco de Xiana do Teixeiro[1]. Un documental participatiu que busca desfer el mite de la igualtat de gènere a partir de converses on afloren situacions d’agressions i pors sistemàtiques. Parlen juntes, les amigues, de les pors, la indignació i també la ràbia en enfrontar, inevitablement, una societat que normalitza de manera hipòcrita la relació entre homes i dones. Com un mirall, les converses que tenen lloc a la pantalla, es veuen reflectides en tantes situacions que jo, que nosaltres, hem viscut.

Una de les amigues de la Xiana era de viatge sola a una petita illa, seia tranquil·lament un capvespre en un lloc bonic quan un home desconegut se li va anar apropant fins que, ja al seu costat, va intentar fer-li un petó i ella es va voler escapar. Sense trobar aliats ni persones a qui explicar-los el que li acabava de passar, i amb la por d’haver de passar una nit sola a la tenda del càmping on s’estava, va pensar diferents estratègies per defensar-se en cas que vingués de nou aquell home. La seva estratègia va ser pensar en fer-se passar per bruixa, fer coses estranyes, cridar, cantar, fer com si estes posseïda, o com si li volgués tirar algun conjur o malefici.

Hem quedat per dinar amb la Irina Mutt, li voldria fer una entrevista perquè la seva exposició a la sala gran de La Capella de Barcelona m’ha agradat molt, i tenia moltes ganes de parlar-ne amb ella. No només de l’exposició en sí, del que hi ha a dins de la sala, també de com s’ha fet el que hi ha allà. Aquest text està escrit en conversa amb la Irina, i també al fil de moltes converses que he tingut amb les meva amigues i amb col·legues de professió, amb la meva germana, la meva mare, amb moltes dones de la meva vida… converses que, lamentablement, no fa tant que han tingut lloc. Li explico a la Irina la pel·lícula de la Xiana, en concret l’escena de la illa, i de seguida comencem a parlar de coses que ens han passat a nosaltres, o a amigues nostres, algunes en el propi context de l’art. La conversa va i ve entre els plats del menú, la vida personal i la pràctica del comissariat… al cap i a la fi, com fer-ho per separar unes coses de les altres?

Hi ha, en la pràctica del comissariat una vulnerabilitat pròpia del que invita algú a un lloc que no controla del tot. Penso que comissariar és, en part, allotjar[2] el treball d’algú altre en un context que rarament és propi, sinó una institució que imposa els seus límits més enllà del que els nostres treballs i emocions proposen o poden suportar. La Irina pensa el comissariat molt a prop de l’escriptura, en el procés d’edició, de descartar, ordenar. Aquest procés solitari, però que pren sentit quan el comparteixes.  Del seu treball m’agrada molt el fet que sempre hi ha una reflexió i una proposta sobre el propi acte d’escriure o bé de comissariar. Em parla de les autores que admira i que parlen justament de la dificultat d’escriure, Gloria Anzaldúa, Maggie Nelson, Chris Kraus, Siri Hustvedt, Marguerite Duras. Recupera d’aquesta última la idea de que no tenir un tema per a un llibre és el tema del llibre.

Ja des del títol A Break Can Be What We Are Aiming For[3], aquest “break” i aquest nosaltres desitjant, és aquesta obertura en la que fer emergir les veus, els cossos, els desitjos invisibles. Des de la fragilitat, des de l’ocult, des de la precarietat. El títol de l’exposició és una cita de Sarah Ahmed. M’agrada pensar que, com diu Céline Condorelli, aquelles autores que llegim i aquells textos que citem són també relacions que establim, “hi ha una intimitat en la relació amb les persones, i també en relació a qüestions que anomenaria amistat[4]. Són les estructures de suport[5] que construïm per viure i també per treballar.

Sovint la Irina parla de les dificultats, evitant el lloc comú d’allò celebratori per reivindicar el treball des de les relacions que per defecte impliquen els afectes; de com s’obren i es tanquen espais i com nosaltres, com a comissaries o artistes o el que sigui, transitem per ells. Llegeixo la seva exposició com un statement en el que em sento interpel·lada. Com un desig de participar en una cosa que va més enllà de la seva exposició per trobar un diàleg en el que articular aquestes possibilitats, nexes i complexitats de límits i cossos fràgils.

La imatge de la noia que imagina fer-se passar per bruixa a la pel·lícula de la Xiana retorna al meu pensament una i altra vegada, i em serveix com a explicació davant la necessitat de tenir un llenguatge propi, que ens protegeix d’una societat patriarcal que deixa de banda i anul·la altres maneres de ser al món, coneixements, determinades veus, necessitats del propi cos. Necessitats invisibles i fràgils són una realitat que configura una forma de viure en un context on imperen els desitjos masculinitzats i capitalistes. Per això és des dels feminismes, i des d’allò comú, que es poden conjurar les lògiques imperants i opressores per donar lloc a una altra manera de viure i d’entendre el món on hi tingui cabuda la vulnerabilitat, els afectes, les emocions. Els feminismes -els feminismes que ens interessen aquí- poden ser els portadors d’aquesta potència de transformar unes estructures que sustentin una altra forma d’estar, de treballar, de sentir, de desitjar. La proposta és pensar el treball en comissariat des d’aquestes possibles obertures, forats, esquerdes; per un treball, que és col·lectiu, múltiple, i que s’obre radicalment a discursos i veus altres i que proposa estructures que sustentin aquestes veus, aquests desitjos i cossos invisibilitzats.

El vespre del dia 8 de Juny la Laia Estruch, una de les artistes participants de A Break Can Be What We Are Aiming For va fer la performance Moat. Moat un exercici d’experimentació amb la veu, el cos, les paraules i la melodia en el que l’artista juga amb una estructura que és com un “playgorund” rudimentari, en aquest cas de ferro, que ha dissenyat ella mateixa. L’estructura l’aguanta en l’aire i ella sacseja l’estructura que fa soroll, s’agafa fort amb les mans i els peus, i la veu genera una tensió articulada en la cruesa de l’actuació que aquesta vegada és sense res més que la veu, i no hi ha cap so que l’acompanyi. La Laia ens explica que ha decidit fer-ho així a l’últim moment, arriscar-se, ja que les circumstàncies l’han forçada davant la falta de recursos tècnics que no han pogut solucionar. Sense música que l’acompanyi, la veu, que de vegades sembla un crit, una cançó, o un càntic ritual hipnòtic, ocupa tot l’espai que ja de per si és sacre. Ara penso Moat com un assaig per esdevenir la fetillera que t’ha de protegir des de dintre teu, com un conjur per desfer el malefici del patriarcat opressor. Però és més coses que això, és potència des de la fragilitat, des del desig, des de la inestabilitat i la força d’aquesta obertura.

La Irina diu que sovint li costa mostrar afectes. Jo li dic que crec que és molt emocional, i transparent. Insisteix, que no és una persona de repartir gaires abraçades ni petons. Sobre la idea de compartir des de situacions vulnerables, fa referència a la conversa entre Judith Butler i Marina Garcés[6], quan aquesta última, resumia la potencia de la vulnerabilitat com una situació a compartir, no a superar. En assumir i ser conseqüent (no coherent) em faig responsable dels meus actes i d’allò que se’n desprèn. Coherent té a veure amb un discurs tancat que no m’interessa. Conseqüent té a veure amb posar-hi la pell d’alguna manera. Amb aquesta expo, pensava… “no estic molt bé ara mateix, però he de tirar el projecte endavant”, per tant fem que el problema sigui la possibilitat. El problema, la dificultat, i la possibilitat d’error són el projecte en sí mateix. I és una cosa que fa por.

Parlem de la relació amb les artistes de l’exposició i m’explica la sensació de vulnerabilitat davant la possibilitat de que diguessin que no volien participar a l’exposició. Una mica és com si t’haguessis enamorat d’algú i li proposessis de tenir  alguna cosa. En el primer contacte, quan escrius aquell correu “mira, això és la expo…”, hi ha persones que triguen una setmana, dos, a respondre… i això em trencava el cor, com si fos una cita romàntica. En el treball en comissariat hi ha una part molt matèrica: tu el teu cos, les emocions, com estàs i des d’on estàs escrivint o comissariant. Són totes les coses que no controles. No escrius igual si t’ha deixat el nòvio, o si se t’ha mort el gat. També hi ha un context social, que t’interpel·la de diferents maneres segons l’espai que ocupes en el sistema. Mai estàs del tot bé: sempre hi ha coses que estan esquerdant la teva pròpia narrativa. Per això la proposta és davant la possibilitat de contradir-se, la possibilitat de que el discurs no sigui una cosa tancada, sinó que generi discursivitat. Recupero una frase sobre l’exposició “Deshaciendo texto” que va fer a la casa Encendida de Madrid l’any 2016, que mostra aquesta relació constant entre el dins i el fora de la sala d’exposicions, teixida per les relacions personals: “No pretendo considerar una sala de exposiciones como una plataforma para dar voz a colectivos desfavorecidos ni para visibilizar prácticas disidentes. Todo esto ya ocurre en sus propios espacios y sistemas, a menudo al margen de lo institucional. Pero sí quiero que la exposición sea un espacio y tiempo en el que se pueden poner en circulación otros relatos, o poner en duda lo hegemónico”[7].

Parlem de la relació amb les institucions on treballem, ella apunta que les institucions no són un cos sense cap, sinó que hi ha persones que hi treballen. Al cap i a la fi, una exposició és un conjunt de relacions. Per això parla de la confiança com un gest radical que et fa vulnerable. Però ¿què són realment els afectes a l’hora de treballar, ¿posar “besos i abrazos” en un email? ¿tenir més en compte certes coses? Fins a quin punt és bo que la vida i l’art se’ns barregin tant? És que potser podria ser d’una altra manera? Em pregunto perquè fem exposicions… Penso si una exposició pot ser com una forma de continuïtat d’aquestes relacions: com si poguéssim estar juntes molt de temps. Muntar una exposició té a veure amb això… vigila el que somies perquè es pot fer realitat.

I és que és justament en aquest impasse entre somni i realitat, entre el que projectes a la teva imaginació i el que hi ha davant els teus ulls, on podem configurar un llenguatge que ens permeti recrear uns espais o unes estructures que continguin o que sostinguin un món que encara no hem vist. Per això invocar per mitjà d’unes eines que no controlem, esperits, conjurs, i coses que vénen del més enllà pot ser una manera d’atansar-nos a una forma diferent del món. Des de la vulnerabilitat, perdre el control, mirar allò desconegut, que fa por, que resta ocult. Ni jo ni la Irina som especialment místiques, però les dues hem estat en sessions de tarot col·lectives, i hem participat de la lectura d’unes imatges que ens diuen coses que potser no volíem sentir. L’experiència del món es pot explicar de moltes maneres, per negació o per inclusió. Incloure els pensaments, els coneixements que no comprenem i que a més, desestabilitzen el nostre, com diria la Irina, ens fa vulnerables, i ens posa a disposició del món d’una manera radical.

En tot cas, el misticisme hauria de plantejar-se des d’un coneixement situat, allunyant-nos de l’apropiació cultural, no sé si tindria massa sentit que nosaltres féssim, per exemple, vudú caribeny. Escriure o comissariar poden ser exercicis per pensar en la possibilitat d’altres llenguatges, plantejar un treball des de la intuïció, des d’aquells sabers ocults o subjugats. Tot allò que no funciona amb la raó… la puta tristesa que sents, com la treus? Amb quin llenguatge? Quins llenguatges tenim? El de la química, el de la farmaco-pornografia, el de la violència, el de l’amor de tinder…. quines narratives tenim per restaurar aquesta narrativa personal i col·lectiva? Com puc desfer l’encanteri de l’amor?

(…) Y lejos, en la negra arena, yace una niña densa de música ancestral. ¿Dónde la verdadera muerte? He querido iluminarme a la luz de mi falta de luz. Los ramos se mueren en la memoria. La yacente anida en mí con su máscara de loba. La que no pudo más e imploró llamas y ardimos.

Alejandra Pizarnik, Fragmentos para dominar el silencio, 1966.

[1]Tráiler de la pel·lícula: https://vimeo.com/259662483. Entrevista amb la directora en motiu de l’estrena a Documenta Madrid 2018: https://redaccionatomica.com/cine-tv/documenta-madrid-2018-entrevista-xiana-do-teixeiro-todalas-mulleres-que-conezo/

[2] hem pensat molt sobre aquesta idea del “hosting” des de la pràctica o la mediació en art, amb les noies de la musea http://www.lamusea.hotglue.me

[3] Premi BCN Producció 2018 – Comissariat Sala Gran, a La Capella del Carrer Hospital. Artistes: Mycket, Susanne M. WInterling, Girls Like Us, Merrit K., Alok Vaid-Menon, Marit Östberg, Laia Estruch i Adriana Minoliti. Fins a l’1 de Juliol.

[4] Condorelli, Céline (2014) The Company She Keeps, Book Works, Chisenale Gallery, Van Abbemuseum.

[5] El concepte “Support Structures” també és de Céline Condorelli, va fer una publicació el 2009 amb aquest títol.

[6] http://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/letica-i-la-politica-de-la-no-violencia/228477

[7]J.M. Costa, (2016, juliol,9) Inéditos 2016, entre el viaje, el texto y el activismo, eldiario.es. Consultat en línia 15.6.2018: https://www.eldiario.es/cultura/arte/Ineditos-viaje-texto-activismo_0_535097111.html

 

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)