Virgina Woolf. Tempestes i rapsòdias a la National Portrait Gallery, Londres

La sòlida posició que Virginia Woolf (1882-1941) ocupa en la literatura del segle XX és irrefutable. Per reconèixer la seva gran (plus)vàlua literària com a escriptora, seria recomanable llegir immediatament després d’una de les seves obres, un llibre d’un autor contemporani destacat. La diferència qualitativa és insuportable. Comissariada per la biògrafa Frances Spalding, l’exposició Virginia Woolf: Art, Life and Vision que presenta la National Portrait Gallery de Londres fins al 26 d’octubre, emfatitza la biografia il·lustrada d’una de les autores britàniques més llorejades de la història. Aquesta combinació d’imatge i biografia explora diferents aspectes de la seva personalitat. Com en qualsevol persona, dins de Virginia Woolf, aquella dona d’aspecte malenconiós i letàrgic també hi havia multituds.

Estructurada en cinc blocs -i encapsulada en el que s’assembla bastant a un breu passadís zigzaguejant envaït per un batalló de curiosos octogenaris- l’exposició respon al patró cronològic de la seva vida i de la gent amb la qual es va relacionar. Tot i que la intenció primigènia era remarcar la importància d’aquesta novel·lista, periodista, crítica, intel·lectual, assagista, lectora i editora, la mostra (amb èmfasi en els retrats) embasta -a estones amb vigor i de vegades amb vaguetat- la seva vida i els seus èxits, a més del rosari d’amics, parents llunyans, rivals o aliats. No obstant això, queden plasmats els seus interessos i ambicions creatives en una exhibició caracteritzada per una narrativa visual que connecta imatges, objectes i idees; aborda la seva faceta feminista, antimilitarista i antiimperialista, la seva fascinació per Londres i la seva consciència de modernitat, sense ignorar la vulnerabilitat de la seva salut mental: la seva vida -més que afectada- va estar sempre subratllada per la inestabilitat mental.

Aquells que van participar en les reunions setmanals (anomenades despectivament Bloomsberries pel seu tarannà exclusiu i esnob) que organitzaven a la seva casa de Bloomsbury també estan representats a la NPG. S’accentua la influència d’amics com Roger Fray (de qui va heretar la seva admiració per Cézanne i l’anhel imperiós de convertir la seva literatura en pintura postimpressionista), Lytton Strachey, John M. Keynes, Duncan Grant. No obstant això, se’n silencia d’altres del grup com E.M. Forster o Bertrand Russell. A la seva vida també hi van ocupar un lloc destacat Violet Dickinson, que la va recolzar en les seves primeres crisis nervioses i la va motivar per iniciar la seva carrera literària; Vita-Sackville-West, a qui va dedicar Orlando i amb qui va iniciar un romanç; o Katherine Mansfield, amb la qual va mantenir una ambigua relació de tèrbola amistat, fonamentada en malentesos i gelosia.

Componen l’exposició més de 140 objectes, així com fotografies (de la seva tia-àvia Julie Margaret Cameron, Beresford, Gisèle Freund o Man Ray) i quadres del seu ampli cercle d’amistats (pintats per la seva germana Vanessa Bell, Duncan Grant o Roger Fry), fragments dels seus diaris, il·lustracions de Vanessa Bell per als seus llibres, o exemplars originals impresos per ella mateixa i el seu marit Leonard Woolf a Hogarth Press, l’editorial que van fundar l’any 1917. A més, inclou dues cartes de suïcidi (cedides per la British Library i exhibides per primer cop al Regne Unit) i el bastó trobat pel seu marit en un banc a la vora del riu Ouse el dia que va desaparèixer. El seu cos va ser trobat un mes després per nens que llançaven pedres al que creien que era un tronc.

Lligada a la vida política, social i cultural britànica, Virginia Woolf ha estat admirada, imitada, criticada, analitzada, deconstruïda, satiritzada. És cert el que va dir: “Les paraules sobreviuen als canvis del temps gairebé millor que qualsevol altra matèria”. Va escriure amb economia (tirant paraules al foc per mantenir viva la narració), lirisme i acceleració, el que en el seu moment es va considerar modern. Audaç. Va confrontar els clixés victorians i va establir nous estàndards de crítica i escriptura creativa. Va anul·lar el seu background victorià per instal·lar-se a la modernitat. Va ser immillorable dotant frases i paràgrafs d’altres significats que distaven molt d’allò que realment escrivia. Les seves paraules van aconseguir una doble dimensió. I fins i tot una tercera (emocional). Virginia Woolf va començar a escriure professionalment l’any 1905. A les seves obres no hi ha trama ni acció, només consciència. Una barreja de psicologia i emocions, passat, records. Els seus personatges reflexionen sobre la vida i el temps. La seva prosa lírica -carregada d’impressions auditives i visuals- es va allunyar de l’observació descriptiva pròpia del realisme, fins a arribar al virtuosisme estilístic i la grandesa narrativa.

Va ser part d’una dinastia la riquesa de la qual es basava en coneixements i agilitat mental, més que en el patrimoni hereditari. Com a membre de l’aristocràcia intel·lectual, a la seva llar familiar de Kensington hi gaudien de gran importància el discurs, la xerrada, els llibres, les cartes, les idees, l’ambient emocional. La comunicació era essencial. El seu pare -un eminent crític literari- llegia cada nit als seus fills durant una hora i mitja clàssics infantils o a Walter Scott. La infància és el lloc en el qual habitem la resta de les nostres vides. La influència familiar i el ric ambient cultural que Virginia Woolf va viure al 26 de Hyde Park Gate va ser fonamental per al seu desenvolupament literari posterior. La influència de Londres és innegable a la seva vida; també en la seva obra. Familiaritzada amb la música del carrer, el trànsit, les multituds, el riu, els captaires, les estàtues, monuments, music halls, editorials, teatres, galeries, sales de concerts… la ciutat li oferia experiències sensorials i estimulació intel·lectual. No van ser poques les mudances (Hyde Park Gate, Gordon Square, Rodmell, Tavistock Square…).

El seu compromís feminista i l’esperit polític i anti-militar van marcar els anys trenta. A través de l’assaig Una habitació pròpia (1929) va reivindicar el paper de la dona escriptora. A Entre actes (1940), el seu últim llibre, va plasmar amb maduresa narrativa el preludi del desastre. L’inici de la Segona Guerra Mundial, la destrucció de la seva casa de Londres a causa d’un bombardeig, la por a la invasió de Hitler (Leonard Woolf era jueu), van conformar un nefast cúmul de coincidències que van confluir en el deteriorament irreversible de la seva delicada salut mental. “I will continue, but can I?”. El 28 març 1941 va carregar les seves butxaques de pedres, es va ficar al riu i es va suïcidar. Virginia Woolf va escriure nou novel·les, dues biografies, una obra de teatre i múltiples assajos, llibres de contes, cartes i diaris. Només després de la publicació de La senyora Dalloway i Al far, els crítics van començar a aplaudir l’originalitat del seu llegat.