Una modesta exposició

Els amos dels locals d’oci saben que la vida nocturna d’una ciutat s’estructura entorn de l’entelèquia de la sexualitat local. Excepte a Pequín, on segons Miguel Espigado són els occidentals els que principalment surten i carden de nit, o això vol creure ell. Per aquest motiu, aquí com a la Xina, els amos dels “garitos” no fan pagar a les dones. De nou hi ha excepcions, sense haver de sortir de la meva ciutat: Chueca aplica el principi d’exclusió invers durant l’Orgull Gai, però la lògica d’estabular les gallines per tal de facilitar la feina a les guineus es repeteix allà on miris. N’hi ha prou amb mirar amb atenció. L’adolescència típica d’un madrileny heterosexual petit burgés com jo va consistir a pagar l’entrada a les sessions de tarda de Kapital (la sala, no el llibre) per tal de fer el voltor ad nauseam sobre grupets molt compactes del sexe oposat. El resultat s’assembla molt a la batalla de Kruger, una guerra sense caserna entre un cocodril, mitja dotzena de lleones i moltíssims, massa, nyus. Per evitar confusions, sàpiguen que els nyus són elles i les lleones, nosaltres. La figura solitària del cocodril la dedico al vell sord de Kapital i la seva dansa de la pinta, que ballava quan la música havia acabat per a tots, però no per a ell. Ai, el vell sord. Em pregunto si haurà mort.

A SUMMA Art Fair, la fira de segona divisió que va tenir lloc la setmana passada a Matadero de Madrid, les galeries grans no van pagar diners, com les nenes boniques a la cançó del barquer, perquè se suposava que li donaven a la fira un caché del que encara manca, amb el benentès que, si el sexe és el motor immòbil de la nit madrilenya, al món de l’art la fagocitosi fa l’equivalent. A les primeres pàgines d’un còmic que té el mateix nom, Fagocitosi, Marcos Prior i Danide van il·lustrar, portant al nostre temps la modesta proposta que Jonathan Swift va publicar l’any 1729 per acabar amb la gana dels camperols irlandesos i els seus fills. Si segons Swift, la solució consistia a legalitzar el canibalisme i que els pobres venguessin als rics la carn de la seva prole (“Concedeixo que aquest àpat resultarà costós, i serà per tant molt apropiat per a terratinents, els qui, com ja han devorat a la majoria dels pares, semblen acreditar els millors drets sobre els fills”), Prior i Danide imaginen què passaria si una companyia anomenada Marx Donald’s comercialitzés la carn picada fruit de la classe treballadora a un preu mòdic per a la classe treballadora. Fordisme pur i dur: hagués estat un èxit segur als anys 50.

Però el fordisme és història. La forma de producció dominant del nostre temps, si encara puc utilitzar aquest vocable marxista sense que em donin una clatellada a la sortida del metro, és post-fordista en el sentit de Sergio Bologna: centrat en les millores logístiques que faciliten la localització sic] de la cadena de valor. El que va acabar amb el poder de xantatge col·lectiu de la FIAT de Turí, els obrers de la qual muntaven malament a posta els cotxes quan els negaven un augment salarial, no van ser els baixíssims salaris txecs, que van entrar al mercat quan l’edifici Lingotto portava una dècada tancat, sinó la traçabilitat que els japonesos van impulsar mundialment des de Toyota, que permet traçar, aïllar i acomiadar a la quadrilla responsable del sabotatge. En el cas de la indústria automobilística, la localització de la cadena de valor va portar a una major divisió del treball, la qual cosa suposa que, entre els costos de la fabricació i del transport, el cotxe híbrid de la meva mare, un Toyota Prius recentment comprat, contamini bastant més del que un desitjaria, encara que [no tant com diuen.

Tot això per dir que al món de l’art passa alguna cosa similar. Si al sector industrial, les titàniques corporacions han diversificat la seva oferta fagocitant petites empreses fins a tornar-se pràcticament irrecognoscibles, (fins al punt que la destinació de les startups reeixides, des de Silueta fins a Instagram, consisteix bàsicament a crear marca i vendre’s al millor postor abans que els oligopolis les cremin a força de lupa com a formigues), al mercat artístic les coses no són molt diferents. Els peixos grans viuen de menjar-se als petits. Les fires com a SUMMA són a ARCO el que la Masia al Barça: un subministrament de matèria primera. El món de l’art és tan grotescament corporatiu que ni més ni menys que Unilever, una de les companyies més versades en l’art del larvatus prodere, de la diversificació com a estratègia de l’emmascarament cartesià, una d’aquelles que igual et ven els gelats de Frigo i Magnum com les fulles Williams o el desodorant Axe per sortir a matar aquesta nit, és la que finança les exposicions temporals a la famosa sala de les turbines de la Tate Modern a Londres. I no m’estenc més, que per això el meu pare ha escrit un llibre batejat Contra el bienalismo (Akal, 2012), perquè no hagi de venir jo ara a repetir la paraula del meu progenitor com, fer-me passar pel seu ἄγγελος i acabar crucificat com qui tu saps.

En conclusió: si el circuit artístic s’agenolla davant la màxima del gigantisme, o com diu el lema de Pacific Rim (Guillermo del Toro, 2013), aquesta pel·lícula a cavall entre Godzilla i Transformers, si la disjuntiva està entre Go Big or Go Extinct, millor extingir-se ara que augmentar de grandària com l’imperi de Napoleó, que els satírics britànics comparaven amb una granota que s’hagués inflat fins a aconseguir la grandària d’un ruc, com el Ruc Gran de Fernando Sánchez Castillo, la qual cosa ja revela la condició intel·lectual de l’emperador. I de tants altres emperadors. Per les seves orelles els reconeixereu.