Visca la pepeta

Aquests dies es pot veure a Can Palauet de Mataró l’exposició de dibuixos de Josefa Tolrà, mèdium i artista, més coneguda com Pepeta. Previs temptejos per donar a conèixer la seva obra, n’hi va haver. Com a la Sala Gaspar, l’any 1956 i a càrrec de l’associació cultural Club 49. Aquesta primera exposició va ser per a cercles reduïts, d’entre ells, membres de Dau al Set, alguns dels quals a partir de conèixer la seva obra i les seves dots com a mèdium, la van anar visitant a Cabrils, on ella residia. Encara que potser això no sigui important.

Com tampoc no és molt important que el Museu Reina Sofia hagi conservat i donat a conèixer la vida i obra de Pepeta legitimant-la per rebre visites de Tàpies o estar boja. Perquè per a la ciència ortodoxa, això de parlar amb el més enllà i de ser mèdium sona estrany; en canvi, l’etiqueta de ”boja” està avalada per la psiquiatria. El mateix per a la història i els museus: ser dona artista i estar tronada, queda molt bé i evita haver de replantejar els discursos dominants.

Tal vegada, allò important d’apropar-se a la Pepeta, sigui l’allunyar-se dels discursos dominants i la presumpció del món de l’art. I presentar així un personatge més real, menys estrafolari però més complex.

La Pepeta era una pagesa de Cabrils. Tot just sabia llegir i escriure. Una dona que, ja gran, va perdre els seus dos fills a la guerra civil. La pena de que la precedís la mort dels seus fills va ser la d’una mare en aquests casos, enorme i per sempre. Però el seu procés per apaivagar el dolor va ser místic, artístic i llibertari.

Místic perquè va començar a rebre missatges i veure imatges del més enllà, d’un univers o realitat paral·lels. A la manera de les místiques medievals, si no tens accés als textos sagrats, allò diví apareix en la naturalesa i la comunicació s’estableix a través del propi cos.

Artístic perquè ho dibuixava: éssers d’ulls enormes vestits amb estampats al·lucinats, escenes de la història o la bíblia interpretades amb sensualitat i plenes de fruits i flors. De vegades, les imatges demanaven ser brodades.

I en aquesta producció d’imatges el que comptava era el mateix procés d’explicar el que no es pot comprendre a través de símbols recognoscibles per al comú dels mortals. Cares, ulls i mans, paisatges i animals que vibren en una altra sintonia, però segueixen sent contingents, narren històries.

També tot això tenia un to llibertari, perquè no tenia més intenció que allò filantròpic. Sovint escrivia en els seus dibuixos missatges de germanor, i els seus dots com a mèdium servien per ajudar la gent del seu poble i entorn. I perquè se salta qualsevol jerarquia; ni institucions religioses intervenint en l’espiritual, ni acadèmia artística per validar la seva obra. Una versió suavitzada i panteista del ”ni déu ni amo” anarquista, aquesta vegada encarnat en una dona pobra, sense estudis i rural.

Ser mèdium, dibuixar i teixir, sense més; sent dona, gran, de poble i en la postguerra. Segons com l’expliques, la història de la Pepeta, pot semblar naïf, increïble, sense més fonaments que l’obra produïda i les històries orals que els seus descendents encara recorden.

Encara que tota història ens pot servir per plantejar qui l’explica; on es gestiona i guarda el coneixement, i com aquest es converteix en veritat. Potser, l’important sigui que no hi ha tal veritat, o que qui la coneix, no pot dir-la, només ser-hi.