close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 abril 2014
John Smith. Girl Chewing Gum
Vocació de realitat: prescindir de l’art

Sonia Fernández Pan


La relació entre art i realitat és una de les obsessions de l’art contemporani. Potser no tant de la realitat, si entenem aquestes dues nocions com una cosa separada i no com parts d’un tot, on dins de la realitat es trobaria sempre subsumit l’art, sigui aquest del tipus que sigui.

En un moment en què la representació -camp d’acció tradicional de l’art- ja no es pot entendre com un territori autònom (per tots aquells efectes que produeix en la realitat), aquesta divisió sembla seguir tan vigent com fa dècades, quan la principal ocupació de l’art consistia en establir un pont efectiu entre art i vida o, almenys, un més explícit i evident a través d’un “aquí i un ara” basat en allò perible i inaprehensible del moment. No obstant això, com apuntava José Luis Brea a Un ruido secreto, aquest antagonisme entre art i vida és una de les apories constitutives de l’art; una ficció de la qual aquest no pot prescindir, davant el risc d’extraviar la raó de ser de gran part de la producció artística contemporània.

Al problema de definició del que és art, s’uneix llavors un nou problema: el de la definició de la realitat. Quan l’art es constitueix des de la voluntat d’incidència en la realitat, està donant per fet que no està inclòs en aquesta. Almenys, no en aquella cap a la qual es dirigeix. És aleshores quan la realitat deixa de funcionar com un tot inclusiu per passar a delimitar territoris, a priori extra-artístics, i amb problemàtiques socials que, encara que també existeixen en l’art, no s’assenyalen des del cub blanc. La cosa es complica una mica més quan toca recordar que, gràcies a Duchamp i des de fa gairebé un segle, “tot pot ser art”. No obstant això ara es tracti de treure l’art de la seva jurisdicció; que ell mateix surti cap a altres llocs, i no tant que obri les comportes a aquests altres mons que poden viure perfectament sense ell.

Es podria pensar llavors que l’art practica un turisme de realitat. O que, en rebutjar aquesta divisió entre les dues esferes, no fa sinó reforçar l’estar enunciant-la permanentment. També que, així com l’art és conscient de la seva voluntat de mutació, de vegades s’oblida que aquesta realitat a la que interpel·la també es transforma contínuament. I que ho fa mitjançant una actitud estètica que fins fa poc era domini gairebé exclusiu de l’art.

Aquesta dualitat és precisament l’epicentre d’acció de La realitat Invocable,comissariada per Montse Badia per al MACBA. Una exposició que, en emplaçar el seu sentit en aquest pont construït per l’art cap a la realitat, recupera el debat entre dues esferes que han estat construïdes sota un antagonisme considerablement productiu per a l’art.

En el seu esment de la realitat, els projectes que inclou aquesta exposició treballen els dos tipus de desplaçament esmentats anteriorment: des de l’art cap a un fora i des d’aquest fora cap a l’art. La confluència roman -en la majoria dels casos- en els propis projectes o a la sala d’exposicions i, per tant, en el domini de l’art i en l’àmbit tradicional de la representació.

Sense ser La realitat invocable una exposició que li exigeixi a l’art una utilitat no-artística o que negui la seva dimensió representacional, posseeix un projecte que supera aquesta divisió fictícia que presenta l’art com antagonista de la realitat. I ho fa precisament pel seu desinterès a superar aquesta aporia.

Passa que per superar-la, Negre sobre blanc de Núria Güell interpel·la el museu i no a l’art. És llavors quan un es pregunta si, per adonar-nos que l’art no dialoga amb la realitat sinó que negocia dins d’ella, toca prescindir del que se sol entendre per art. Gràcies a la perversitat de les contradiccions, l’arquitectura d’aquesta divisió es manté gairebé intacta. En allunyar-se del marc representacional, la representació segueix encarregant-se de practicar aquesta “no- realitat” atribuïda a l’art. No obstant això, projectes com l’esmentat demostren que és possible tenir més en compte a l’art que mai prescindint d’ell.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)