veu veu veu veu veu veu veu veu veu

Hi ha una gola. Pot ser de roca i d’ombra fresca; i així, hi transita el vent.

Hi ha un ventre. Pot ser de fam, de desig. Revolen les papallones.

Un paisatge voraçment engolit, pur, sencer. De la gola al ventre. Pur: sense deglutir. Sencer: amb tot.

 

Aleshores volen dins lliures les mosques entre l’ombreig blau que provoquen les esbarzeres, entrellaçat per sempre amb l’herba seca a punt de trencar-se. Ombra blava i palla daurada encastades com joia reial en el paroxisme ínfim de la matèria. Matèria somni. Run run run run…

 

Parlo del buit del cos on la veu pren impuls. Com és aquest buit interior tan habitat. Última estació de l’ona que aviat serà veu.

 

Ona enorme i absoluta matisada pel viatge. De quina galàxia, temps o bassal. Quants pits ha travessat?

 

 

 

 

 

 

Si ve l’ona, agafa’t. El transvasament entre dimensions és la manera més comuna dels mons d’avançar en polifonia cap a la bellesa. És molt bell ser un llac. Un llac s’obre en ones fins a la vora per una pedra minúscula. Però no es despentina.

 

És el buit el lloc favorit on reboten les ones capritxoses que travessen temps i mons sense principi ni fi.

 

Preparem el cos perquè volem. El gaudi de l’amfitrió. Tremend honor.

 

Disposem ecosistema d’anhels, somnis i mocs com una conca brodada amb puntilla de menta i herbabona. A la vora la frescor i al centre pedres en senzilla nuesa.

 

Aquí s’ha evaporat l’aigua fa mil·lennis. Però aquesta vora humida crida a un altre llac que vindrà a assentar-s’hi.

 

Així funcionen, les ones, la veu, l’art.

 

 

 

 

 

 

Hi ha un compromís en el passeig que dóna sentit a la circumstancial possibilitat de gaudir del món. Cada absència deixa una empremta d’impermanència, perenne com la verdor de les alzines. En horitzontal caminem mentre imperceptiblement som banyats per llàgrimes de llum, que reconeixent el modest buit de la paciència accepten col·laborar entre les nostres cèl·lules. Petita consciència passatgera que anima la solitud en sintonia. Vet aquí l’entrada de la melodia on una veu pren sentit. I on cantes? En l’espai amable que es presta, en la trama suau que sosté. Cada albada i cada capvespre algú trenca una nou amb una pedra.

 

 

 

 

 

 

La salut d’un organisme és viure’s i transitar-se en fluïdesa. Submergir-se en l’experiència amb llibertat i goig. L’estat poètic no és l’activació d’una parcel·la de la ment, és la confiança i l’embranzida de sentir i percebre el nostre hàbitat en profunditat i transparència. L’ensonyament és una manera de cridar l’aigua. Un cop arriba: nadem.

 

El record de puresa d’aquesta immersió és el que anomenem paradís. No sé si mai s’ha viscut en aquesta terra sota aquest paradigma. Potser, altres formes d’ordenació es van anticipar a la nostra pròpia naturalesa. Potser som en el descobriment de la nostra grandesa.

 

Sense perill dic grandesa com el més ecològic que existeix. Amb humilitat i comprensió acollir-nos com aigua en l’aigua, com hàbitat en l’hàbitat. Desterrant de cada espai microscòpic la inèrcia generada pel costum subjecte-objecte.

 

 

 

 

 

 

Saber-se en l’aigua és reconèixer un espai compartit. Un espai que som i que no té amo. Des de sempre l’humà atenent a aquest buit interior també anomenat veu. En cada càntir i en cada migdiada. En cada úter. Primeres línies-contorn expressant de la mateixa manera com dins viu aquesta vastitud d’espai que fora ens aclapara. En tal potència d’amistat sorgiren crits íntegres que perduren amb tremolor en els nostres cossos. Per amor cavalcar el crit de l’animal humà. En canal prestar-nos a la restauració de la seva ona. Indòmita.

 

 

 

 

 

 

Crec que em prenen de la mà i tot seguit m’adormo. Enfonsant els peus superficialment a la sorra calentona. La respiració adopta el ritme de les marees, el meu cos no és el meu cos sinó un lloc on somien les persones. Estiro les cames i ara les plantes dels peus reben tota la calor de la sorra que empenyen. Així escalfo perceptiblement els ovaris. La condició de treball si la poguéssim abolir. Recullo un altre cop les cames. El dors de les cuixes formant falda amb els bessons. Potents les plantes dels peus compartint calor cap al centre de la Terra. Per complet el sol, ara banyant-me fa desaparèixer la desigualtat de temperatura generada per contacte i no contacte en aquest parell d’hores en la boira prèvies a l’escriptura. No sóc al mar, sinó a la conca buida de la gorga de Lendia. Un parell de petits arenals fan de platja. És un procés temperar-se, que aviat incitarà un nou moviment. Ara les plantes dels peus són més fredes, han donat la seva calor al centre de la Terra i viceversa. Les galtes són dos sols. El coxis aprofita per endollar-se també profundament. Els globus oculars se’ls mengen els ocells. En aquesta posició obro la esquerda i canto.

 

 

 

 

 

 

És impenetrable la condició de la veu si en ella conflueixen diversos rius. En els rius s’hi banyen els cossos, en alguns rius hi llancen els seus morts. És el llot nèctar d’heterogènia. Un cos té entitat, cosa que no vol dir que sigui un organisme. Un organisme està animat per la lògica de la vida. En llindar la llum i l’ombra no il·luminen. La veu fa un recorregut i arrossega. També es bat i es decanta. Però aquesta veu que ve de les estrelles donant tombarelles no té recorregut.

 

 

 

 

 

 

Tendresa indefensa de qui parla com s’escolta. Cantarella que neteja les orelles. A la nuca un aire i al cor un peix taronja de piló. Aigua mansa i constant presonera dels seus amors. Des de la font caminet subterrani, Hi ha corrent! Del piló: desaigüe superficial no altera.

 

 

 

 

 

 

Torno a Lendia a escoltar a les roques. He passat un arenal, dos arenals i un interval. Ara més a prop de la boca. Ahir vaig cantar de cavitat a cavitat. Avui transcric de tornada el cant. “A l’hermeneuta li agrada el misteri que no resol ni es tanca”. És l’Eddi Circa la que canta al meu cap. Qui ho escriu o qui ho esborra no ens incumbeix ni ens revela. Amb llençol fi mullem la boira. Tan a prop la parpella. Petjades a la sorra de passes de cérvol són marques humides, perquè fa poc era de nit. Preparem amb matèria opaca el preàmbul per al silenci.

 

Respirar en l’interval ordena el sentit entre els òrgans.