Maneres de no veure

Milions de fotografies es produeixen dins d’una estreta franja de terra a pocs quilòmetres d’ample. És difícil determinar la xifra exacta d’imatges. Potser són desenes de milions. Potser centenars. Des de ja fa molts mesos, les imatges encara flueixen sense pausa des de la guerra a l’Orient Mitjà i el genocidi a Gaza cap a tot el planeta com si fos una cosa habitual. De fet, es converteixen en un altre paquet més d’imatges en streaming que desplacem amb el dit sense mirar. Quan alguna cosa es converteix en rutinària, perd la urgència. El desastre s’ha convertit en rutina. Però és un desastre partidista. Perquè mentre les imatges de cossos palestins destrossats es transmeten als mitjans i en xarxes socials amb una facilitat cadavèrica, ni una sola imatge visual d’un soldat israelià s’ha difós entre les masses. El dany sempre es mostra en un costat. Només un costat pot ser ferit. Només un costat és mutilat. Només un es compon de cossos entre enderrocs i extremitats estripades. Els perpetradors perpetus són immunes a les aparicions que revelin el seu propi dany. Són resistents a les mateixes accions que infringeixen sobre d’altres. Per això, no és d’estranyar que algunes vides tinguin més valor quan la seva mort roman fora de l’enquadrament.

Això no vol dir que els soldats no perdin la vida. El que queda clar és que el contrast fotogràfic entre com s’oculten els perpetradors ferits i com es ressalten les seves víctimes, consolida encara més les seves posicions, i priva a les víctimes d’una agència significativa. Dos mesos després que Israel comencés a convertir Gaza en el cementiri més gran del món, vint-i-un soldats de les seves forces invasores van morir en una emboscada. Quan els diaris nacionals van presentar la pèrdua a les seves portades, els soldats apareixien dignificats. Protegits del grotesc espectacle dels seus cadàvers, els caiguts en combat es mostraven al públic en el seu apogeu, no en la seva decadència. Inclòs en la mort exposats com a vius, els soldats es van representar com els seus éssers estimats volien recordar-los: en taüts tancats coberts amb la bandera blava i blanca, acompanyats de fotografies de quan estaven en plena vitalitat, en lloc de presentar evidències dels seus últims moments. Cossos santificats en posició de domini assegurada.

Portada del diari Israel Today que representa els soldats morts com a vius. El títol diu: Els millors de nosaltres. Gener de 2024

Però no tots els cossos mutilats mereixen audiència. Quan els nombres van començar a inclinar-se, quan Israel va deslligar l’infern a la Terra i va generar una quantitat immensa de cadàvers que superava amb escreix els propis, la capacitat del públic per assimilar tals imatges va col·lapsar, i l’economia de l’atenció es va desplomar. Cap persona ni conta en xarxes socials podia processar i comprendre les inacabables multituds de pèrdues humanes provinents de Palestina. Però, a causa de l’enorme quantitat d’atrocitats documentades, algunes estaven destinades a filtrar-se entre les escletxes algorítmiques. Mentre un costat està compost per una comprensió qualitativa de la seva victimització, l’altre es torna quantitatiu. Reduït no a les individualitats separades i distingibles de les seves víctimes, sinó a la pura magnitud de les seves xifres. Cents de milers de persones sense llar. Milions de persones desplaçades. Dotzenes de palestins van explotar en un hospital la setmana passada, desenes més van ser assassinats en un centre de distribució d’ajuda privatitzat i convertit en un camp de tir. Els ostatges israelians són reconeguts i mencionats com nens desapareguts en un bric de llet. Cartells amb els seus rostres i només exigint el seu retorn immediat s’han distribuït en ciutats de tot el món, transitant de l’àmbit digital al físic; inserint-se en el dol col·lectiu. En canvi, els ostatges i detinguts palestins romanen sense nom. Eternament sense rostre; només una massa anònima. Esborrats del registre visual i, per tant, també del polític. El biaix fotogràfic és precisament el quid de la qüestió. Quan a algú se l’esborra com a individu i se li nega la seva imatge, plorar la seva pèrdua es converteix en un desafiament. La violència massiva i el genocidi deshumanitzen tant als morts com als vius.

Posters dels ostatges Hamas presos durant els atacs de 2023 a Israel, Oleg Yunakov, Oleg Yunakov

Les gravacions d’aquell dia infame es van convertir en un snuff polític de gran valor. Els combatents de Hamàs van col·locar càmeres als seus cossos per a documentar la matança indiscriminada. Colpejaven a homes amb rasclets de jardí. Cassaven ancians a les parades d’autobús. Segrestaven nens i exhibien dones des de camions en marxa. Imitant, potser, un videojoc de trets en primera persona, els seus actes horribles van ser retransmesos. Però, per algun motiu, aquelles imatges sanguinolentes no van ser prou. Tot i l’evident valor de xoc d’aquells moments, els mitjans internacionals i la classe política a Israel encara buscaven una imatge angoixant, una fotografia tan vil, que per si mateixa galvanitzés a tota la seva població i a la resta del món per donar suport a les seves accions a la Franja de Gaza. Com que no existia, van haver de fabricar-la. Així que quatre dies després de l’atac, The Sun “va brillar” amb un titular hiperbòlic en exclamar que salvatges havien decapitat bebès en una massacre. De la mateixa manera, The Daily Mail va afirmar que Hamàs havia rostit un bebè en un forn. Mai es va trobar cap prova de tals crims. Ambdues afirmacions van ser impugnades als tribunals i posteriorment retirades. Però la retractació va arribar massa tard. L’evidència forense i periodística que desmentia aquests fets no van ser capaces d’evitar que aquesta imatge fabricada penetres en la consciència pública.

Reciclant rondalles tipus Hansel i Grètel barrejades amb la reactivació del trauma de l’Holocaust, aquest incident irresponsable apunta a corrents ocultes d’una guerra basada en el clickbait. No és, com va mussitar una vegada el poeta nord-americà T.S. Eliot, que “la humanitat ni pugui suportar tanta realitat”, sinó més aviat que exigeix i fabrica una realitat que no pot suportar. Fabricar la realitat és al que es dedica professionalment l’exèrcit Israelià. En la profunditat de les dunes del desert del Néguev, la base militar Chicago realitza simulacions tan estranyes que farien enrojolar als filòsofs postmoderns francesos. Compost per una mescla orientalista d’arquitectura àrab simulada, aquesta base serveix als soldats com a camp d’entrenament per a potencials guerres urbanes. L’entorn fictici inclou també pràctiques de tir; per tal de fer-ho, fotografies impreses de soldats israelians disfressats amb abillaments àrabs ètnics per a semblar-se a la seva versió imaginària de terroristes, són usades com a objectius de tir. Deixant de banda la projecció racista, la capacitat d’un bàndol en conflicte de representar a l’altre i crear-lo a la seva pròpia imatge, permet controlar la seva existència.

Sense títol. Copyright Adam Broomberg i Oliver Chanarin, Chicago (SteidleMACK, 2006)

Amb tot el que s’ha mencionat, queda clar que les imatges fabricades coexisteixen en tensió amb les verificables. Que la violència documentada és usada com a arma, qüestionada i falsificada. Ara més que mai, el paisatge militaritzat d’Israel comença a ressonar amb l’advertència que Sigmund Freud va fer fa més d’un segle: “hem d’estar preparats per trobar als que tenen la compulsió de repetir actes violents que ara reemplacen l’impuls de recordar-los”. Davant d’això, emergeixen dues agrupacions polítiques: aquelles que es neguen a habitar un món de membres mutilats i enderrocs humans, i els que ho consideren no tan sols inevitable, sinó fins i tot útil. Per algun motiu, als que anhelen l’obliteració inimaginable de l’existència se’ls anomena realistes