Maneres de no veure

Milions de fotografies es produeixen en una estreta franja de terra de pocs quilòmetres d’amplada. És difícil determinar la xifra exacta de les imatges. Potser són desenes de milions. Potser centenars. Des de fa molts mesos, les imatges segueixen fluint sense pausa des de la guerra a l’Orient Mitjà i el genocidi a Gaza cap a tot el planeta com si fos una cosa habitual. De fet, es converteixen en un altre paquet més d’imatges en streaming que desplacem amb el dit sense mirar. Quan alguna cosa es converteix en rutinari, perd la seva urgència. El desastre ha esdevingut rutina. Però és un desastre partidista. Perquè mentre les imatges de cossos palestins destrossats es transmeten als mitjans i les xarxes socials amb facilitat cadavèrica, ni una sola imatge visual d’un soldat israelià ferit s’ha difós entre les masses. El mal sempre es mostra a un costat. Només una banda pot ser ferida. Només un costat és mutilat. Només un es compon de cossos entre runes i extremitats esquinçades. Els perpetradors perpetus són immunes a aparences que revelin el seu propi mal. Són resistents a les mateixes accions que infligeixen sobre altres. Per això, no és estrany que algunes vides valguin més quan la seva mort roman fora de l’enquadrament.

Això no vol dir que els soldats no perdin la vida. El que queda clar és que el contrast fotogràfic entre com s’oculten els perpetradors ferits i com es ressalten les seves víctimes, consolida encara més les seves posicions, i priva a les víctimes d’una agència significativa. Dos mesos després que Israel comencés a convertir Gaza en el cementiri més gran del món, vint-i-un soldats de les seves forces invasores van morir en una emboscada. Quan els diaris nacionals van presentar la pèrdua a les seves portades, els soldats apareixien dignificats. Protegits del grotesc espectacle dels seus cadàvers, els caiguts en combat es mostraven al públic en el seu apogeu, no en la seva decadència. Exhibits en la seva mort com a vius, els soldats es van representar com els seus éssers estimats volien recordar-los: en taüts tancats coberts amb la bandera blava i blanca, acompanyats de fotografies de quan estaven en plena vitalitat, en lloc de presentar evidències dels seus últims moments. Cossos santificats en posició de domini assegurada.

Portada del diari Israel Today que representa els soldats morts com a vius. El títol diu: Els millors de nosaltres. Gener de 2024

Però no tots els cossos mutilats mereixen audiència. Quan els números van començar a inclinar-se, quan Israel va desfermar l’infern a la Terra i va generar una quantitat immensa de cadàvers que superava amb escreix els propis, la capacitat del públic per assimilar aquestes imatges va col·lapsar i l’economia de l’atenció es va desplomar. Cap persona ni compte en xarxes socials podia processar i comprendre les interminables multituds de pèrdues humanes provinents de Palestina. Però, atesa l’enorme quantitat d’atrocitats documentades, algunes estaven destinades a filtrar-se entre les esquerdes algorísmiques. Mentre una banda està composta per una comprensió qualitativa de la seva victimització, l’altra es torna quantitativa. Reduït no a les individualitats separades i distingibles de les víctimes, sinó a la pura magnitud de les xifres. Centenars de milers sense llar. Milions de desplaçats. Dotzenes de palestins van explotar en un hospital la setmana passada, desenes més van ser assassinats en un centre de distribució d’ajuda privatitzat i convertit en camp de tir. Els ostatges israelians són reconeguts i esmentats com a nens desapareguts en un cartró de llet. Cartells amb els seus rostres i noms exigint el seu retorn immediat s’han distribuït en ciutats de tot el món, transitant de l’àmbit digital al físic; inserint-se en el dol col·lectiu. En canvi, els ostatges i detinguts palestins romanen sense nom. Eternament sense rostre; només una massa anònima. Esborrats del registre visual i, per tant, també del polític. El biaix fotogràfic és precisament el quid de la qüestió. Quan a algú se l’esborra com a individu i se li nega la imatge, plorar la pèrdua es converteix en un desafiament. La violència massiva i el genocidi deshumanitzen tant els morts com els vius.

Posters dels ostatges Hamas presos durant els atacs de 2023 a Israel, Oleg Yunakov, Oleg Yunakov

Fabricar una audiència per a la violència depèn de la producció d’imatges: els matons graven els abusos escolars i els comparteixen. Els bromistes pugen vídeos mostrant el maltractament als més vulnerables. No hi ha dubte, el patró de representació d’aquesta carnisseria no és res més que una versió exagerada d’això. I aquí rau una diferència estranya: en brutalitats i guerres d’èpoques passades, els vencedors desitjaven mostrar els seus triomfs, fotografiaven les seves banderes onejant sobre parlaments ocupats o hissades sobre territoris conquerits amb sang. Avui, però, passa el contrari. Les imatges de derrota ara són les d’èxit. Immediatament després que es difongués la notícia que la Flotilla Madleen va ser interceptada per forces israelianes en aigües internacionals, el ministre de defensa va anunciar que els activistes a bord serien obligats a veure les imatges dels atacs del 7 d’octubre. Una forma de tortura que funciona com La Taronja Mecànica de Kubrick. Avui més que mai, el trauma documentat d’un grup es converteix en un dispositiu per castigar-ne d’altres.

Les gravacions d’aquell dia infame es van convertir en un snuff polític de gran valor. Els combatents de Hamàs van col·locar càmeres als seus cossos per a documentar la matança indiscriminada. Colpejaven a homes amb rasclets de jardí. Caçaven ancians a les parades d’autobús. Segrestaven nens i exhibien dones des de camions en marxa. Imitant, potser, un videojoc de trets en primera persona, els seus actes horribles van ser retransmesos. Però, per algun motiu, aquelles imatges sanguinolentes no van ser suficients. Tot i l’evident valor de xoc d’aquells moments, els mitjans internacionals i la classe política a Israel seguien buscant una imatge angoixant, una fotografia tan vil, que per si mateixa galvanitzés a tota la seva població i a la resta del món per donar suport a les seves accions a la Franja de Gaza. En no existir, van haver de fabricar-la. Així que quatre dies després de l’atac, The Sun “va brillar” amb un titular hiperbòlic en exclamar que salvatges havien decapitat bebès en una massacre. De la mateixa manera, The Daily Mail va afirmar que Hamàs havia rostit un bebè en un forn. Mai es va trobar cap prova de tals crims. Ambdues afirmacions van ser impugnades als tribunals i posteriorment retirades. Però la retractació va arribar massa tard. L’evidència forense i periodística que desmentia aquests fets no van ser capaces d’evitar que aquesta imatge fabricada penetrés en la consciència pública.

Reciclant faules tipus Hansel i Gretel barrejades amb la reactivació del trauma de l’Holocaust, aquest incident irresponsable apunta a corrents ocults d’una guerra basada en el clickbait. No és, com va mussitar una vegada el poeta nord-americà T.S. Eliot, que “la humanitat no pugui suportar tanta realitat”, sinó més aviat que exigeix i fabrica una realitat que no pot suportar. Fabricar la realitat és al que es dedica professionalment l’exèrcit Israelià. En la profunditat de les dunes del desert del Néguev, la base militar Chicago realitza simulacions tan estranyes que farien enrojolar als filòsofs postmoderns francesos. Compost per una barreja orientalista d’arquitectura àrab simulada, aquesta base serveix als soldats com a camp d’entrenament per a potencials guerres urbanes. L’entorn fictici inclou també pràctiques de tir; per això, fotografies impreses de soldats israelians disfressats amb abillaments àrabs ètnics per a semblar-se a la seva versió imaginària de terroristes, són usades com a objectius de tir. Deixant de banda la projecció racista, la capacitat d’un bàndol en conflicte de representar a l’altre i crear-lo a la seva pròpia imatge, permet controlar-ne l’existència.

Sense títol. Copyright Adam Broomberg i Oliver Chanarin, Chicago (SteidleMACK, 2006)

Amb tot això, queda clar que les imatges fabricades coexisteixen en tensió amb les verificables. Que la violència documentada és usada com a arma, qüestionada i falsificada. Ara més que mai, el paisatge militaritzat d’Israel comença a ressonar amb l’advertència que Sigmund Freud va fer fa més d’un segle: “hem d’estar preparats per trobar als que tenen la compulsió de repetir actes violents que ara reemplacen l’impuls de recordar-los”. Davant d’això, emergeixen dues agrupacions polítiques: aquelles que es neguen a habitar un món de membres mutilats i enderrocs humans, i els que ho consideren no tan sols inevitable, sinó fins i tot útil. Per algun motiu, als que anhelen l’obliteració inimaginable de l’existència se’ls anomena realistes.

(Imatge de portada © Lucien Lung)