close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 març 2012
Whitney Fantasma

Xavier Acarín

El museu americà celebra la seva setanta-sisena edició de la Biennal des de 1932, (al principi era una anual) amb la mirada cap als artistes que redefineixen o revisen la seva pràctica enllaçant-la amb les narratives d’altres artistes, cultures i tecnologies: un forcejament intel·lectual que no sempre porta a bon port. Això sí, per a aquesta edició hi ha menys artistes que de costum, només cinquanta-un, i no tots americans.


El dilluns 27 febrer molta gent va esmorzar amb aquesta pàgina, un bell fake que anunciava al món una biennal millor, ja que renunciava a la esponsorització de dos d’aquells que s’aprofiten de la crisi, Sotheby’s i Deutsche Bank, per deixar anar llastre en forma d’acomiadaments improcedents i hipoteques fraudulentes. Tres dies més tard, en plena inauguració, diversos grups de l’encara actual moviment “Occupy Wall Street” es presentaven a les portes del museu per protestar juntament amb els treballadors de Sotheby’s i altres damnificats d’aquesta biennal. Mentre la comissària rebia encantada als activistes, les noies de la premsa i protocol anaven disparant mirades a la recerca d’aquells vips encara per arribar. Tot amenitzat per la imminent setmana de les fires d’art a Nova York i per la incipient primavera que ha ajudat a escalfar més l’ambient polític d’aquest any electoral.

Andrea Fraser, participa en aquesta Biennal amb un assaig sobre les relacions del mercat i l’art, aquesta situació contradictòria, on com ella diu es promouen certes pràctiques crítiques que al mateix temps s’absorbeixen per una maquinària alimentada per les mateixes forces corruptes i explotadores de les nostres societats. Fraser identifica els discursos de l’art, (història, crítica, comissariat i “artists statments”) com a principals eines per amagar les condicions socials de l’art, i per tant un exercici de cinisme on també “la desvinculació del poder i la dominació de les condicions materials de l’existència, han resultat endèmiques al nostre discurs polític nacional i han contribuït a la marginalització de les lluites de la classe treballadora. “Tinguin en compte que mentre es nega l’existència de classes als Estats Units s’està tornant a una escletxa, entre rics i pobres, similar a la de principis de segle. (Segurament no només als EUA). No obstant això Fraser també recalca allò que Pierre Bourdieu ja va detectar: que qualsevol discurs de l’art que es redueix només a les condicions socials, o que no tingui en compte la negació d’aquestes, com “lògica genuïna del fenomen artístic” falla a entendre de què va l’art. Seguint el seu argument, tota aquesta multitud de propostes de pràctica social, producció de relacions, emancipació de l’espectador, intervenció a l’espai urbà, parla d’aquest món social, especialment en el seu aspecte “econòmic i afectiu” incessantment, per precisament no parlar-ne, performant la seva negació. Si una biennal és un pols a l’art d’avui, l’assaig de Fraser és un veritable diagnòstic: la contradicció del món de l’art està en el discurs de l’art, no amb allò que fem sinó amb allò que diem sobre el que fem. No deixin de llegir-lo.

A “1% C’est Moi”, un altre assaig disponible en el mateix enllaç, publicat per Texte zur Kunst, obre amb un gràfic sobre la desigualtat econòmica als Estats Units que es va publicar anònimament a Artforum l’estiu del 2011 com part d’un projecte de Jacob Fabricius. En aquest, Fraser desgrana la llista de col·leccionistes i patrons de l’art global, les seves vel·leïtats polítiques i les seves inversions artístiques. Hi podem trobar un raonament de com les èpoques de desigualtat propicien els booms de l’art. I que a més, són les fortunes que comercien amb art les que substitueixen a l’erari públic en la generació i promoció de biennals, fires, programes d’estudis, publicacions, residències, premis i altres. No hi ha món de l’art sense el suport de qui amb la seva activitat perjudica el món on vivim. Paradoxalment als Estats Units es segueix mirant al model Europeu de subvenció cultural com una cosa que pot revertir aquest bucle viciós, al mateix temps que a Europa s’estan desarticulant aquests models a favor del daurat somni americà. A la primavera del 2010 Fraser va començar aquesta investigació per a l’edició d’estiu de Artforum dedicada als museus, on es traçava les relacions entre els patrons del MoMA i la crisi de les subprime, l’article no es va publicar i el seu projecte de convertir la recerca en una web de fàcil accés, on seguir els secrets de l’art-diners, encara no s’ha realitzat.

Una còpia del catàleg on es pot llegir el text de Fraser ocupa un pedestal blanc a l’esquerra de l’entrada al primer pis. A partir d’aleshores es desplega, amb un aire encantat quasi de fantasia irreal, una exposició plena de referències, cites o trobades amb la intenció de fer-nos pensar en com un artista desenvolupa la seva recerca. Conscients del moment històric en què viuen, dels precedents i de les maneres de fer. Els comissaris Elisabeth Sussman (curadora de fotografia del Whitney) i Jay Sanders (independent), parlen d’una biennal oberta a totes les disciplines, per estrany que sembli encara sorprèn a algú tenir un espai dedicat a la performance.

En general podem trobar artistes que assumeixen altres pells com la polonesa Joanna Malinowska, que combina la seva “bottle rack” duchampiana feta amb ossos falsos i a mida superior amb un vídeo en el qual re-actua l´”America likes me and I like America” de Beuys, al costat d’una pintura de Leonard Peltier, un artista natiu-americà i heroi comparat amb Mandela en estar injustament a la presó des de 1976. Sí, un conjunt interessant on podem traçar una reflexió sobre la naturalesa en el context americà, i entreveure la separació que la cultura anglosaxona ha imposat, contrastada amb altres referències culturals que poden suggerir una altra forma d’harmonitzar combinant allò més avantguardista amb la tradició escultòrica primitiva. Bé. Werner Herzog té a la seva habitació una multi-projecció dels gravats d´Hercules Segers, un artista holandès del XVII que va portar el paisatge al seu vessant més expressionista. Prop d’aquí hi ha una altra habitació amb la selecció que Robert Gober ha fet de les pintures de Forrest Bess, un pintor abstracte contemporani de Rothko i Pollock, però que va passar una mica desapercebut i que amaga una interessant història ja que es va auto-aplicar cirurgia per obrir-se un forat just per sota del penis, amb la idea que la retenció de semen l’ajudaria com va ajudar al seu dia al poeta Yeats, en la seva creativitat. Segons ell, el seu pseudo-hermafrodisme el connectaria amb una transcendència, renovant la seva vitalitat al apropar-se a l’orgasme femení. El seu projecte però, va quedar inconclús i mai va poder implantar-se el segon penis que li hauria reportat una altra dimensió. Bess, que va acabar els seus dies en un manicomi, sempre va voler exposar fotos de les seves operacions al costat de les seves pintures, doncs bé, aquí finalment ho veiem tot junt. Després hi ha un vídeo de Michael Robinson, on es barreja la pel·li de Cleòpatra d’Elisabeth Taylor amb l’egiptomania de Michael Jackson – suposo que algú ho havia de fer- el resultat és una fantasmagoria psicodèlica i hipnòtica.

Al segon pis destaca l’obra de Sam Lewitt, que utilitza el ferrofluïd, aquestes partícules ferromagnètiques que amb un solvent orgànic o aigua són atretes magnèticament per fer unes escultures que varien amb la forma del suport metàl·lic i magnètic. A una altra sala destaquen uns tapissos d´Elaine Reichek sobre el mite d’Ariadna on hi ha traçat un laberint amb la llegenda “There ‘s no need to build a labyrinth when the entire universe is one”, sens dubte un recordatori a què no cal complicar-se la vida.

Al tercer pis hi ha la proposta de l’artista Dawn Kasper, que ha traslladat el seu estudi-habitació al museu, potser una mica evitant pagar lloguer durant els mesos d’exhibició i així treure alguna cosa de la Biennal (als artistes no els paguen) o potser és una admiradora secreta d’Albert Porta/Zush/Evru i es dedica a refer la seva obra. També destaquen les pintures de Jutta Koether, que actualitza les quatre estacions de Poussin, al sumar-li “fashion weeks” i altres temporades del nostre temps. I els retrats primitiu-expressionistes de la francesa Nicole Eisenman.

En el quart pis, hi ha un gran espai dedicat a les performances de Sarah Michelson i Michael Clark, aquest últim conegut per les seves col·laboracions a la seva Anglaterra natal amb artistes com Leigh Bowery, Sarah Lucas o The Fall. Tots dos han establert una residència durant els mesos de la Biennal. La part d’art viu culmina en un maniquí que mou a una nina com si fos un ventríloc d’aspecte tenebrós, mantenint un diàleg sobre el mal, obra col·laborativa de Gisèle Vienne i Dennis Cooper. Finalment hi ha una reproducció d’un club de transsexuals llatines de Los Angeles, obra de Wu Tsang, on es projecten vídeos de les seves actuacions en una habitació carregada de mobles, vestuari i gent, que segons es rumoreja els hi paguen per ser aqui tot patint la calor ambiental.

En definitiva, una biennal plena de fantasmes, reals si pensem en la quantitat de morts aquí invocats, que ben segur ens han d’afectar en aquest ambient enrarit de la nostra contemporaneïtat en crisi. Afavorint l’explotació de la fantasia com a lloc on tot és possible, on el collage humà que representa la permeabilitat d´allò públic i allò privat es transforma en energia psicodèlica encobridora de les reals condicions socials d’aquest món anomenat art. O segurament sigui el meu discurs el que encobreix tot, i potser com Jed Martin “Ni sé tan sols si continuaré en l’art”.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

19 març 2012

Whitney Fantasma

05 novembre 2018

Dancing in the Street

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)