close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 octubre 2013
Only_god_forgives.jpg
Winding Refn, en pugna contra sí mateix

Diego Montes


A risc de resultar reduccionista en l’afirmació, el gruix de la creació literària i cinematogràfica es resumeix en tres lluites: contra un mateix, contra els altres i contra el destí. L’obra de Nicolas Winding Refn, abundant en la simplicitat, aglutina els conflictes anteriors en una filmografia unida a la idea de la venjança. D’aquesta manera, Valhalla Rising apareix indefectiblement encadenada al concepte determinista de la religió pagana, Bronson explora els demencials mecanismes d’un ex-boxejador en contínua pugna individual i Drive funciona a través dels racons foscos d’un antiheroi amb un concepte de justícia decididament pedestre. L’últim projecte del director danès, un dels plats forts de la present edició del festival de Sitges, no és sinó una continuació de les seves obsessions, tant a nivell formal com de contingut, que enalteix les seves capacitats com a creador d’imatges a la vegada que subratlla les seves deficiències com auteur a nivell purament narratiu.

Així, Only God forgives es gaudeix com col·lecció de fotografies artístiques, com a successió de bellíssims travellings horitzontals i com a exercici de composició de plànols, això sí, sense cap connexió entre uns i altres. I aquí és on apareixen les limitacions, en la incapacitat de dotar al conjunt d’una coherència expositiva que el situa en el corrent més vàcua del nihilisme. Winding Refn s’erigiria d’aquesta manera com una mena de Gaspar Noé sense pretensions moralitzants amb la potència visual de l’ultraviolent cinema coreà. Al primer l’uniria la necessitat d’impactar exhibida de forma gairebé obscena per Noé a Irreversible i Sol contra tots que apareix a Only God Forgives a través d’una sèrie de mutilacions la senya d’identitat de les quals és l’arbitrarietat més absoluta. Pel que fa al cel·luloide asiàtic, l’espectacular treball de so, la sensacional fotografia, l’encertada direcció de les escenes d’acció i un peculiar sentit de l’honor tacat entronquen directament amb la trilogia de la venjança de Park Chan-Wook, la Crònica d’un assassí en sèrie de Bang Joon-ho o la irregular The yellow sea del també coreà Na Hong-jin.

Hi ha dues qüestions de vital importància a l’hora d’endinsar-se en el projecte de Winding Refn. La dedicatòria final a Alejandro Jodorowsky (que perfectament podria haver estat substituïda per una que resés: “a mi mateix”, donat el postmodern afany de l’autor per autorreferenciarse) evidencia les ambicions surrealistes de la pel·lícula. Un desmanegat ullet a “El gos andalús” de Buñuel i les reinterpretacions d’alguns passatges religiosos donen a entendre que el danès roman fidel a les seves obstinacions primigènies.

D’altra banda, la interpretació hieràtica de Ryan Gosling (la seva expressivitat és similar a la d’un maniquí despullat de les seves peces) suggereix un apropament bressonià que no obstant això resulta fallit a tenor de l’escàs desenvolupament dels seus personatges. Entre ells, una Kristin Scott Thomas sensual com a musa i botxí, icona freudià que es delata després de la línia de diàleg en què acusa el seu fill de tenir gelosia del seu germà per la grandària del seu membre viril. L’afirmació no fa sinó emfatitzar l’evident intenció d’actualitzar el mite edípic o, en la versió més propera, el famós vers de Jim Morrison en què instava a “matar el pare i follar-se la mare”.

Resulta paradoxal, per cert, que tot i l’economia lingüística en què es mou la pel·lícula, la banda sonora suposi un intent una mica estrident de suplir les mancances de diàleg. El director manté el mateix to altisonant en altres aspectes tècnics com l’excessiva saturació de la paleta cromàtica i les estrepitoses llums de neó que durant el primer terç fascinen però poc més tard atordeixen. La sensació de vegades és que l’amfetamínic crit d’estímuls proposa irritar l’espectador amb l’objectiu que passi per alt quant d’inflada resulta la pel·lícula en la seva major part.

Diego Montes és periodista. Viu a Barcelona però el seu caràcter nòmada no li permet afirmar si s’hi quedarà molt de temps. Li agrada el cinema. Analitza i investiga de manera obsessiva i intenta articular les seves divagacions en forma de crítica que escriu en diversos mitjans que comparteixen la seva manera d’entendre el cinema.

Publicacions

19 octubre 2013

Winding Refn, en pugna contra sí mateix

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)