I si les teves necessitats no es poden satisfer mai?

Quan tenia uns vint-i-cinc anys, vaig experimentar greus conflictes en dues de les meves amistats més importants. El conflicte amb l’amiga A. va produir-se degut la nostra intensa relació laboral, en la qual vaig tenir més a dir que ella, i el conflicte amb l’amiga B. va ser per la manca d’acord en la disposició de les habitacions compartides i una situació associada en la qual vaig tenir un estall emocional intens, però, per descomptat, es tractava de molt més que això. “Sempre ho exageres tot” – va ser la resposta d’una amiga, que a partir d’aleshores em faria el buit a les zones comunes del nostre pis compartit. “Sempre hem de resoldre els conflictes amb la teva manera de parlar, no deixes espai per a altres mètodes i em domines” – va ser la resposta de la meva altra amiga. Aquesta situació també va escalar fins a un silenci absolut, com més es negava a parlar dels seus sentiments, més li suplicava que confiés en mi.

Puc dir-vos immediatament que ambdós conflictes s’han resolt des d’aleshores. Tanmateix, les estratègies de resolució eren fonamentalment diferents i en aquest article es pretenen il·lustrar les tendències en una de les comunitats més actives sobre aquest tema.

Vaig formar part d’un col·lectiu juntament amb l’A. i la nostra situació va generar un malestar en tot el grup, per això vam decidir realitzar un taller com a cura. Una escena de Comunicació No Violenta (CNV) estava emergint a la nostra ciutat, així que vam convidar en Holger, un dels principals organitzadors.

A la sessió, ens va explicar com havia arribat a la CNV. Sovint l’havien acusat d’ocupar massa espai en les converses, sense voler-ho. En la seva recerca d’una solució, es va trobar amb la Comunicació No Violenta – en un primer moment, a través d’un llibre a la biblioteca pública. Gairebé avergonyit, ens va parlar de Marshall M. Rosenberg, que va fundar la CNV tal com es practica i s’entén avui dia. Estava avergonyit perquè a Holger no li agradava la manera com se’l retratava com un gurú.

No obstant això, ens va mostrar com podem formular observacions de manera neutral sense fer judicis de valor sobre el comportament dels altres. També ens va mostrar com els nostres sentiments apunten a necessitats més profundes i que aquestes necessitats mai no són reprovables. Ens va ajudar a desconstruir les acusacions i a entendre el que realment volíem. I com podem utilitzar aquest coneixement per trobar solucions que no pressionin els altres. El tema central de la CNV és com demanar alguna cosa a altres persones sense obligar-les a complir aquesta petició.

Un exemple:

La meva acusació real: no em permets entendre’t.
El que observo: no em parles.
El meu sentiment: ràbia, frustració, impotència.
La meva necessitat subjacent que no s’està satisfent: comprensió i harmonia.

Una manera de formular la frase segons la CNV: puc veure que no em parles (observació sense judicis). Vull que m’entenguis i que ens portem bé (formular necessitats). La meva petició és que m’escoltis i intentis entendre’m (sol·licitud).

Pel que fa a la CNV, haig d’estar preparada a què l’altra persona rebutgi la sol·licitud. La CNV es basa en el fet que puc satisfer aquesta necessitat en altres llocs. Això ho fa atomístic, com si cada persona estigués flotant lliurement i també pogués satisfer les seves necessitats amb qualsevol altra persona.

Repetir el que heu escoltat també forma part de la CNV. Aquest és un exercici recomanable perquè quan el nostre grup ho va provar, ens vam adonar que sovint no escoltàvem correctament. Amb prou feines vam poder reproduir exactament el que es va dir. És per això que gairebé mai dic que entenc alguna cosa perquè em vaig adonar que poques vegades ho entenc realment.

El que no havia entès fins aleshores, també, era que no teníem ni idea de com se suposava que havíem de parlar entre nosaltres o com escoltar-nos adequadament. Després de tot, no hi ha cap lliçó sobre “L’ABC de la conversa humana” a l’escola.

I com que no hi havia normes per a la comunicació, només ens quedaven les estratègies de comunicació tòxiques o implícites de les nostres famílies, escola, treball i universitat, que ràpidament van arribar als seus límits quan sorgien els conflictes.

La CNV era el mètode legítim que A. podia acceptar (en contrast amb la meva insistència perquè es revelés a mi). Amb un llenguatge encarcarat, disseccionant i amb dolor, A. i jo vam seguir l’estrany ritual en què se suposava que havíem de prendre consciència de nosaltres mateixes i revelar-nos l’una a l’altra. Ho vam aconseguir: vam superar el nostre conflicte, de manera eficaç i ràpida.

El meu altre conflicte amb B. es va resoldre de manera completament ineficaç: B. va trigar exactament quatre anys a dir-me una paraula de nou – i entremig no hi va haver cap contacte. Quatre anys va ser la data de caducitat del nostre conflicte. Després d’això, d’alguna manera s’havia acabat.

No sé què li va passar durant aquests anys i a quines conclusions va arribar.

Per molt que la CNV obrís una porta per A. i per a mi, també va marcar el mur en la comunicació entre B. i jo. Cap de les dues vam tenir-hi accés perquè ella no volia mostrar-se. En aquest context, recordo a Édouard Glissant, filòsof i escriptor del Carib francòfon, que va destacar el dret dels colonitzats a l’opacitat. Tenen dret a no ser entesos, no han de realitzar un “striptease de l’ànima” pels seus opressors que volen convertir la seva vulnerabilitat en benefici i munició per més armes d’opressió.

Sarri Bater, investigadora i practicant en el camp de la transformació de conflictes al Regne Unit, Sri Lanka i la regió de SWANA, escriu: “La CNV es redueix definitivament i en gran part a experiències de sentiments i necessitats blanques i liberals, i això és molt inquietant i profundament tràgic.” Actualment, lidera l’organització Open Edge, que treballa a la intersecció de conflicte i polítiques d’identitat, així com la justícia i el desenvolupament, centrant-se en les relacions com a clau per transformar els sistemes de violència i creences. El raonament de l’equip es basa en la CNV, tot i que Bater va assenyalar el 2018 que en més de quinze anys de pràctica de la CNV, mai havia vist un enfocament en les condicions i experiències sistèmiques. Llevat que la portés ella mateixa.

El seu text va ser una reacció a l’article NVC is for the privileged (2018) de Raffi Marhaba, activista trans que actualment treballa a la intersecció del disseny i la justícia social. Marhaba va criticar els punts següents:

1. 1. La CNV afirma que hi ha necessitats universals, descuidant les perspectives de persones BIPoC, persones trans, persones queer i persones amb discapacitat.
   2. Com que la CNV veu les persones desvinculades del seu context sociopolític, les persones estructuralment desfavorides són cridades a trobar solucions als seus propis problemes. Encara que aquests siguin causats per altres. Així, proporciona als opressors una eina addicional permetent-los abusar.
   3. La CNV assumeix que totes les persones tenen un accés lingüístic igualitari i, per tant, discrimina aquelles persones que no poden expressar-se tan bé en una llengua determinada o que no poden parlar per altres circumstàncies. I gairebé no té en compte la comunicació no verbal.
   4. La visió individualista de la CNV emmascara les relacions de dependència: cada persona sembla ser igual de responsable, ignorant així les relacions de classe i, alhora, afavorint-les.
   5. La CNV utilitza pràctiques de la comunitat BiPoC i se’n beneficia sense fer visibles els crèdits.
   6. Segons Marhaba, la CNV afirma falsament que pot resoldre problemes estructurals com el racisme.

Bater comparteix moltes de les experiències de Marhaba i creu que el motiu és que la CNV s’ensenya com una eina més que una consciència. Argumenta que la CNV està molt dominada pels sentiments i les necessitats dels blancs perquè la majoria dels practicants provenen d’entorns liberals. Tot i que Rosenberg no va afirmar que les necessitats i els sentiments siguin universals, i segons la seva experiència, aquest no és el cas, les necessitats sovint es presenten d’aquesta manera en la CNV, escriu Bater.

Paulina Nolte. Esquerra: Fairy Grotto, 2024. Dreta: Interal System, 2024. Foto: Constanza Meléndez

Segons el nostre instructor d’aleshores, Holger, hi ha una definició de necessitats en la CNV: en la lògica interna de la CNV, són independents d’altres persones. Per exemple, una necessitat és donar i rebre amor, però no és una necessitat real si parlem de voler ser estimats per una determinada persona. En la CNV, per tant, tampoc és correcte dir que veure l’altra persona feliç és una necessitat.

La definició de les necessitats de Rosenberg es va basar en el model de Manfred Max-Neef, un economista xilè de pares alemanys, que, en abordar les diferències de classe a Amèrica del Sud (en part a causa del colonialisme), va desenvolupar un model de necessitats universals que pretenia alinear els objectius de les polítiques de desenvolupament amb una “escala humana”, és a dir, amb el benestar respectiu de les persones i no amb un producte nacional brut. En fer-ho, va voler crear un argument per a una forma descentralitzada i autoorganitzada de democràcia lliure de conceptes de creixement econòmic. Per tant, en el debat sobre l’universalisme és important adonar-se que aquestes demandes no sempre han de tenir present el domini eurocèntric.

Bater, d’altra banda, critica l’universalisme propagat perquè no s’inclouen les persones estructuralment desfavorides, és a dir, perquè és produït principalment per la comunitat blanca i liberal de la CNV. Bater, que no té la pell blanca, també és membre del nord global, on “es propaguen ‘veritats’ etnocèntriques (liberals) i específiques de gènere sobre el món com innegablement normals i correctes” i constitueixen la base aparent de la CNV.

Falta un estudi científic del debat sobre l’universalisme perquè la CNV només s’ha investigat de manera selectiva, tot i que avui dia s’utilitza en tants contextos de negocis, activisme i educació. Una de les raons del seu èxit generalitzat: Rosenberg ha estat aportant conceptes vívids des dels anys vuitanta (“llenguatge de la girafa i el llop”). Rosenberg adquireix un peculiar paper transitori en el qual transita de la ciència al món quotidià oferint una metodologia, però perd el suport científic en el procés. L’única manera que puc explicar com les ciències estan evitant la CNV és que hi ha reserves sobre la part espiritual i sobre les taxonomies que no es poden justificar científicament. Potser la investigació sobre la CNV també és desagradable perquè Rosenberg s’ha convertit involuntàriament o intencionadament en una figura messiànica. Què va permetre a aquest (vell) home blanc fer això?

A més de l’evident valor pràctic de la seva metodologia, és també la seva posició sociopolítica la que l’ha privilegiat globalment. La seva marca registrada, que està protegida als EUA, finança un centre de formació per garantir que la CNV es transmeti correctament, mentre que, al mateix temps, un coneixement parcial o superficial s’està estenent cada vegada més. Una dimensió massiva està entrant així en l’àmbit de la CNV, creant buits en milers de blogs i reproduccions que condueixen a les formes de violència criticades per Marhaba.

En aquest coneixement superficial generalitzat, els que “encara” no són capaços de comunicar-se sense violència també estan cada vegada més devaluats. Però: la CNV requereix una educació dirigida, concentració, formació i temps, recursos dels quals s’exclou una gran part de la població mundial. Les necessitats bàsiques, com l’aigua o els aliments, sovint no es poden satisfer en els sistemes de dominació actuals. Pot ser dolorós prendre consciència de les necessitats no cobertes, i encara menys anomenar-les perquè no hi ha cap perspectiva de què es compleixin.

Les persones privilegiades que practiquen la Comunicació No Violenta i poden anomenar i satisfer les seves necessitats haurien d’observar acuradament com utilitzen la CNV. De fet, forma part de la CNV comprovar les pròpies intencions i també la coherència del llenguatge corporal amb allò que s’està dient, per no oprimir als altres a través del virtuosisme lingüístic propi de la CNV. Perquè qui té les paraules té el poder – i la responsabilitat. Les directrius de la CNV reconeixen aquesta interdependència en la relació pare-fill; en la pràctica entre els adults, l’exploració de les dependències estructurals en la CNV rarament es discuteix.

Una part d’aquesta discussió podria ser tractar amb la resolució de conflictes no pertanyents a la CNV. La resolució de conflictes de la meva amiga B va funcionar. No va insistir en un mètode eficient, però com que ella va determinar els paràmetres de la nostra interacció, també tenia l’agència, no pas jo, qui la va aclaparar amb la seva capacitat oratòria.

Una addició i reescriptura respectuosa de la CNV per part d’altres autors conduiria a un desapoderament i desmitificació gradual de Rosenberg com a figura central de la CNV, en última instància, reconnectant-la amb comunitats que fa dècades i segles que practiquen aspectes de la CNV, així com amb les comunitats que podrien sorgir en el futur, independentment d’una centralització en el nord global.

Paulina Nolte, Dream Devil, 2024. Foto: Constanza Meléndez

(Imatge de portada: Paulina Nolte, Earthyn, 2024. Foto: Constanza Meléndez. Totes les imatges cortesia de l’artista)