Yes We Camp: creant laboratoris urbans

Podria ser un crit de guerra, però es tracta d’un col·lectiu d’arquitectes francesos que està regirant la manera de fer urbanisme. Entre els seus projectes actuals, els Grands Voisins, un espai efímer i experimental ubicat en el terreny abans ocupat per l’hospital de Sant-Vincent de Paul, al centre de París. Després d’un període d’abandonament, el 2015 es van instal·lar allà tres associacions (Aurore, Plateau Urbain i Yes We Camp) per a preparar la transformació cap a un futur eco-barri. A cavall entre allotjament d’emergència de persones en situació precària i llogaret “bobo” gentrificat (amb tallers d’artistes i espais de coworking, hort i càmping artístic, entre d’altres), els Grands Voisins acaben d’inaugurar la seva segona sessió, que no estava prevista en un principi. Conversem amb Raphaël Haziot, coordinador artístic dels Grands Voisins per a Yes We Camp.

Descriviu la vostra activitat com una exploració de les possibilitats d’”habitar d’una altra manera” i de “construir i habitar temporalment els espais compartits”. Són idees que compartiu amb altres col·lectius i associacions, que segueixen el que podria identificar-se com un corrent global de treball sobre la reapropiació ciutadana de l’espai públic. Quines creieu que són les raons (socials, polítiques, econòmiques) que es troben en l’origen d’aquests col·lectius? Sens dubte és una cosa que està en l’ambient.

En aquestes qüestions mai hem pres posició com a col·lectiu. Personalment crec que hi ha una combinació de diversos factors. D’una banda, el fet de ser consumidors passius és molt recent en la Història, però ens trobem al final d’aquest cicle: estava relacionat amb una posició de creixement, però fa lustres que s’ha estancat. D’altra banda hi ha problemes ecològics cada vegada més forts que fan que ens qüestionem el consumir d’una altra manera, l’habitar d’una altra manera, el desplaçar-nos d’una altra manera. Un altre factor és la cultura Internet, les lògiques de codi obert i de co-construcció, que impulsen modes de pensament aplicables a l’arquitectura i l’urbanisme. Així que, comprometre’s en grans projectes … Perquè tot i així hi ha un compromís bastant fort, però res a veure amb l’escenari polític o militant. Nosaltres no estem en el posicionament polític, en el debat, etc. Si més no, no a nivell polític. Estem en un “a part”: a part de la política, a una altra escala.

Respecte a “habitar d’una altra manera” i a “construir temporalment espais compartits”, són els dos punts que defineixen la nostra identitat. Pel que fa al segon, estan aquests termes d'”urbanisme transitori” i “ocupació temporal”, que explotaran en els propers anys. Els Grands Voisins és un lloc tancat, típic de l’urbanisme transitori; la gent té la impressió d’arribar a un poble utòpic, perquè està completament tallat del carrer, només hi ha una entrada. Això és el que fem: ocupar temporalment llocs, habitar-los, i fer d’ells espais compartits autoritzants; i després anar-nos-en a un altre lloc. Pel que fa a les relacions humanes, hi ha l’”habitar d’una altra manera”, on hi ha qüestions d’aventura, temporalitat i, per tant, de nomadisme. A l’associació som tots fans del càmping, som bastant mòbils. Hi ha una mena de nomadisme reivindicat perquè la qüestió efímera suposa moure’s d’un lloc a un altre. De nou: és una cosa personal, mai hem dit “un dels punts forts de l’associació és la mobilitat o el nomadisme”.

Dius que aquest “urbanisme transitori” explotarà en els propers anys.

Les ocupacions temporals estan augmentant, és una tendència general; però cal fer-se la pregunta d’a qui beneficia. Perquè arribem a un lloc, l’activem, i augmenta el seu valor: és la plusvàlua immobiliària que beneficia generalment a les promotores privades. En el projecte de Vive les Groues, a Nanterre, vam intentar posar en pràctica un sistema de finançament innovador on són els promotors els que paguen la prefiguració: nosaltres plantem 3000 arbres que serviran després al futur barri, i els promotors que es beneficiaran d’aquesta plusvàlua han de finançar la prefiguració. Però no és fàcil fer-ho entendre, sobretot perquè fins ara els projectes d’ocupació temporal estaven autofinançats, així que dóna la sensació que són gratuïts; però no és així, treballem molt, estem tots darrere del bar per poder finançar el projecte de l’associació [el col·lectiu regenta el bar de la Lingerie, al cor dels Grands Voisins, on a més s’organitzen concerts cada setmana].

Parlaves d'”espais autoritzants”. Què vols dir?

A l’associació ens preguntem mil vegades què és el que fem: construir “espais autoritzants”. Estem en un món cada vegada més fracturat, en estat d’emergència, etc… Tenim una tendència a tancar-nos a la llar, la ciutat és cada vegada un espai menys alegre i acollidor, així que intentem crear llocs on cadascú se senti legítim, sigui quina sigui la seva classe social i la seva condició. Quelcom que no és fàcil al carrer. Al carrer, si algú ve a parlar-te, per definició hi haurà una presumpció de desconfiança: aquesta persona ha de provar que és maca perquè per defecte és sospitosa. Aquí és al revés: en els llocs que estem creant hi ha una mena de “presumpció de confiança” cap als altres, cal que per defecte ens diguem que hi ha coses que es poden fer amb aquestes persones. Els “espais autoritzants” són llocs “capacitants”. Ningú vol ser només consumidor passiu, és sempre molt més interessant saber com construir-lo. Així que l’objectiu és que el projecte sigui co-construït amb la gent, que cadascú tingui el seu espai i s’autoritzi a fer coses. I per això cal que la gent se senti capacitada, convidada i acollida.

Reprenent la idea d’aquest corrent de treball sobre la comunitat i l’espai públic, la plaça, etc… hi ha molts projectes així, per exemple a Espanya. Penso en Basurama, amb qui heu col·laborat recentment. Teniu projectes en comú amb col·lectius a l’estranger, treballeu en xarxa?

Fa poc vam anar a una trobada organitzada per Basurama, un workshop. Al juny i a l’octubre en tenim previstos dos més, a Taiwan. Hi ha un altre grup a Hamburg del qual també ens sentim propers, i a Itàlia, Burb, que ens ha convidat a fer un càmping a Venècia, Esperienza Pepe. I coneixem prou bé els col·lectius francesos. Així que sí, treballem força en xarxa. Ens agradaria fer-ho més, però encara és massa aviat; de moment estem intentant estructurar i portar bé tot el que tenim aquí. A més la nostra economia és bastant fràgil. Ens portarà temps poder desenvolupar grans projectes a l’estranger. Si arribem a estabilitzar-nos un dia, per descomptat que ens desenvoluparem al màxim.

Es podria dir que el treball sobre l’espai públic forma part d’una genealogia, de la qual sou l’última baula. Penso en les avantguardes, en els passejos de surrealistes i dadaistes, i després en els anys 60, en Henri Lefebvre i els situacionistes, que van reprendre aquestes idees… No sé si vosaltres us reivindiqueu com els seus hereus.

La diferència és que les avantguardes han reivindicat sempre la ruptura. Nosaltres no fem “contra” les coses sinó “a part”. Però entre surrealisme, dadaisme… crec que estaríem més propers de la Bauhaus. També del moviment GRAV, una referència important per al grup. Després, a nivell artístic, hi ha el concepte de l’autonomia de l’art, que és molt difícil d’eludir. En tots els nostres projectes la idea és arribar a una espècie de dessacralització de l’art. Per a nosaltres, l’art és un instrument per aconseguir un vincle entre moltes coses, entre l’arquitectura, les relacions humanes…

Sou interdisciplinaris.

No, transdisciplinars: no es tracta que cadascú tingui la seva disciplina i la posi al costat de les altres, sinó que faci coses no identificables. A l’associació hi ha un repartiment enorme de competències: construcció, maquetació, concepció, dispositius artístics…

Abans, parlant del que la gent percep dels Grands Voisins, esmentaves el terme d’”utopia”. Quina relació teniu amb ella?

No reflexionem gens en termes d’utopia. La utopia és una projecció en el futur, un punt a assolir, i nosaltres vivim únicament en el present, en el concret, i sobretot amb una molt forta indeterminació. Per exemple, aquí estem experimentant com una ocupació temporal pot influir en el programa que estava previst sobre el futur eco-barri. Aquest tipus de pràctiques ens confronta a la nostra manera de fer. Escrivim els projectes poc a poc, en funció del que ve. No hi ha un programa definit, sinó que acceptem una part d’indeterminació, cosa que modifica constantment el programa. I aquí està el desfasament amb els grans projectes urbanístics: són temps híper llargs, i sempre es fan com si fossin definitius. Tot projecte urbà, tot pla, és dissenyat i pensat com si estigués gravat en pedra, mai es té en compte la dimensió del temps. Mentre que tot és temporal.

A més hi ha la qüestió del que és local: en la utopia hi ha una dimensió universalitzant, es conceptualitza el model de societat; però en realitat el model de societat s’adapta a allo local i la gent que hi ha aquí. Fer amb la gent forma part d’aquesta indeterminació de la qual parlava: si ho fas amb la gent i amb les seves propostes no saps mai el que escriuras per avançat.

Quin és el treball d’inserció de Yes We Camp en els Grands Voisins? Realitzeu accions d’urbanisme inclusiu?

El que fem és arquitectura habitada, no sobre plànol. No dissenyem objectes arquitectònics, sinó edificis que corresponguin a uns usos, els dissenyem segons la seva utilitat. Ja que pensem en termes d’usos, la gent és central. La relació amb el treball social va arribar per casualitat, a través de la trobada amb l’associació Aurore als Grands Voisins. En el nostre estatut hi ha la barreja i cohabitació de diferents públics. Així que fem projectes de forta dimensió social, que serveixin per omplir disfuncions socials. Perquè si hi ha tanta manca de places d’allotjament social en estructures temporals vol dir que no n’hi ha prou per al nombre de persones que estan al carrer. Aquest “lloc temporal” recull una mica tots els desitjos del que no pot fer-se fora.

Després de més de tres mesos de tancament, els Grands Voisins reobre a l’abril per a la segona sessió, prevista fins 2020. Hi haurà una continuïtat exacta amb la primera?

Hi ha clarament un canvi en el projecte: quan vam arribar comptàvem només amb un hospital abandonat, vam venir per a quatre mesos … hi havia un ambient de workshop. Ara és diferent. Sí, hi ha una ruptura entre els dos, però continuarem en la mateixa dinàmica. La idea és agafar-se un temps per reflexionar. Obrir-se al barri, que no es va fer tant a la sessió 1. I a més hi ha un gran repte de governança compartida que no hi havia abans. Perquè abans tot es va construir molt empíricament, no vam tenir temps per reflexionar. Ens hem adonat que va crear certa frustració per part de les estructures. El projecte el vam dirigir Aurore, Plateau Urbain i Yes We Camp, però la idea és que ja no siguem els únics que ho pilotem, sinó tots junts, amb les estructures i els residents; per exemple, a través de la creació de comitès mixtes de selecció de projectes.

Per tornar a la qüestió temporal: ¿no es crearia una empremta més profunda en projectes a més llarg termini? Per exemple, el de Nanterre durarà vuit anys.

La qüestió és sempre com es plantegi. Per exemple, els Grands Voisins tindran al final un impacte en el fututo eco-barri. A Nanterre aquest era l’objectiu des del principi, perquè es tracta d’un viver d’arbres en una superfície de 3000 m2 que després seran replantats per tot el barri. Així que per definició el projecte tindrà un impacte de la durada de vida dels arbres. Després hi ha la qüestió d’instal·lar-se a més llarg termini, i per què. Caldria veure; no està plantejat.

És una llàstima que els Grands Voisins tanquin definitivament en dos anys. Estic pensant sobretot en els residents. Perquè el projecte és màgic per als visitants i turistes, però crearà una fractura a la vida dels residents.

Si no estiguessin en els Grands Voisins, els residents estarien allotjats en un altre lloc. És només que permet un bon treball de reinserció. Però el projecte és el que és, perquè en origen anàvem a quedar-nos 6 mesos; després 1 any, i finalment van ser 2. Tota l’energia desplegada en el projecte va venir al principi, perquè era efímer. Si no hagués estat així, els Grands Voisins no serien el mateix. Després hi ha el tema de les normes (arquitectòniques, urbanístiques …), que són bastant anquilosants. Ja que ens trobem en el registre dels esdeveniments, tenim una gran llibertat, per a construir, animar i fer coses. A més, si durés 20 anys no sé com ho faríem, perquè no estem gens acostumats a aquesta mena de funcionament. Penso que estaríem 5 anys, i al cap d’aquest temps deixaríem les claus a un altre col·lectiu. Podria ser interessant, tenir una rotació de col·lectius.

De tota manera, forma part de la composició de l’equip, sou tots molt joves. La mitjana d’edat està en …

28 anys.

Participareu en la pròxima Biennal de Venècia, com a representants de França juntament amb altres col·lectius i estructures. Suposo que marcarà un abans i un després, és un gran projecte.

Sí, és una marca de reconeixement. Però nosaltres estem més en el “fer”, en el viure de les coses. Per això, a més del pabelló francès, farem el càmping al Lido.

La Biennal suposarà la institucionalització del col·lectiu. Quina és la relació amb la institució?

No som completament anti-institució perquè tothom la necessita. Ningú pot ser absolutament anti-institució. La qüestió és: revolució o transformació, i nosaltres estem més en el terreny de la metamorfosi que en el de la ruptura radical. Però la institucionalització d’aquest tipus de projectes, només el futur ens dirà.

I en el cas de l’Ajuntament de París, en el cas dels Grands Voisins: necessiteu el suport d’un gran ens públic, una legitimació?

Al principi vam autofinançar i muntar el projecte completament sols. Després, el que ens ha ajudat ha estat un gran laissez-faire. Hem estat en autarquia per un bon temps. I després ha canviat. Ara estem en diàleg amb l’Ajuntament, tenim el seu suport. Així que la relació amb la institució és la mateixa que amb les normes, sempre limítrofa: de vegades estàs en el costat de l’autogestió, unes altres en el de la institució.