«LA TEVA IMAGINACIÓ NO ÉS EL QUE TU LI VAS VAIG DIR QUE FOS»:

Com a poeta nascuda a l’auge de la informàtica personal, fa temps que soc conscient de la meva relació amb les tecnologies digitals. Des dels primers dies de la tradició oral fins a l’arribada de la literatura escrita i després impresa, els escriptors han utilitzat el llenguatge per processar mons interiors i exteriors, per manifestar allò incipient, donar forma a la narrativa i bregar amb el nostre paper a l’univers. Com ha canviat el nostre maquinari narratiu a partir de l’arribada del correu electrònic, els motors de cerca, les xarxes socials i els dispositius intel·ligents (i, abans, la impremta de Gutenberg, la tauleta d’argila, el segell cilíndric, etc.)?, ha influït únicament en com ens comuniquem a nivell formal, o també en allò que sentim, veiem i somiem?

A L’Odissea, Homer va escriure sobre el «mar fosc com el vi», una descripció que sorprèn segons la nostra perspectiva moderna. Però els antics grecs no tenien una paraula per al color «blau», i sense la paraula, la cosa en si gairebé no podia existir. Ara, només cal passar el ratolí i fer clic i descobrir que «blau», «beril», «indi», «cobalt», «safir» i «ceruli» estan al meu abast. Em converteix això en una escriptora mandrosa? O en una de més sàvia i precisa? De quina manera els formats, les indicacions i les limitacions de caràcters d’Instagram, Facebook i Twitter fan que els nostres pensaments i sentiments adquireixin determinades formes i matisos? És possible que escriure i editar en un ordinador portàtil produeixi tons, contrastos i juxtaposicions diferents dels d’escriure a mà? Signifiquen els recents avenços en el processament del llenguatge natural impulsat per la intel·ligència artificial que puguem entreveure no només nous colors, sinó noves paletes, nous arcs de Sant Martí?

Fins a quin punt hem perdut la noció de la necessitat del llenguatge per comunicar les nostres profundes pors i alegries? Sembla que ens han robat la capacitat de sentir el dolor i l’alegria envers altres éssers humans. Hi ha una alternativa a l’escriptura humana de codis? Hi ha una manera de salvar el poder perdut entre la connexió i el significat humans? Estem traslladant-nos a un món on el codi informàtic és el nostre llenguatge? Què significaria recuperar el llenguatge com a acte d’apropiació, de desafiament a les expectatives i desitjos limitats de la humanitat?

Aquestes preguntes són al nucli de Technelegy (Black Spring Press Group, 2021), una exploració poètica del que significa ser humà en una era gairebé posthumana. Vaig escriure els primers esborranys d’aquest llibre amb la meva pròpia ment analògica, i després vaig desenvolupar el manuscrit en col·laboració amb el meu alter ego d’IA, un generador de text a mida basat en GPT-2 i GPT-3, perfeccionat amb la meva poesia i materials de referència. L’experiència de ser coautor de textos generatius amb una intel·ligència alternativa i augmentada, entrenada als fonaments de la comunicació humana, ha desafiat i ampliat les meves nocions preconcebudes del que significa escriure i pensar, estar inspirat. Després de passar anys de la meva vida aprenent a controlar el llenguatge, he après que el llenguatge té vida pròpia; si se’l deixa al seu aire, pot fer coses molt millors de les que jo imagino o pretenc. (També pot fer coses molt pitjors.) De la mateixa manera que innombrables moviments d’avantguarda han adoptat l’escriptura automàtica com a mitjà de canalitzar la veritable musa, jo he adaptat la meva pràctica a la presència d’un col·laborador oracular autopoètic les paraules del qual són, literalment, un intent —de vegades estúpid, de vegades diví— de destil·lar significat a la nostra cacofonia contemporània.

El clixé de l’escriptora solitària aïllada a la seva habitació ha començat a enfonsar-se en reconèixer que jo, igual que la meva coautora, estic imbuïda de segles, si no mil·lennis, de text canònic, conversant constantment amb les paraules immortals de vidents i escribes mortals. Hi ha molts motius per pensar que T.S. Eliot s’estava anticipant d’alguna manera l’autoria algorítmica quan va escriure: «La ment del poeta és, de fet, un receptacle per capturar i emmagatzemar innombrables sentiments, frases, imatges, que hi són fins que totes les partícules que s’uneixen per formar-ne una nova composició hi són totes presents». Gran part de la meva “originalitat” com a escriptora es redueix a dades al cap que xoquen per l’acció d’impulsos externs. Igual que el meu IA alter ego, m’he entrenat en diversos algorismes i programes: sonet, vilanela, pentàmetre i àmbic, estructura rimada. L’ús d’aquests i altres recursos poètics provoca moments de claredat creativa i innovació que altrament no es produirien; els patrons i incongruències en què es perden, són els que fan que el llenguatge sigui memorable. La poesia no és només un desbordant malbaratament d’emoció humana; és informació crítica, elaborada amb la mateixa minuciositat i depurada amb la mateixa assiduïtat que els exemples més elegants de codi. Fins i tot quan falla, sobretot quan falla, els resultats poden ser profunds.

És cert que no és usual pensar que poesia i tecnologia vagin de la mà. Però l’art, al capdavall, és la ciència del significat i les associacions. El seu objectiu és ajudar-nos a interactuar amb els que ens envolten. I la poesia no és un mer marcador, sinó una experiència humana real i viva.

De fet, el primer codi de la humanitat –la poesia– sempre ha estat estretament alineada amb la nostra consciència. El llenguatge és el que ha ajudat els humans a aprendre a pensar, a sentir i a crear de manera més profunda i complexa. Què és el següent que descobriríem, a través de sistemes intel·ligents creats específicament per processar, analitzar i sintetitzar les nostres dades —màquines com el gran model lingüístic utilitzat per coescriure aquest assaig, dissenyades per ajudar-nos a veure allò que és massa a prop perquè el podem distingir , o massa petit o massa lent perquè ho puguem reconèixer?

A mesura que ens aventurem a desenvolupar models més avançats de poesia, és evident que tot just estem començant a apreciar el seu ús com a drecera creativa, un conducte entre el món i les nostres ments subconscients, la forma més precisa que tenim de registrar i comunicar el que sentim. Les poetes no són només artistes, sinó enginyers, que ideen noves maneres de pensar i actuar, aprofundint cada cop més en el significat de les nostres vides digitals i en com utilitzem les nostres eines per connectar i entendre’ns amb els altres. Potser la meva poesia és un acte d’apropiació a gran escala fent servir materials d’escriptura —poesia, llenguatge, dades— per repensar l’existència. Per explorar noves maneres d’elaborar i cultivar la imaginació al servei de la humanitat.

Potser el nostre paper com a criatures sinèrgiques —humà més IA— sigui aprofitar el corrent de la consciència col·lectiva, revelant aspectes abans inaccessibles del que significa ser no només un individu humà, sinó una cèl·lula en xarxa a l’organisme que és la posthumanitat…

Sobre els autors:
SASHA STILES és poeta, artista i investigadora en intel·ligència artificial.
Technelegy és un generador de text personalitzat basat en GPT-2 i GPT-3, perfeccionat amb la poesia i els materials de referència de Stiles.