close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 octubre 2013
GIBCA-Art Crime. Nuria Güell, offside.
Zones fosques a Suècia. Entrevista a Núria Güell

Martí Manen


Martí Manen (MM): Participes en la biennal de Göteborg amb una proposta en què poses en joc la necessitat d’amagar-se davant les lleis d’immigració. Com ha estat el procés per trobar una immigrant que volgués jugar a fet i amagar amb els espectadors d’una biennal?

Núria Güell (NG): Quan treballo en un context diferent al meu, el primer pas sempre consisteix a localitzar algun col·lectiu local afí i actiu en relació a la matèria d’investigació del projecte. En aquest cas vaig contactar amb un grup de metges i advocats que s’han unit per denunciar els abusos de les polítiques migratòries i assessorar els migrants il·legalitzats. La seva implicació va ser clau perquè el projecte es pogués realitzar ja que em van ajudar a investigar les lleis i a trobar el buit legal per teixir l’estratègia del projecte. Ells van ser els que em van posar en contacte amb la Maria, una refugiada de Kosovo a la qual el govern suec ha denegat dues vegades l’asil. La coneixien personalment i sabien que a més de tenir la situació legal idònia per participar en el projecte, és una dona molt forta que té la voluntat de denunciar els abusos que ella, la seva família i tants altres migrants estan patint arran de la llei d’estrangeria. És clau per a un projecte d’aquestes característiques: més enllà que el col·laborador vulgui un sou i li interessi la feina amb l’objectiu de regularitzar la seva situació, ha de tenir una voluntat militant que li permeti entendre un treball, que a priori pot semblar deshonrós, com una eina eficaç de lluita que per moments altera les relacions entre dominants i dominats, quelcom com exercir una contra-violència simbòlica al públic, que també són els que voten als polítics que apliquen o no apliquen aquestes lleis.

MM: És una performance?

NG : Gairebé mai em sento còmoda amb el concepte performance per descriure els meus projectes ja que ho relaciono amb l’àmbit escènic. La performance tradicional implica públic conscient d’estar vivint una acció artística i transcorre en un lloc i un temps delimitat. En les meves accions no sol haver-hi un públic com a tal, el que hi ha és gent que es relaciona amb el projecte, però moltes vegades sense ser conscients que formen part d’un projecte artístic; ho viuen com un succés més del seu dia a dia. No sé quina seria la terminologia adequada però entenc els meus projectes com històries de vida, com assumir un guió, que no un paper, i viure-ho durant un període de temps. Gairebé tots els projectes modifiquen la meva vida real i tenen conseqüències sobre ella, en canvi, la performance està més relacionada amb la representació que amb el real.

MM: La biennal de Göteborg és la més important de Suècia. I tot i que aquesta vegada compta amb la presència de diversos artistes espanyols (Núria Güell, Fernando Sánchez Castillo i Jorge Galindo & Santiago Serra), no veig cap logotip institucional espanyol per cap banda.

NG: Fa poc vaig coincidir en unes jornades amb Fernando Sánchez Castillo i explicava com cada vegada sent que té menys còmplices institucionals. És una sensació que comparteixo des de fa un any més o menys. I per desgràcia no crec que tingui a veure amb la crisi econòmica, sinó amb un gir ideològic ultra conservador que ve marcat pel Govern central i que és reproduït pels diferents treballadors de les institucions que en depenen. El perquè el reprodueixen és un altre tema, en alguns casos hi deu haver afinitat ideològica però crec que en moltes ocasions el que hi ha és por, i per suposat una falta de compromís amb la cultura i un descrèdit del paper que pot jugar l’art en la societat. En el cas concret de la Biennal de Göteborg, l’absència de suport institucional per part del govern espanyol, i degut als treballs que hem presentat els tres, no m’estranyaria que tingués a veure amb aquests interessos.

MM: La biennal té un marcat sentit polític. La ciutat de Göteborg també. ¿Que el context estigui més que preparat per discutir política, és una cosa que facilita el treball artístic?

NG: En aquest últim any, dos museus espanyols m’han convidat a treballar, tot i que els projectes finalment no s’han dut a terme perquè la direcció ha al·legat que el context no estava “preparat” i que podria comportar reaccions adverses. O sigui, s’han justificat amb el context però alhora de manera implícita estaven acceptant que justament per la “despolitització” del context l’obra podria tenir més efecte. Segons el que la Maria m’explica, a Göteborg hi ha gent que no vol res amb una refugiada política; una altra minoria juga sense més, però la majoria la volen escoltar, i molts d’aquests se’n van mostrant-se ben indignats i cabrejats amb el seu govern i les polítiques d’estrangeria que aplica.

Comissari d'exposicions i crític d'art. Sí, després de Judith Butler es pot ser diverses coses al mateix temps. Pensa que les preguntes són importants i que, de vegades, preguntar vol dir assenyalar.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)