Les mirades més càlides dins de la Berlinale 74 buscaven els talismans i els altars, l’esperança en la reencarnació i l’amistat com l’Edèn. El gest principal van ser les mans palpant el món: als morts, als nounats, a l’enemic, als orfes. Una provocació del festival perquè el cinema que ens vegi enguany ens convoqui a sentir l’existència del món sencer mudant, trencant-se i ressuscitant sota les nostres mans.

Després de deu dies de cinema, escric aquí tres idees fonamentals que van ressonar entre algunes de les obres presentades al festival i que, inevitablement, es faran brúixoles del cinema que ens ofereix enguany i les històries avenir.

1. Desfer el destí

Sempre és fascinant trobar pel·lícules que rompen amb la idea d’aquest cert sistema que és el destí. Que ens demostren que la vida no és només una seqüència de causes i conseqüències. Quatre pel·lícules van destacar en la Berlinale sota l’impuls de personatges disposats a trencar amb la idea de vida i de futur que, suposadament, haurien d’assumir.

Vogter, del danès Gustav Möller, és una pel·lícula de la qual és impossible sortir-ne il·lès. L’Eva és guàrdia de seguretat en una presó a la qual transfereixen a l’assassí del seu fill. Comença el seu descens a l’infern: a la venjança. La pel·lícula es mou sota el gran dilema que la humanitat no ha sabut respondre: com castigar al pròxim? Ens revela que la idea que tenim de com ha de ser una presó és tant insuficient com ridícula. Ens posa les mans sobre l’ésser maleït. Una pel·lícula que fa reflexionar sobre el delit, en aquesta cosa estranya que és el càstig i de la seva aparença de justícia mentre es trenca el pit i es contreuen les ferides.

My favorite Cake^[1]Premi Federació Internacional de la Crítica de Cinema (FIPRESCI): My Favourite Cake, de Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha (Iran, França, Suècia, Alemanya) del duo iranià, Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha, és una pel·lícula sota la bella idea de, un dia, llevar-se i decidir canviar de vida. Mahin, una dona de 70 anys, surt un matí de casa seva, es fixa en un home de la seva edat, l’espera i el convida a la seva casa per a viure les millors hores de la seva vida. Aquí es trenca, com si res, la idea que l’amor és casualitat i que només li pertany a la joventut. La pel·lícula, com la vida, conté un cru advertiment: aquest pas a l’amor, a la felicitat absoluta, també és el pas a la tristesa més punyent. Pel·lícula d’altars, d’esperança i de comiats. La vida sencera en un dia: tot per a somriure i tot per a plorar.

Hong Sang-soo va presentar A Traveler’s needs^[2]Os de Plata Gran Premi del Jurat: A Traveler’s Needs, de Hong Sang-soo (Corea del Sud en la qual se sosté en una posició simple i fascinant: no existeixen les llengües, només existeix la poesia. Isabelle Huppert és una desconeguda que deambula per Corea. Té una característica envejable: està disposada a escoltar tot allò que el món li vulgui dir. Al seu personatge no li interessa el destí sinó l’atzar. Algú que avança a la vida perquè està disposada a improvisar-ho tot. Ensenya francès sense ser professora i amb un mètode difícil: pensar, amb atenció, en els seus sentiments. Una lliçó per a la vida plena de mal entesos, d’alcohol, de coincidir amb persones. Tot això i res més. Dins de  A traveler’s needs, hom acaba per acceptar el que Hong Sang-soo sempre ha dit a través del seu cinema: el món ens necessita.

En La piel en primavera, de la colombiana Yennifer Uribe, la Sandra comença un romanç amb el conductor del bus que, cada matí, la porta a la seva nova feina: zeladora d’un centre comercial. Hom veu aquesta pel·lícula i entén i enveja la complicitat entre dones de Medellín: la puresa, la intensitat, la tendresa. Una pel·lícula en què els gestos de l’home s’invisibilitzen, no se’ls hi para atenció, no tenen importància. La pel·lícula es revoluciona contra totes les certeses de la dona al cinema colombià i ens revela l’amistat com un refugi. Proposa un destí forjat entre amigues. La Sandra s’adona de l’abisme que representa continuar amb aquest romanç: fer-se la mare, la cuidadora, d’uns altres. Es retira amb prudència (n’hi ha prou amb canviar de bus), continua treballant, satisfent antulls, sortint a ballar i gaudint de la seva terrassa i, d’aquesta manera, la vida es va posant en ordre.

Fotograma de “La piel en primavera” de Yennifer Uribe Alzate (Colòmbia, Xile)

2. La dona sense cap

Com una restitució al cinema que, fins fa molt poc, només enaltia als personatges masculins, la Berlinale va evidenciar la recerca d’històries amb dones protagonistes. Malgrat això, hom troba que sobre les protagonistes, avui dia, existeix un delit de mostrar-les com a màrtirs i sota una promesa aterridora: el món no serà seu.

Some rain must fall, del director Qiu Yang, ens presenta a Cai, una dona a la qual la vida se li desborda entre incidents i desgràcies. La pel·lícula no li perdona res. Comença amb ella rebent una pilotada i aquest serà el cop més lleu que s’endurà. No hi ha somriures ni esperança. La història només avança entre males notícies, mala sort i poques decisions. L’única proposta, aquí, és no perdonar-la.

The devil’s bath^[3]Os de Plata a la contribució artística: Martin Geschlacht, director de fotografía de Des Teufels Bad (Àustria, Alemanya), de Veronika Franz i Severin Fiala, recrea la condició de les dones al segle XVIII a Àustria. L’Agnes és una jove a la qual casen amb un home que evita el contacte sexual. L’Agnes comença a patir la bogeria en el seu matrimoni, una crisi de fe i  de les exigències socials com a dona. La pel·lícula és com caure per un abisme: el buit i el temor al qual ja sabem que s’haurà d’enfrontar. L’Agnes es va posant malalta progressiva i lentament.

Fotograma de “The devil’s bath” de Veronika Franz i Severin Fiala (Àustria, Alemanya)

La pantalla s’omple de carn, ferides i infeccions. La pel·lícula només enfosqueix i ens empeny al desastre, a la burla per l’espiritual i a la desgràcia. En la mateixa línia hi trobem From Hilde, with Love, de Andreas Dresen, on Hilde, una revolucionària embarassada, és capturada per donar suport a les forces revolucionàries a Berlín durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula juga, en el muntatge, amb el contrast dels records de felicitat del protagonista mentre, paral·lelament, se’ns mostra la seva misèria a la presó. Les dues pel·lícules acaben sent, gairebé, un recorregut a la decapitació de les protagonistes.

Les tres pel·lícules comparteixen el càstig a la felicitat i el desgast físic de totes les dones. Llàgrimes, presó i silenci. Res més, poc ha canviat.

3. Un moviment anticolonial

Tres pel·lícules de la competència oficial van revertir l’imaginari europeu d’“els cinemes de l’allà”. En La Cocina, Alonso Ruizpalacios ho destrossa tot. És una pel·lícula d’adrenalina. El director va filmant i estripant. Ens tanca en una cuina d’un restaurant a Nova York que serveix des d’hamburgueses fins a llagostes. Dins de la cuina tots toquen el menjar, tot és ànsia, crits i suor. Es repeteix, cada pocs minuts, una acció que emmarca tota la pel·lícula: la majoria de menjar fa cap a les escombraries. Un gest inquietant quan gairebé tots els que hi treballen coneixen la fam de la seva nació. L’aposta anticolonial, el motí de Ruizpalacios, és impedir a l’espectador, que no coneix aquest món, entrar-hi plenament, que el qui no entengui l’espanyol llatinoamericà es quedi als llimbs, apartat: que es torni un immigrant al cinema.

Al Dahomey^[4]Guanyadora del màxim guardó del festival Os d’Or: Dahomey, de Mati Diop (Benín, França, Senegal) la directora franc-senegalesa Mati Diop, li atorga veu a una d’aquestes estàtues que, des d’un museu, qüestiona l’ètica francesa de retornar només 26 de les 7000 peces que es van emportar del Regne del Dahomey (avui la República de Benín) el 1892. A Diop, 67 minuts li són suficients per a exposar la ridiculesa del gest dels francesos cap a la cultura de Benín. La directora va mostrant fragments d’un debat universitari en què alumnes i professors reflexionen sobre la devolució i la lectura que té sobre el colonialisme contemporani. Diop filma l’eloqüència i la fermesa amb la qual debaten. El gest més revolucionari és ignorar, no donar-los ni un segon de presència, i aferrar-se amb fermesa a la premissa que s’enuncia a l’inici: “els francesos ja van fer prou”.

Fotograma de “Dahomey”, de Mati Diop (Benín, França, Senegal)

Pepe^[5]Os de Plata a la millor direcció. Nelson Carlo de los Santos, per Pepe(República Dominicana, Namíbia, Alemanya, França), del dominicà Nelson Carlos De los Santos, ens proporciona anarquia: el canvi de formats, d’idiomes i la dislocació geogràfica. Des d’un animal, la pel·lícula descompon les certeses de com el cinema llatinoamericà ha de narrar els llegats de violència de personatges com Pablo Escobar. Les veus, aquí, són un element d’independència estètica. Sona la guerrilla, la força militar, els presentadors d’esdeveniments, els dibuixos animats: un territori on tot se sent. La pel·lícula es fa una bèstia aterridora, imponent i robusta. Pepe regira i compacta la història: imposa les seves pròpies regles. A la pel·lícula no li interessen les dades sinó el ressò. Se sent, dins d’ella, una mirada inquieta i desafiadora que ressalta la circularitat de la colonització a Amèrica Llatina i Àfrica. La recompensa és que la pel·lícula es torna com el seu propi personatge: indomesticable, terrorífica, una bomba sota el seient de l’espectador.

[Foto de portada: My Favourite Cake, de Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha (Iran, França, Suècia, Alemanya)]