Entrar a l’exposició L’oeil du labyrinthe consagrada a l’artista portuguesa Maria Helena Vieira da Silva és potser com indica el seu nom: com posar un ull sobre el laberint.

Per la seva intrincada arquitectura el Museu de Belles Arts de Dijon ens proposa un recorregut irregular pels dos espais que la conformen: una vasta retrospectiva situada al segon pis; i una altra menor centrada en la seva vida personal a la planta baixa, reflectint a la seva obra un desordre on el vertigen és l’única cosa assegurada.

La pluralitat de treballs de da Silva exposats en aquesta exposició concep des dels seus començaments als anys 30 amb una mena de figuració calidoscòpica, desestructurant l’espai i oprimint les perspectives fins a tornar-les en alguns casos orgàniques, fins als seus treballs més abstractes al voltant dels anys 80.

El museu posseeix, gràcies a la donació del fons Kathleen et Pierre Granville, una de les col·leccions més grans de l’artista. És per aquesta raó que en commemoració dels 30 anys de la seva desaparició dediquen aquesta doble exposició a la seva trajectòria i a la seva relació amb els donadors, els qui van ser en vida els seus amics i mecenes.

Al pis superior, centrat en el seu treball més analític, la mirada es posa inspectora sobre els esquemes, omnipresent buscant a Asterió al seu laberint; replegat en aquesta estètica calidoscòpica en si mateix, com si fos una mena d’endevinalla borgeana.

Influenciada pel Cubisme, el Futurisme i el Constructivisme va desenvolupar un llenguatge on línies paral·leles i diagonals són una eina bàsica per a la creació de vibracions òptiques, com es pot apreciar als seus vitralls a l’església de Saint-Jacques de Reims. Així, malgrat que algunes de les seves obres siguin anomenades com a ordre arquitectònic, l’eliminació de referències figuratives i la complexitat compositiva, sumades a una paleta de colors reduïda en molts casos, deriven en una ornamentació de l’espai habitacional.

La pintura es presenta aleshores com un escenari on es poden crear utopies arquitectòniques sense les limitacions dels mitjans ni la percepció. I la pràctica habitacional es torna a la seva obra un espai estètic, el qual perd cert caràcter sublim; inabastable; palpable.

Aquests llocs inhabitables, combinats amb una clara admiració per l’entramat visual de les ciutats modernes, fan de la linealitat i la connectivitat personatges als seus retrats arquitectònics on la geometria esdevé un recurs radical.

Els seus treballs més abstractes es conformen per línies perpendiculars que van del monocromatisme fins als més alts contrastos, on la forma edilícia mai no serà reconeixible més enllà d’alguns contorns. Així la seva projecció arquitectònica estarà majorment donada per un exercici plasticomatemàtic.

La partie d’échecs, 1943, Centro Pompidou

En els seus quadres més figuratius, però, el conflicte amb la línia de fuga pot ser que sigui allò que homologa el treball de Vieira da Silva amb el laberint. Una perspectiva vertiginosa de la qual les seves línies no es projecten cap a l’infinit, sinó que tenen un límit molt marcat: el fons és una figura en si mateixa, un topall, un punt de culminació, i no un punt de convergència.

És així com les seves imatges comencen a funcionar com una caixa escènica, on el punt de fuga se’n manté un però l’espai adquireix una organicitat caòtica, quasi monstruosa, i on els límits entre personatges i ambient s’esborren.

Podem certament veure la primacia arquitectònica a les seves pintures a partir de reconèixer com el fons articula les figures en una mena de repetició calidoscòpica a partir de la geometria del mateix, en una relació que sembla donar-se entre les figures (em refereixo als rombes, trapezis, cares, com a unitats mínimes) i els personatges que, en aquests, es fonen. En aquest sentit, aquest tipus de figures repetitives generen un tipus de vibració òptica que equilibra la manca de vida, d’acció dels mateixos.

El tauler es rebat sobre nosaltres en una partida injugable, la quarta paret s’inverteix i ara som observats per aquests misteriosos personatges que s’amaguen entre les ombres, el vertigen s’accentua i no tenim d’on sostenir-nos, només hi ha un límit en un espai infinit, el que veiem ens retorna la mirada i és gràcies a aquest que impedim la caiguda.

El recorregut de totes aquestes obres que abasten diferents vessants de l’abstracció deixen clar que la mida de l’obra no construeix a Maria Helena Vieira da Silva un règim de qualitat. Per contra, són les seves obres més petites i introspectives les que ressalten de la resta per la seva composició, dinamisme i sentit metafòric.

Deux Femmes à l’ombrelle, de Pablo Picasso

Alhora, diferint de les narratives imposades a les artistes dones de la seva època, la seva pintura semblava ser molt terrenal, i no hi trobem una aspiració metafísica fortament marcada o una recerca esotèrica; sinó una experimentació entre el joc oníric, l’abstracció, l’estètica i la faula amb un marcat to literari.

A les finalitats de l’exploració d’aquestes estructures, la repetició de patrons, encara que amb una perspectiva clarament marcada, perden, com s’ha esmentat, la percepció del veritable horitzó darrere d’una homogeneïtat visual, el fet del delineament expansiu de les mateixes planteja certes associacions visuals amb els treballs de Picasso.

El que és interessant és potser el desenvolupament que sorgeix entre aquests dos punts tan allunyats de la seva carrera. Em refereixo a un llenguatge grafista que adquireix per a determinades obres on convergeixen el seu estil més abstracte en una mena d’expressionisme simbòlic i on alhora s’esbossen encara restes de figuració.

L’Incendie II ou le Feu (El incendio II o el fuego)

En obres com L’Incendie II o el Feu (L’incendi II o el foc), on la línia ondulatòria és tan present, l’ús de contrastos resulta estratègic per sostenir una vegada més l’observador dins del quadre i no caient dins aquest.

L’articulació del pla pictòric en diagonals combinat amb la planitud de la perspectiva, contraposada a la profunditat donada pel tractament del color, la fan convergir en una imatge amb reminiscències medievals: principalment podria dir que el tractament del dinamisme donat per la línia i la gamma de vermells, marrons i ocres, disposats estratègicament en determinats punts del pla pictòric, ens remeten esquemàticament a obres del Bosco.

La Scala ou les yeux

Ens trobem així en un terreny oblic, intricat, on anem fugint de les confortables tenebres. L’espai ens observa – com a La Scala ou les yeux (l’escala o els ulls) – i allà ens adonem que el monstre és el laberint, i nosaltres la presa.

L’oeil du labyrinthe al Museu de Belles Arts de Dijon fins al 3 d’abril del 2023.
Entrada lliure i gratuïta, de 9.30h a 18h cada dia excepte els dimarts.