El passat dijous 22 de novembre es va inaugurar el cicle de cine i debat Adam Curtis. Una historia natural del poder. Curtis no va venir, sol evitar els actes públics o ser enregistrat. Un dels desbaratats motius que una vegada va donar era que si sortia a càmera seria confós amb un presentador i llavors la BBC el miraria amb altres ulls. Els presentadors no tenen poder, preferiria seguir sent la veu en off, com a productor, afirma tenir total llibertat. A més, confessava haver descobert que en el nostre temps no ser una imatge pública era una cosa recomanable. Però, sobre tot, el motiu principal era no ser confós amb un presentador.

Adam Curtis es defineix com a periodista. Però és evident que hi ha quelcom notori i innovador en el seu treball que és el que l’ha portat – malgrat les seves reticències a formar part del món de l’art i de la cultura- a què l’any passat li dediqués una retrospectiva el Reina Sofía, aquest any un cicle el CCCB i a què parlem d’ell a A*Desk. El seu treball és una declaració d’intencions, té un clar posicionament davant les imatges i els relats històrics. És conscient que la quantitat de material que generem a diari en tot el món és d’un volum ingent i d’un gran valor. La pregunta, més enllà de si té sentit seguir produint més imatges gira, en el cas de Curtis, al voltant de què fer amb tot aquest material.

Al recuperar filmacions dels diversos arxius que té la BBC, Curtis no només desenvolupa la pràctica de l’apropiacionisme recuperant material de reportatges passats o en ocasions rebutjats per la seva aparença residual: files de gent, plans abstractes… també podríem considerar-ho un exercici de conservació.

Presenta a personatges i fets fàctics, la particularitat es dona en la manera amb què els connecta. Torna al passat del segle XX amb l’objectiu de donar un origen als retrats del nostre present. Ho fa des de la crítica al poder, a la societat i al mateix sistema. Aquestes idees ens arriben a través d’una experiència immersiva. La seva veu en off ens guia per un atractiu muntatge d’imatges i sons, amb prou feines sense espai d’assimilació. Els seus reportatges més recents semblen haver-se desvinculat completament del reportatge convencional, les imatges no necessàriament il·lustren allò que la veu narra i en moltes ocasions la veu ha estat substituïda per missatges escrits i per una música co-protagonista. Aquesta desinhibició del llenguatge periodístic ha portat a Curtis a col·laborar amb Massive attack. Que els seus vídeos fossin projectats durant els seus concerts exemplifica, un cop més, la forma fluida amb la que aquests es mouen d’un espai a un altre i de la importància de generar una experiència sensorial en l’espectador.

Amb tot això, el que ens pot estranyar és que Curtis treballi per a la BBC. Segons ens expliquen els presentadors, Chema González (comissari del cicle i cap d’activitats culturals del Museu Reina Sofía) i Andrés Hispano (assagista i co-creador de Soy Cámara del CCCB), la BBC aposta per mostrar històries alternatives que desafiïn o ampliïn el discurs oficial. En aquesta línia, Charlie Brooker, guionista i director de la sèrie Black Mirror vatreballar també a un programa de la BBC: Newswipe, on es dedicava a desentranyar certes notícies i la manera en què eren presentades al públic. Ens recordava Andrés Hispano quan el 1957 la BBC va publicar un reportatge sobre una família de suecs al sud d’Itàlia que recol·lectaven espaguetis dels seus arbres. Llavors els espaguetis eren un producte exòtic i no van ser pocs els que van trucar el canal per a preguntar com es podien collir espaguetis. Amb aquesta primera evident fake news la BBC deixava clar que la informació es fàcilment manipulable i que no podem donar res per cert. Precisament aquesta és una de les acusacions que se li fan a Curtis, la manipulació de les seves històries. Es ben sabut, no obstant, que no hi ha històries lliures de manipulació. El fet interessant, en tot cas, és com Curtis s’acosta a la realitat.

Títol extret de “Everything is Going According to a Plan” d’Adam Curtis.