close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

13 gener 2018
#aEllesNo

Glòria Guso

A principis d’aquesta setmana, Le Monde publica una tribuna signada per 100 dones franceses a favor de la llibertat sexual i de la seducció a la francesa. Segons les signants, entre les quals hi ha l’actriu Catherine Deneuve i l’escriptora i crítica d’art Catherine Millet, l’onada d’acusacions contra Harvey Weinstein que va donar lloc al moviment #MeToo (i a França, a #BalanceTonPorc – denúncia al teu porc ) ha desencadenat una caça de bruixes i una onada de puritanisme que victimitza les dones i les converteix en “objectes fràgils”. Les crítiques al manifest no s’han fet esperar a les xarxes socials, però també en altres mitjans de comunicació francesos i internacionals.

Aquestes dones no s’identifiquen amb #MeToo, els hi sembla bé que s’alliberi la paraula però “compte amb anar massa lluny”. Diuen que la violació està malament però que el flirteig pesat o maldestre no és un delicte i vaja, que #NotAllMen. Que un fregament al metro l’hem d’entendre perquè és una mostra de misèria sexual, que ja cadascuna és grandeta per sortir de situacions incòmodes i que “del trauma de la violació també se surt”. Això últim ho ha dit la nostra col·lega Catherine Millet, que també ha dit que tant de bo encara se li freguessin al metro, que sent tan vella ja no li passa. Pel que sembla, el paper de les dones en aquest joc de la seducció francesa que el manifest reivindica, un joc arrelat en una asimetria entre els sexes, és el de ser objecte de desig i poc més. Parlen de plaer però no de consentiment. On queda el dret a no ser importunada?

Les dones signants mostren una total absència de solidaritat amb aquelles que han patit i pateixen abusos, una manca absoluta d’empatia amb les víctimes d’agressions sexuals fruit de la inconsciència de les violències que pateixen moltíssimes persones pel sol fet de ser dones. Allò que en el fons revela aquest manifest és que #FriendsWillBeFriends i que els d’una mateixa classe tendeixen a protegir-se entre ells; revela que aquestes dones cultivades i poderoses, a les que s’escolta i respecta per ser personatges públics del món de l’art i la cultura, han alçat la veu per defensar els seus, homes blancs al poder; revela que la seducció a la francesa, de la mateixa manera que el laïcisme a la francesa, funciona com a arma per intentar mantenir callats i complaents als subalterns: de vegades les dones, altres vegades les minories racialitzades.

Le Monde, i la seva tribuna, constitueixen una manifestació més de la solidaritat interna de les elits, un mecanisme de defensa que es posa en marxa sempre que sigui necessari protegir els seus privilegis. Aquelles que no viatgen en metro, que no temen per la seva feina, ni per no arribar a final de mes, ens diuen que un gest o un comentari inapropiats no són per a tant. Si les actrius americanes han posat la seva imatge pública al servei de les veus silenciades, a França les dones de l’elit cultural fan tot el contrari, com ja han fet en el passat defensant a Roman Polanski, Dominique Strauss-Kahn ja tants altres de què s’ha parlat menys.

Andrea Alvarado Vives, del fanzine feminista Bulbasaur, desmuntava en poques frases el mite de la França moralment avançada en un post de Facebook. És cert que no estan tan allà en igualtat de gèneres: elles no van poder votar fins a 1944 i segueixen prenent el cognom del marit quan es casen. Acusant al feminisme de ser un puritanisme a l’altura de l’extremisme religiós, com fan les 100 franceses sexualment alliberades en el seu manifest, cal posar-se interseccional i recordar les polèmiques recents a propòsit de les activitats no-mixtes de les associacions Mwasi (afrofeminista) i Lallab (de dones musulmanes), que van ser acusades per discriminació sent elles les discriminades i marginades des del principi.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)