En la dècada dels vuitanta van començar a gestar-se, des dels emergents ciberfeminismes, les primeres eines teòriques per descolonitzar la instrumentalització de la ciència i la tecnologia. Diverses teòriques del feminisme van fer implosionar la presumpció d’androgínia i dominació masculina en aquests camps. Entre les més rellevants, Donna Haraway, Judy Wajman, Sadie Plant i el grup VNS Matrix proposaven una utopia en la qual calia imaginar la descolonització de la ciència i la tecnologia en favor de l’emancipació de les dones i d’altres identitats marginals històricament marcades per la diferència. Igual que els altres feminismes i postcolonialismes, la qüestió de la identitat és un dels temes centrals del ciberfeminisme. No obstant això, el vertigen de les grans qüestions de la modernitat, com l’acceleració del progrés capitalista, també és abordat pels seus epígons contemporanis, com el xenofeminisme.

Publicat el 2015, “Xenofeminisme. Una política per l’alienació” és un manifiest polifònic creat pel col·lectiu Laboria Cuboniks, nom triat per un grup de sis activistes ciberfeministes que viuen en diferents latituds i que es van conèixer en la conferència Emancipació com a navegació que va tenir lloc a Berlín. La traducció al castellà d’aquest manifest es pot llegir juntament amb altres assajos a Xenofeminismo. Tecnologías de género y políticas de emancipación (Caja negra, 2018).

Amb les característiques programàtiques pròpies dels manifestos, aquest és un artefacte textual administrat per diferents subtítols que com a verbs, cridats a l’acció, interpel·len al lector de manera imperativa (“Interrompre”, “Ajustar”, “Carregar”, “Desbordar”). El xenofeminisme reivindica el prefix grec “xeno” (popularitzat en la franquícia cinematogràfica Alien per a referir-se a les espècies no humanes com a xenomorfes) que significa “estrany, estranger”. I ho fa confluir d’una manera original amb la teoria de l’“alienació” marxista:

“XF aprofita l’alienació com a estímul per a generar nous mons. Totxs estem alienadxs – però hi ha hagut algun moment en què no ho haguem estat? És a través de, i no malgrat, la nostra condició alienada que podem alliberar-nos de les escombraries de la immediatesa. La llibertat és una cosa donada i certament no se’ns dona per “naturalesa”. La construcció de la llibertat no involucra menys alienació, sinó més; l’alienació és el treball de la construcció de la llibertat. No hauríem d’admetre res com a fix, permanent o “donat” – ni les condicions materials ni les formes socials. XF muta, navega i sondeja cada horitzó”.

De la mateixa manera que Donna Haraway va fer amb el cyborg, el xenofeminisme porta per bandera l’alien (allò altre, estrany, estranger, no humà) i l’alienació (el treballador convertit en mercaderia) com a mite i eina simultàniament. No obstant això, a diferència de Haraway, renuncia a la paròdia, la ironia i la performance que caracteritzen la postmodernitat com a estratègies retòriques i mètode polític per a posicionar-se com un nou racionalisme. Així és com reclamen el que consideren el llegat orfe de la modernitat, afirmant que sostenir que la raó o la racionalitat són “per naturalesa” una empresa patriarcal seria concedir la derrota. A més, el xenofeminisme critica l’esquerra contemporània per atrinxerar-se en les lluites dels col·lectius marginals al sistema, en replegar-se en les petites resistències contra el capitalisme globalitzat: “Prenem la posició que la política que valora allò enterament local dissimulant subvertir els corrents de l’abstracció global és increïblement insuficient. Escindir-se de o negar la maquinària capitalista no farà que desaparegui.”

En aquest punt, el xenofeminisme coincideix amb el “Manifest per una política acceleracionista” (2013) signat per Nick Srnicek i Alex Williams, on proposaven que “l’única resposta política radical al capitalisme no és protestar, agitar, criticar, ni tampoc esperar el seu col·lapse en mans de les seves pròpies contradiccions, sinó accelerar les seves tendències de desarrelament, alienadores, descodificants, abstractives”. D’aquesta manera, l’acceleracionisme d’esquerra sosté que precipitar les dinàmiques destructives del capitalisme, en comptes d’atenuar-les, significa entendre que la modernitat és una força transformadora i no una condemna. A la seva manera, tots dos corrents, xenofeminisme i acceleracionisme, apel·len al col·lapse del sistema, accentuant les seves contradiccions a través d’una política racionalista, globalista, antiracista, anti-jeràrquica i, per descomptat, transfeminista.