close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

19 novembre 2017
Allò que sap Medea. María Ruido a Multiverso, Madrid

Maite Aldaz

María Ruido problematitza a la seva última pel·lícula les representacions habituals de la maternitat confrontant-les amb el seu revés. Mater Amatísima. Imaginaris i discursos sobre la maternitat en temps de canvi es pot veure en format instal·lació a la sala Multiverso de Madrid, fins i el 19 de novembre. Laura Baigorri ho comissaria.

El videoassaig integra referents feministes, enunciats marxistes i aproximacions des de la psicoanàlisi per abordar els aspectes menys visibles de la maternitat. Des d’una perspectiva que es vol crítica, l’artista parla de la cara oposada de la representació de la mare nodridora, porosa i endolcida, que ens interpel·la habitualment. La seva contra-imatge, el seu revers tabú, la seva filiació amb la mort, la trobem en el mite de Medea i en el seu poder i saber desplaçats del poder-saber patriarcal dominant. El cas d’Assumpta Basterra Porto, assassinada pels seus pares adoptius a Teo, el 2013, dóna peu a María Ruido per problematitzar els imaginaris canònics de la maternitat i el paper social de la institució familiar en el present.

Com ja és habitual en el treball de l’artista, Mater Amatísima s’articula en un explícit muntatge de contextos a partir de la selecció i apropiació de representacions pictòriques, de fotografia contemporània, d’imatges de televisió, de circuits de seguretat privats o del cinema clàssic i experimental que, combinats amb entrevistes i enregistraments de l’autora, li permeten una aproximació polièdrica al tema que tracta. El judici televisat, els arguments de la fiscalia, el seguiment de la investigació policial, psicològica, penal i comercial del cas de la nena Assumpta es creuen amb anàlisi reflexius de representacions històriques i contemporànies de la maternitat.

 

Imatges del cinema d’Alexander Kluge, Marguerite Dures, Pier Paolo Passolini o Laura Mulvey i Peter wollen, així com la fotografia de Jo Spencer, confirmen algunes referències que són habituals en les seves investigacions, alhora que les converteixen en referents, també, per al públic.

La Mater Amatísima com a imatge de la maternitat mítica, sense contradiccions ni conflictes, es presenta aquí com a ideologia, com a norma d’un ordre social, i econòmic, el pilar és la família. “La nostra capacitat de construcció del món i de relacionar-nos a través d’experiències socialment i personalment significatives i profundes, està molt limitada a un sistema cada vegada més fragmentat i individualista”, introdueix la veu en off de l’autora. La maternitat apareix avui com a reclam compensatori i, al mateix temps, lligada al consum. La infància no deixa de ser un nínxol de mercat en creixement que s’extrema en la gestació subrogada. Aquestes són algunes de les coses que sap la nova Medea. Amb aquest treball, s’obre el camp de la representació a una idea de maternitat dissociada d’allò biològic, alhora que emfatitza la normalització cultural de la relació dona = mare.

Les estratègies tècniques, constructives, de Mater -la varietat de registres visuals que inclou, el protagonisme de la veu en off o l’ús del text com imatge- fan explícit l’aparell tècnic i la representació, així com els seus usos. S’orienten a crear una interpel·lació que ens distancia del relat habitual per portar a primer pla el tabú; per encarar-nos amb el fora de camp. No amb la intenció que ens identifiquem amb això, sinó per donar cabuda a preguntes necessàries si volem pensar altres maneres possibles de relacionar-nos i estimar-nos.

 

Maite Aldaz és doctora en Belles Arts i investigadora de la crítica institucional i de la crítica de la representació. El campament base des del qual trabaja s'anomena "Fuera de marco" (fuerademarco.xyz), un espai on allò teòric s'entrecreua amb allò estètic i la didàctica debat amb la crítica.

Publicacions

19 novembre 2017

Allò que sap Medea. María Ruido a Multiverso, Madrid

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)