Niño de Elche publicava el febrer passat el seu últim treball sota el nom Antología del cante flamenco heterodoxo, i produït al costat de Refree i Pedro G Romero. Proposa en aquest treball pensar el flamenc com un lloc des del qual alliberar el gest, en comptes d’un des d’on repetir-lo. Com una manera de retornar, d’invocar de nou, una intensitat.

M’agradaria començar preguntant-te sobre el títol del teu últim treball, sobre les relacions que s’estableixen entre aquests termes en posar-los junts. M’intriga especialment la connexió entre el ritu (com una pràctica que és fórmula de repetició) i allò original (que entenc que es refereix a un estat no canònic).

És un joc estèticoconceptual. Com bé apuntes, en recompondre i portar a l’extrem la forma amb la qual es titulen habitualment les antologies, comprovem que aquests mateixos conceptes que es donen per sabuts i acceptats comencen a crear entre ells unes tensions que serveixen per obrir uns espais de confrontació i uns interrogants que ens ajudin a replantejar-nos els perquès de tots aquests conceptes i els seus significats reals més enllà del simbòlic, a part del que es pugui entendre com a mofa. Els conceptes més pròxims al que entenem per la pràctica flamenca són, sens dubte, el ritu i allò heterodox, ja que els altres conceptes són discutibles si els traslladem al món real.

En el text que acompanya al disc es parla de l’ortodòxia com l’espai normatiu que delimita els marges del que és correcte. Fora d’aquest espai només queda allò altre, és a dir, l’heterodòxia. Es dona llavors la paradoxa que això altre, en existir, és el que permet que es pugui definir tal cosa com una ortodòxia. Treballeu amb l’exclòs, o més aviat amb els límits que defineixen una cosa i l’altra? Dic treballeu en plural, perquè el treball ha estat produït per un equip, la qual cosa és també, imagino, heterodox en un món on prevalen les actituds en solitari i les grans figures.

L’ortodòxia, com bé apunta Pedro G. Romero en el text de presentació, és una ficció i, jo afegeixo, una utopia. La cosa és tan paradoxal que no sé si podem parlar d’espai ortodox i espai heterodox ja que les dues lògiques, si és que existissin com a conceptes totals, s’entremesclen i es necessiten unes a les altres. Una persona pot estar exercint un acte suposadament heterodox i alhora pertànyer a la suposada ortodòxia. Tot aquest fenomen es dona habitualment amb el flamenc d’una forma brillant i molt peculiar. Moltes vegades a causa de tota aquesta paradoxa que comentem, allò altre, allò incorrecte, pot estar en la suposada ortodòxia perquè, en ésser una utopia i una idea fora de la raó i la pràctica, fa que per ella mateixa exploti i de sobte es pugui convertir en una cosa ja no solament heterodoxa per la seva lògica de creació, sinó per haver estat realitzada en el context social i polític de les lògiques que planteja l’ortodòxia o, millor dit, de la lògica dels quals defensen aquesta idea, els ortodoxos. La nostra intenció no era tant escriure una altra història ni crear una història com a reacció sinó més aviat ampliar la història existent i que per si mateixa ja s’encarregarà de crear o no altres formes de llegir la història o les històries sobre el flamenc. La nostra mirada no lineal del que suposa l’arxiu és una cosa que sembla molt simple però que alhora ajuda a veure totes aquestes complexitats del passat i, per tant, del nostre present, i aquí és on es descobreix que posicionaments i idees com l’ortodòxia són simplement irrealitzables, d’aquí la violència amb la qual es defensa tal postura. Sempre m’agrada treballar amb un equip on hi hagi més persones que puguin ampliar, modificar o desplaçar dels meus convenciments i aquest tàndem era una aposta segura.

Aquest treball és un intent de qüestionar els imaginaris a través de negar l’existència de l’essència, d’allò pur, d’allò correcte i per defecte, del seu negatiu. És un alçar la veu davant la defensa de la puresa de les formes, els custodis dels mites, per a reinventar —o alliberar—el llegat que ells diuen mantenir i defensar? Com prevenir, llavors, que les històries alternatives es converteixin en ortodòxia? És possible que això passi, o hi ha en el flamenc una possibilitat d’escapada constant?

Si entenem allò heterodox del flamenc com una cosa en continu moviment, potser es pugui donar el cas que l’escapisme en sentit polític passi, tot depèn de les actituds amb la qual un s’acosti als conceptes. El flamenc és una ortodòxia que s’ha construït des d’actituds heterodoxes, és la seva gran paradoxa, per això mateix l’ortodòxia és una ficció. És normal que la seva degeneració política, social i artística estigui succeint en tot moment.

És llavors el flamenc, precisament per la seva heterodòxia fonamental, una mirada amb la qual alliberar la producció cultural d’aquestes maneres de fer, aquests amaneraments de l’acadèmia, de la doxa?

Estic en el convenciment que el flamenc com a espai més enllà del musical ofereix una sèrie d’eines, mecanismes i formes de fer que ajuden a plantejar altres lògiques més enllà de l’acadèmia. La tragèdia actual en el que entenem com a món artístic flamenc és que la lògica socialdemòcrata reina en les formes de fer i afrontar la pràctica i per això, moltes vegades, cal mirar als límits, en el que nuclearment no conforma el flamenc per a trobar les propostes més interessants. Se m’ocorren alguns projectes del trap, la fotografia, de la psicodèlia, les avantguardes clàssiques o el rock, entre altres estètiques.

Es refereix el disc a la “religió del flamenc”. És aquesta religió l’acord del que és el flamenc?

En les religions també hi ha dissidències i sobretot hi ha iconoclàsies. Per sort, les formes clàssiques, que no tradicionals, poden fer explotar per si soles les postures fanàtiques i aquesta és la grandesa del flamenc. Per a destruir-ho no és necessari desestructurar-ho ni canviar-ho del seu prisma clàssic, sinó que hi ha molt de contingut més enllà del món musical que pot fer de la pràctica religiosa una cosa radicalment oposada. Realment això passa amb molt poques expressions artístiques.

Podríem dir que el flamenc és un corpus de rituals fixats? Com proposeu fer flamenc sense aquest corpus ritual?

Quan parlem de la màquina com a lògica també ens referim al que bé apuntes, al ritu o ritual mecànic on hi ha poc marge a l’espontaneïtat o a la improvisació. La màquina perfecta realitzada no per humans sinó per ciborgs. De nou, trenquem un altre imaginari estipulat a relació amb el flamenc. En relació amb l’escapar de la doxa… la paradoxa resideix no tant a escapar d’ella d’una forma dissident, sinó que, a nivell d’estratègia política, sol ser més interessant i menys temerari apropiar-se-la perquè per ella mateixa exploti. Així la crítica sol més feroç i menys perillosa de cara a l’estat de coses que ens envolta, entre elles el sistema judicial. Els màrtirs no són gens profitosos per a les lluites socials.

El disc és un treball des de l’anacronia, un collage d’imatges de diferents temps. Reaparicions del passat que reactiven el present i que permeten precisament acabar amb el mecànic del ritu que asfixia el pensament crític. El teu treball a més implica una mirada des de la perspectiva queer i transgènere i des del posicionament polític i social.

Les meves formes de fer transiten en aquesta idea que tot té a veure entre si molt més del que a priori pensem, per això segueixo submergit en quantitat de projectes suposadament tan diferents. D’una banda, per a obtenir coneixement tècnic, per un altre per a descobrir diferents formes de fer que, en practicar-les, un descobreix que no estan tan allunyades. D’aquí la meva forma de collage. Aquesta forma de relacionar elements l’entén i la pràctica molt bé Pedro G. Romero. La seva forma d’interconnectar les històries des d’una mirada no lineal és realment magistral i aquí em sento molt, però que molt reflectit. Allò queer, allò polític, allò social… Tot això apareix d’una forma o una altra. Unes per les meves lectures i pràctiques i unes altres pel mer fet que van implícites en les temàtiques que vaig tractant.

En aquest treball hi ha una mirada constant a les avantguardes històriques i de la reproducció mecànica (com Vicente Escudero o Val Del Omar). El mateix moment en què s’escriu el flamenc tal com el coneixem ara, fixat gràcies a avanços tecnològics i als enregistraments, i deixant enrere la transmissió oral. On exactament ens voleu fer mirar, i posar en valor d’aquesta relació entre flamenc i avantguarda?

Hi ha diferents reivindicacions en les peces que planteges. Podríem dir que la nostra intenció, a part de posar en circulació noms tan rellevants per entendre l’esdevenir del flamenc, ha estat el reivindicar altres formes de fer que entenem que es poden catalogar en això que suposem per heterodòxia. També posar sobre la taula la qüestió que, sense la concepció de la màquina, més enllà del material, com a lògica del flamenc tal com el coneixem avui dia, no s’hagués donat. Això fa que el discurs del flamenc rural, el flamenc de família o el flamenc de la caverna sigui una història cada vegada més romàntica i que els ports, les fàbriques, les tavernes i, en definitiva, les urbs, van ser més determinants en el desenvolupament del flamenc que el camp, la cova o la casa familiar.

Si el flamenc és na cosa que respon a un fet arcà objecte de fe, que ens connecta amb això, com es posiciona aquest treball envers aquesta mística? Com s’entén allò jondo en aquest treball?

No crec que hi hagi res més jondo que la mística. És una cosa que ens travessa d’una forma o una altra. El flamenc com tota expressió artística i els flamencs com a agents activadors d’aquesta expressió han estat travessats per tot el pes de la nostra història contemporània on les religions o l’experiència mística ha tingut un lloc prioritari a l’hora del seu desenvolupament.

Sembla que tant a Espanya com a Europa és visible una re-sacralització de l’origen, de la pertinença, a través dels discursos de la identitat que defensen les ideologies de dretes. Davant d’això, ens queda desacralitzar aquests espais mítics socials, un cercar sense voler trobar la veritat, sense anar-se’n per les arrels per a no caure en el parany de la identitat i la tradició. Crec que aquest qüestionament de la identitat i la pertinença és una cosa present en aquest disc, en el qual es reivindiquen figures que no pertanyen al panteó flamenc (Isidoro Valcárcel Medina o Shostakovich) deixant clar que la pertinença no és una qüestió de bressol.

La teva reflexió és molt pròxima a un dels discursos que planteja l’Antología. Aquest cercar sense voler trobar la veritat ni imposar el resultat d’aquesta cerca més enllà del fet d’obrir el camp per poder analitzar d’una forma menys lineal la història. També seria interessant apuntar el fer sense una cerca concreta, aquestes cerques més anàrquiques que ens precedeixen i que ens ajuden a no tenir cap prejudici vers els nostres anhels de l’ànima sobre les identitats, trobades artístiques o reescriure la història. Crear discursos a partir de la història oficial fa moltes vegades que aquests discursos explotin per si sols i siguin més profitosos del que pensem.