close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

29 febrer 2020
ARCO 2020 o tornar posar l’artista al centre de tot

Montse Badia

“Sona el telèfon. Felix ha mort. Com? Felix ha mort, ho he vist al diari. No, no pot ser. Sabíem de Ross, però Felix… Hem pensat en Ross, en la possibilitat de la mort, en la seva desaparició. Hem intentat convèncer-nos que sempre serà aquí, que podem mantenir-lo en vida. Hem lluitat per a mantenir a Ross. Però Felix, sense Felix tot s’enfonsa, tots els moments, tot l’amor cap a Ross. Les bombetes, els papers, els ocells volant en núvols de blanc i negre. Els passaports cap a la llibertat”. 

Així començava Contarlo todo sin saber cómo la novel·la/exposició que Martí Manen va escriure/comissariar l’any 2012. Felix era per descomptat, Felix González-Torres, un artista de treball conceptual, polític i minimalista, de petits gestos i gran impacte emocional. La bombeta que s’apaga massa aviat, la pila de caramels que va decreixent a mesura que aquests es van dispersant, els rellotges sincronitzats, el llit desfet mostrat en un cartell en l’espai públic … el van convertir en un artista clau de la dècada dels 90. La seva manera d’abordar temes com la SIDA, la violència sexual i racista o el paper de l’art en la societat contemporània a partir del potencial poètic i metafòric dels objectes quotidians va tenir una gran repercussió en artistes, crítics i comissaris de la seva generació i de generacions posteriors. Dos anys després de la seva mort, en 1998, la memòria de Felix González-Torres va articular la segona de les edicions de Manifesta a Luxemburg. El llegat de Felix González-Torres s’ha mantingut gràcies al treball de la seva galerista Andrea Rosen o de comissàries com Nancy Spector, que han mostrat i mantingut viu el seu treball.

Maribel López, directora d’ARCO, és una d’aquestes professionals de l’art influenciada per Felix González-Torres. Sempre pròxima als artistes, com a comissària, galerista o gestora, no és estrany que aquesta primera edició d’ARCO dirigida per ella, faci un parèntesi en la fórmula dels països convidats (en el fons, tots vivim en el mateix país, anomenat Capitalisme, deia fa poc Bong Joon-ho… però aquesta és una altra història…) i se centri en els artistes. Que important recordar de tant en tant la raó per la qual som aquí, l’origen de tot això: les i els artistes!

Es solo cuestión de tiempo és el títol de la intervenció en l’espai públic de Felix González-Torres “Untitled” (It’s Just a Matter of Time), 1992 i és també el títol de la petita però contundent secció amb la qual ARCO rendeix tribut a l’artista a partir d’obres d’altres artistes que al·ludeixen/ recorden/ s’alien amb l’esperit de Felix González-Torres. La memòria, l’efímer, el fràgil, el personal, l’emoció, els sentiments, la dispersió o l’absència apareixen en les propostes de Liam Gillick, Danh Vo, Pepe Espaliú o Jack Pierson, entre altres.

I començar per aquí, de sobte condiciona una visita completament diferent a una fira, en la qual tot sembla que respira més i en la qual hi ha temps per a xerrades, retrobaments, presentacions públiques, informacions exhaustives i en profunditat sobre els treballs, i esperem que això es tradueixi també en els aspectes quantitatius, de vendes, d’inicis de noves col·leccions i consolidació d’unes altres i de nous projectes que no oblidin posar a les i els artistes en el centre, ja que sense ells l’eco-sistema de l’art deixaria de tenir sentit.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

29 febrer 2020

ARCO 2020 o tornar posar l’artista al centre de tot

29 febrer 2020

Icònic

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)