close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

23 agost 2019
Armando Andrade Tudela. Autoeclipse

Marta Ramos-Yzquierdo

Fa unes setmanes, vaig acabar una de les converses que he tingut amb Armando Andrade Tudela i vaig tornar a pensar en subjuntiu. Calia fer-ho per a poder escriure aquest text. La seva exposició al CA2M de Madrid, no obstant això, passa en “infinitiu”. Entrar, mirar, percebre, reflectir, especular… aquesta manera verbal remarca l’acció, el fer o succeir per se, sense atorgar tanta rellevància a la persona que la realitza o al temps en què succeeix. És un treball sempre mantingut en obert, que es presenta abans de fer-se passat i amb múltiples possibilitats futures.

Les operacions que es reconeixen en la mostra responen a l’anàlisi, deslligament i replantejament dels sistemes i les relacions que generen. Els gestos que l’acompanyen matisen subtilment cadascuna de les accions, les seves contingències i emanències. Una col·lecció de potencialitats sostingudes per Andrade Tudela des de la presència física i formal dels tres espais que ha articulat –un ambient de recepció i les dues sales -i les peces que els habiten– una sèrie d’obres fonamentalment de caràcter escultòric i sonor.

Els espais principals són estructures superposades a les sales del CA2M, dues caixes-sales a les que cal entrar després d’un petit ritual (posar-se uns protectors per a les sabates) i les parets i el terra de les quals són superfícies negres reflectores. És una anul·lació del cub blanc, però també de qualsevol espai. Al mateix temps repeteix la presència de cadascun dels treballs allà disposats i la nostra pròpia imatge. Tres accions: crear, reproduir, reflectir.

En tot el procés existeix una certa aposta per editar des del que no és controlable des de la individualitat. L’artista ha reunit una sèrie de peces anteriors al costat d’altres de recents mostrades en l’exposició del CRAC Alsace, una sort de primer capítol de “Autoeclipse” sota el títol “On working and then not working”. Entre ambdues es planteja la reflexió sobre fer o no fer i la responsabilitat d’aquestes accions, també en infinitiu.

Per a això Andrade ha establert una manera de treball que es desenvolupa en diferents etapes: observar (l’artista caminant pel carrer en els trajectes de la seva vida diària), seleccionar (l’artista fixant-se en trobades formals d’objectes oposats casualment en aquest mateix anar i venir quotidià), captar (els converteix en imatge), col·leccionar (amb les fotografies es forma un arxiu), compartir (les persones del seu estudi treballen amb aquest corpus), discutir (es parla entre tots de les possibilitats tant formals com de producció per a la formalització d’una peça), seleccionar (amb una responsabilitat compartida com a estudi), experimentar (amb les opcions reals de ser de cada treball, amb tots els seus components, variacions i creus), produir (en cada ocasió i per a cada context, no tancant definitivament la peça), documentar (tornar imatge cada conjuntura concreta). En tot aquest procés la reflexió gira, des del meu punt de vista, en dirimir què és realment el treball, en tant acció i en tant objecte, en qui el defineix, i en intentar imaginar altres maneres tot acceptant la casualitat i l’error.

El següent pas amplia aquesta reflexió: exposar. L’accent es trasllada al públic i a la institució com a regidor d’aquesta esfera. Les preguntes podrien ser les mateixes – què és el treball, i qui el defineix- però el marc ha canviat. Ara la negociació és amb un sistema, i amb les lògiques i burocràcies que estableix. La diferència estrebaria en què si a l’estudi l’acció desenvolupada es pot definir en un avalar compartit, ara l’acció és validar des de la posició d’un dels agents que regeix el sistema art. Haurà existit una discussió interna que no ens és possible albirar en l’exposició: logístiques de trasllats, assegurances, cessions, pagaments, acords, patrocinis, etc. Armando Andrade els ha tensat –ell reflexiona en veu alta sobre la figura del “murri” com aquest actor que s’entremescla i subverteix les categories d’una societat- en aquesta indefinició inherent dels treballs presentats (la recombinació de parts de diferents objectes presentats abans a França, per exemple) i en el procés de treball amb el curador –i ús aquesta paraula conscientment per la seva etimologia- el també artista Daniel Steegmann Mangrané, en el que tots dos m’han relatat com un diàleg fèrtil i continu sobre aquest cos de treball i les seves possibilitats.

Un si es pot adonar de la tramoia de difusió que la institució desplega: breu documentació en la web, roda de premsa, escrit del comissari –i ús ara aquesta denominació també conscientment- amb les claus precises que revisen la carrera de l’artista i que es busquen en un text a l’ús, els detalls tècnics de les peces i la seva disposició a la sala, el currículum i la llista d’altres centres, altres exposicions que s’han encadenat per a arribar fins aquí… Les fan servir per a determinar i justificar els punts de vista per a la validació? Potser, però donada la gènesi de la mostra, vull pensar en com l’artista les qüestiona. Malgrat l’ús d’una abstracció familiar d’estratègies reconegudes, l’exposició no deixa d’incomodar-nos i plantejar-nos si reflecteix (compte, no hem oblidar la superfície negra que ens envolta) les claus que esperàvem: És aquest l’artista conceptual llatinoamericà que revisa les utopies desenvolupistes en clau postcolonial i en relació amb la història i l’art?

De tot el que vam parlar i dir a les trobades amb Andrade Tudela, em va llançar –o jo ho vaig veure així- un desafiament. Clarament compartíem referents filosòfics estructuralistes i les seves revisions, jo li comentava la meva lectura sobre l’últim text de Giorgio Agamben reflexionant sobre l’obra en l’època de la religió capitalista. Llavors, com ens deslliurem també de l’estructura gramatical? De “l’adopció de formules i llocs de construcció per a presentar un treball. Una forma de parlar, una forma de visibilitzar perquè entri en aquest sistema”? D’aquesta forma, em retornava la pilota (renoi! M’estic reflectint en la paret negra de la sala) Quina és la forma de tensar el meu treball com a analista crítica de la seva labor? És clar que va molt més allà: el llenguatge finalment com a estructurador limitat de significats i relacions en societat i en el món. Vaig reprendre a Foucault: revisió de la definició del món en el pensament occidental des del discurs (des del verb que proposa), i aquest fonamentant en una anàlisi basada en la similitud, en allò recognoscible. En el seu llibre Les paraules i les coses ens introdueix la possibilitat de pensar-nos des de fora dels codis d’aquest llenguatge il·lustrat, de situar-nos, com el Quixot dirà ell, i jo afegeixo, o com el murri, en un altre lloc “no-lloc”: “Les heterotopies inquieten, sens dubte perquè minen secretament el llenguatge, perquè impedeixen nomenar això i allò, perquè trenquen els noms comuns o els embullen, perquè arruïnen per endavant la “sintaxi” i no només la que construeix les frases —aquella menys evident que fa “mantenir-se juntes” (unes a l’altre costat o davant d’altres) a les paraules i a les coses”[1].

 

[1][encara no havia inclòs cap cita, tal com se suposa!].

Foucault, Michel, Les palabras y las cosas. Una arqueología de las ciencias humanas, Siglo XXI Editores, Buenos Aires, 1968.

(Fotografia: Aurélien Mola. Cortesia: l’artista)

La Marta Ramos-Yzquierdo està acostumada al canvi i l'adaptació. Per això ha tocat els pals més diversos del camp de l'art i la gestió cultural. Ha viscut a París, Granada, Madrid, Santiago de Xile, molts anys a Sao Paulo i ara Barcelona. Parla molt amb artistes i altres éssers per buscar moltes preguntes, sobretot, sobre estructures de poder, formes de percepció i maneres d'actuar, sentir i viure.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)