Gent del segle XX és el títol de l’ambiciós projecte que es va proposar August Sander el 1911, i al llarg de més d’un segle s’ha forjat un amplíssim corpus teòric dedicat a estudiar el valor d’aquest treball. Monografies, exposicions i textos antològics sobre Sander, considerat un dels fotògrafs alemanys més reconeguts en la història de la fotografia moderna, donen compte de la importància que continua suscitant aquesta obra, catalogada com una història cultural i fins i tot psicològica del segle XX.

Aquest relat visual ocupa les sales de la Virreina Centre de la Imatge i mostra, sota el mateix nom, 187 peces. En aquesta exposició s’esbossa un assaig en imatges estructurat per capítols, com si la mostra seguís un índex temàtic que s’expandeix (i es complementa) cada vegada que s’avança en el recorregut. El gran arxiu que compon Gent del segle XXes presenta en sala sota el títol paraigua “Portafolis d’arquetips”, i d’aquí en endavant es desplega l’ordre del relat: set títols que presenten una declaració d’intencions sobre la manera de reflectir les tipologies de l’ampli compendi: I) El pagès, II) L’obrer qualificat, III) La dona, IV) Classes i professions, V) Artistes, VI) La gran ciutat i VII) Les últimes persones. I encara que tots els apartats em resulten fascinants, focalitzaré la meva atenció en els capítols III i VII.

Fotografia La Virreina Centre de la Imatge. Pep Herrero

Capítol III: Sander va incloure fotografies de dones en gairebé totes les categories. Va seguir els seus rastres, fins el punt que les va convertir en un “espai d’atenció”, tal com ho va precisar Susanne Lange: la dona en l’obra del fotògraf alemany era percebuda com un lloc propi. En els anys vint i començaments dels trenta, els retrats de Sander van abastar les relacions de parella i els diferents rols femenins: mestressa de casa, mare, filòsofa, secretària, actriu, artista, esposa, treballadora, pagesa, intel·lectual… Però cal destacar que aquests retrats no es detenen en les imatges ideals de la dona impulsats sobretot per la cinematografia i la publicitat nord-americana de l’època, que modelava estereotips basats en els pentinats i la indumentària, així com en la figura de la dona a la garçon, la militància política o la vanitat estudiada. Les fotografies de Sander no reflecteixen les tendències de la moda imperant ni els tòpics de llavors.

Partint d’una comprensió tradicional dels rols, Sander ens proporciona una visió de les dones dissidents, allunyades de la norma imposada. En les seves fotografies, la dona no respon exclusivament al context de la parella i la família, sinó que ocupa un espai de llibertat en el qual brilla l’aura d’un gest irrepetible, una mirada, un moviment…, que parteixen d’ella mateixa però també l’excedeixen. D’aquí la grandesa i actualitat d’aquesta obra. En aquest sentit, les fotografies que componen l’exposició transcendeixen la idea del temps, encara que tracten el context de l’Alemanya de principis del segle passat; condensen un halo d’eternitat que encara ressona en el present. La vigència d’aquest treball radica en la manera com el fotògraf interpel·la els subjectes sobre el pas del rural a l’urbà, la professionalització dels oficis, la dona com a subjecte emancipat… I molt especialment en la via que va trobar Sander per a crear àmplies categories, ni reduccionistes ni tipificades.

Capítol VII:Sander va buscar la pluralitat de l’univers humà a partir de les tipologies que més li van interessar, però també va donar importància a una postura, unes mans o el detall de delimitar una part molt concreta del cos, tal com es compendia en “Estudis: l’ésser humà”, una sèrie poc exhibida i gairebé inèdita en l’actual context museogràfic. El fotògraf alemany va saber rastrejar i materialitzar visualment la diversitat en tota la seva extensió. Va desenvolupar una particular habilitat en allunyar-se de la totalitat de la imatge per a donar més espai als gestos. És en l’última sala de la mostra on la fotografia s’atura en un posat, aportació significativa que em fa pensar en la necessitat de dedicar-li més espai a la teoria de la imatge, a l’enquadrament d’un temps que encara té molt que revelar-nos. En el cas de Sander és valuosíssim perquè capta una cosa imperceptible en la mirada fugaç i reté el que Walter Benjamin va denominar “l’inconscient òptic”

Fotografia La Virreina Centre de la Imatge. Pep Herrero

Epíleg:A la Rambla, allà on s’allotja la Virreina Centre de la Imatge, s’exhibeix un capítol memorable de la història de la fotografia.