Un dels comissaris, de Beirut; un bon percentatge dels artistes, de Síria, Egipte o Palestina; un terç de les exposicions, dedicat a l’art modern libanès… Tot indicaria que ens trobem en una de tantes fires que els països de l’Orient Mitjà han incorporat a les seves agendes artístiques. En realitat, es tracta de la 16a Biennal de Lió, que centra bona part de la seva programació en la creació del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà. El punt de partida, la connexió entre Beirut i Lió, amb un florent passat comercial en comú.

Els comissaris Sam Bardaouil i Till Fellrath, convertits en duet sota el nom d’artReoriented, gaudeixen avui de gran popularitat al panorama artístic internacional. Sense anar més lluny, aquests dies són presents també a la Biennal de Venècia (com a comissaris del pavelló de França), a l’Hamburger Bahnhof (com a directors del museu berlinès) i a la Gropius Bau de Berlín (com a comissaris associats). A Espanya hem pogut veure la feina al Reina Sofia de Madrid amb l’exposició Art et Liberté. Ruptura, guerra y surrealismo en Egipto (1938-1948). El secret de l’èxit? Fan exposicions ben documentades sobre temes inèdits, es desplacen contínuament per conèixer de primera mà la creació contemporània i, no menys important al món de la indústria cultural, són bons comunicadors. Especialment Bardaouil, la part libanesa del duet, encantador i proper, que sedueix ràpidament amb les seves commovedores paraules sobre la igualtat de tots (més acomodats o més humils) davant de la mort, i que s’emociona en recordar la difícil situació que travessa el seu país.

Els comisaris Sam Bardaouil i Till Fellrath i la directora artística Isabelle Bertolotti © Blandine Soulage

La proposta d’aquest any, manifest of fragility, s’alinea amb moltes de les manifestacions artístiques posteriors a la pandèmia. Partint de la vulnerabilitat de la condició humana, reivindica allò positiu del concepte de “fragilitat” per explotar les possibilitats de transformació i resistència, de “resiliència” (paraula que tan de moda està). Distribuïda en diversos emplaçaments, la Biennal s’articula en tres exposicions: Les nombreuses vies et morts de Louise Brunet, Beyrouth et les Golden Sixties i Un monde d´une promesse infinie. La primera se centra en un personatge rescatat dels arxius, Louise Brunet; filadora francesa del segle XIX que va fer de la seva precarietat motiu d’insurrecció, serveix de fil conductor per confrontar obres clàssiques i actuals que coincideixen en el replantejament dels metarelats i la reivindicació de les petites històries. La segona exposició investiga la producció artística libanesa dels anys 50 als 70, políticament i econòmicament difícils però culturalment molt brillants. Encara que lleugerament adaptada per a l’ocasió, és una repetició de la mostra recentment clausurada a la Gropius Bau de Berlín (és clar, amb tants encàrrecs, caldrà reciclar alguna cosa). Mentre que les dues primeres exposicions només es mostren al museu d’art contemporani macLYON, que dirigeix ​​Isabelle Bertolotti (també directora artística de la Biennal), la tercera, la més extensa, és l’única present a totes les seus. De totes elles, el plat fort el constitueix l’antiga fàbrica Fagor, la proposta més contemporània, on destaquen els noms de Lucia Tallová, Pedro Gómez-Egaña, Taryn Simon, Julio Anaya Cabanding o Eva Fábregas (els dos únics representants espanyols, juntament amb Mar Reykjavík).

Diane chasseresse d’après Jean-Antoine Houdon, procedent del Musée des Moulages- Université Lumière Lyon 2. Exposició Les nombreuses vies et morts de Louise Brunet, macLYON

Tant les creacions com l’elecció de les seus fan d’aquesta Biennal de Lió una de les més estimulants i convincents de les darreres edicions. La integració en el context artístic i museístic local, encara que ja formulada en anys anteriors, està més aconseguida aquesta vegada. A banda de les citades, destaquen especialment dues seus. El Musée Guimet, antic museu d’història natural abandonat fa 15 anys, enlluerna amb el decorat decadent de vitrines i diorames a mig desmuntar i la integració de peces site-specific com les d’Ugo Schiavi i vídeos com el de Nadine Labaki & Khaled Mouzanar. Per la seva banda, el museu Lugdunum crea un diàleg entre la col·lecció d’art romà, la impactant arquitectura subterrània de formigó de Bernard Zehrfuss i les peces de Xafa Ghaddar, Jesse Mockrin o Giulia Andreani. Sens dubte, és una mostra interessant que reflexiona sobre el valor de l’art per empoderar una societat fragilitzada, i que alhora ens fa preguntar-nos si els creadors de la pròpia Biennal són tan vulnerables o només és part de l’espectacle.

(Imatge destacada: Ugo Schiavi, Grafted Memory System, 2022. Exposició Un monde d´une promesse infinie, Musée Guimet © Blandine Soulage)