El 2021, a la frontera franco-suïssa, un laboratori vinculat a l’ONG Acro va trobar nivells elevats de partícules radioactives a l’aire. Encara que no es van descobrir en concentracions que suposessin riscos urgents per a la salut, aquestes partícules eren les ombrívoles restes de crims colonials de què França encara no ha rendit comptes. A la dècada de 1960, el govern francès va realitzar una sèrie de proves nuclears al Sàhara algerià. Aquests bombardejos atmosfèrics i subterranis es van dur a terme en allò que França percebia com un territori buit amb total menyspreu pels pobles indígenes que habiten el desert. L’artista Ammar Bouras va anar a la zona propera a l’incident de Béryl, a la muntanya de Tan Afella. Allà, els testimonis locals recorden com la pluja de les explosions va enverinar els seus cossos i els del seu bestiar. Algèria continua patint elevades taxes de càncer, així com defectes de naixement, i a la seva obra, Bouras reflexiona sobre la geologia i el paisatge en relació amb la salut del cos i el temps. A mesura que el desert ho fa cap al nord i les onades de calor augmenten iintensitat, les partícules radioactives del desert volen la Mediterrània per recordar Europa una vegada i una altra els crims no resolts que s’amaguen sota la quietud.

Ammar Bouras

El curador de la 12^aBiennal de Berlín, Kader Attia, ha construït la temàtica de la biennal al voltant de temes que han estat al centre del seu propi treball artístic. El reconeixement i la reparació són necessaris a Europa per iniciar el procés de curació de les societats devastades pels crims del colonialisme i el feixisme. Havent estudiat a l’Escola Massana i sent actiu a Barcelona amb una recent exposició individual a la Fundació Joan Miró el 2018, la premissa d’Attia s’oposa a la idea que el feixisme va ser derrotat pels aliats a la Segona Guerra Mundial, una creença encara molt estesa al nord d’Europa i Amèrica del Nord, que l’existència d’Espanya, Portugal, Grècia i està connectat a la criticaper Césaire i Fanon que relacionen el feixisme amb el colonialisme i l’extracció i imperialisme continus d’Occident sobre el món. Com a codirector entrant del PEI al MACBA, això fa esperar que els temes de la biennal continuïn en el context de Barcelona, ​​que necessita urgentment una venjança amb les ferides del seu passat feixista així com amb la seva realitat colonial.

Titulada”Encara present!”, pretén visualitzar l’invisible i posar en relleu els aspectes decolonials de l’ecologia i el feminisme. Així i tot, això s’aconsegueix mitjançant l’ús de les estructures tradicionals de les biennalssense oferir estratègies per al canvi. Organitzada a sis seus de Berlín, l’exposició està organitzada temàticament: KW se centra en els feminismes, AdK Hanseatenweg a les ecologies, mentre que altres seus destaquen les ferides i cicatrius històriques i presents a Hamburger Bahnhof, AdK Pariser Platz, el Museu de la Stasi i el centre per a la Memòria Decolonial. Juntament amb les obres d’art excel·lents i una exposició ben executada, s’entreveuen contradiccions temàtiques coml’absència de mesures clares per abordar l’impacte mediambiental de la creació d’exposicions internacionals. Attia s’apropia del model de biennal occidental per fer llum sobre les noves pràctiques, però ens queda el dubte de si això simplement serveix per replicar models extractius en lloc de confrontar la institució amb les seves pròpies jerarquies.

Algunes de les obres més potents de la biennal van posar en relleu específicament artistes individuals que encara no han obtingut el reconeixement d’Europa que mereixen, discursos alternatius (com la complexitat social afegida de les castes a l’Índia), o temes infames com la violació com a crim de guerra històric i present contra les dones. A la primera categoria, Tuan Andrew Nguyen presenta dues pel·lícules-instal·lacions que s’apoderen de l’espai amb les seves narratives poètiques. My Ailing Beliefs Can Cure Your Wretched Desires (2017) és un diàleg entre l’últim rinoceront de Java i una tortuga sagrada. La discussió entre membres del món animal denuncia tota la violència tàcita exercida a través de diversos colonialismes sobre la natura i els seus habitants no humans. A Specter of Ancestors Becoming(2019) Nguyen filma membres de la comunitat vietnamita al Senegal que hi van viatjar després de casar-se i Tirailleurs Senegalais que van servir a l’exèrcit francès contra la independència d’Indoxina. Els processos colonials uneixen parts molt diferents del món que es van unir per motius violents i que alhora van produir famílies i històries d’amor a tot el món.

Prabhakar Kamble

A Hamburger Bahnhof, Birender Yadav presenta les sabates dels treballadors migrants indis de la casta més baixa. La seva condició social els prohibeix adquirir documents legals que n’acreditin l’existència i estan condemnats a treballar en condicions de gran explotació i amb una calor extrema. A l’obra de Prabhakar Kamble hi ha un enfocament similar als peus dels treballadors que apuntalen escultures que inclouen símbols de culte d’una vaca, que es considera més valuosa que els humans, per descriure la singular problemàtica de les castes al sud de l’Índia. I Was Not Created For Pleasure (2022), de Mayuri Chari, descriu aquestes complexitats des d’una perspectiva feminista en denunciar l’apropiació de la censura colonial del cos femení i la reescriptura de la tradició que abans mostrava obertament la nuesa i ara la prohibeix regularment a l’art.

Mayuri Chari

Una obra esgarrifosa d’Ariella Aïsha Azoulay denuncia el silenci permanent al voltant de la violació com a arma de guerra. Berlín va quedar com una ciutat carbonitzada i trencada després del final de la Segona Guerra Mundial, però la guerra contra les dones va continuar durant anys. Més enllà de les fronteres nacionals i de les banderes polítiques, els relats de com es van fer servir les violacions i els abusos sexuals contra les dones en una ciutat devastada van continuar després de la presa de possessió dels aliats. Uns pisos més de dalt, un reportatge fotogràfic d’Etinosa Yvonne porta relats contemporanis de dones segrestades i casades per força al costat de la guerra contínua de Boko Haram al nord-est de Nigèria i els efectes de per vida d’aquests esdeveniments que romanen amb les dones i marquen aquestes regions.

Les obres esmentades anteriorment són un dur recordatori d’opressions silencioses, es construeixen amb sensibilitat a partir de reflexions sobre l’autoria i la pertinença. Algunes obres de l’exposició semblen xocar amb els principis de la biennal i tornar als ordres colonials de representació. Al centre de l’Hamburger Bahnhof, sorgeix un moment estrany en què destaquen dues obres en contrast amb l’estètica i la sensibilitat de la resta de la biennal. Una instal·lació de Jean-Jacques Lebel s’apropia de les famoses imatges pornogràfiques de les tortures realitzades per l’exèrcit nord-americà a l’Iraq, ampliades en proporcions laberíntiques. La nauseabunda proximitat d’aquestes imatges són l’afecte desitjat de l’artista descrit com un malestar. A prop, una instal·lació de Zach Blas és un relat basat en la ciència-ficció sobre el reconeixement de les emocions de l’IA. Un treball interessant en si mateix, introdueix de manera incòmode un ampli tema que no s’explora més a la biennal. Hi ha una menció rara a la categorització de les comunitats queer que és benvinguda, però que també ve des de la perspectiva del Nord global que es desmarca de les obres del voltant. La manca de suport contextual crea un estrany component estètic a la biennal i com a peça que s’ha deixat carregar sola la càrrega d’aquest enorme tema.

Amal Kenawy

En definitiva, l’objectiu de mostrar veus no escoltades utilitzant el format tradicional de les biennals com a podi per elevar aquestes perspectives és efectiu, però perd la força quan es col·loquen al costat de col·lectius tan famosos i sobreexposats com Forensic Architecture que han realitzat grans exposicions individuals per tot Europa. Es fa un gest per incloure un nou vídeo del col·lectiu Forensic Architecture sobre Ucraïna; tanmateix, és formulista en la seva execució i només serveix per destacar la manca d’artistes ucraïnesos a la biennal. Em queda la sensació que, gairebé 35 anys després, encara veiem l’exposició Magiciens de la Terre (Centre Pompidou, 1989) que proposava organitzar una “exposició mundial” a París, curada per unequip de curadors francesos i britànics. Els curadors són ara seleccionats a partir d’experiències i llocs més variats, però, ¿no són els curadors (o en aquest cas, els artistes-curadors) els nous artistes el 2022? L’estructura continua sent l’occidental ipersisteix la sensació d’estar atrapats en una rutina, que cada cop es revelen davant dels nostres ulls atrocitats i realitats ocultes més grans, mentre no es presenten opcions per sortir del sistema que ha fet d’aquestes destruccions la nostra realitat viscuda. I cada dia que respirem, la violència, les històries i la radioactivitat es continuen acumulant sense arribar a curar adequadament.

The School of Mutants

Berlin Biennale 2022 – Still Present!

11 June – 18 September