Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
Spotlight
23 juny 2022
Capes que floten en cercles
Crónica de “La flecha que mata el tiempo” en ABM Confecciones“Ho hem sentit, tots hem sentit a parlar dels pals, les llances i les espases, els aparells per enganxar, ferir i colpejar, les coses llargues i dures, però no hem sentit a parlar de la cosa per guardar altres coses, el contenidor per la cosa continguda.” (K. Li Guin, 1989)[1] Li Guin, U. (1989). The Carrier Bag Theory of Fiction. A Dancing at the Edge of the World (pàg. 149-154). New York: Grove Press.
Ens topem només entrar amb una escultura monumental, erigida de sostre a terra, girant sobre si mateixa. Una esfinx alada, com a bèstia protectora de la vida i la mort —dualisme que ens acompanyarà al llarg de la visita— guarda l’espai, emmarcada per dues columnes, una d’estil clàssic i una altra de maó més moderna. Una sèrie d’icones i missatges especulatius sobre el futur cobreixen tota la figura, com el logotip del bitcoin o un entrepà que proposa “com on baby, lets eat the rich”. És un dels renderitzats que componen el projecte Future Bestiary [Kerameikos] (2020) de l’artista grec Petros Moris, produït a partir de l’escanejat de diferents bèsties que habitaven l’antic cementiri atenès de Kerameikos. Projectada sobre una tela, que actua com una pell per travessar per continuar el recorregut, l’esfinx es manté impassible davant la nostra presència. Guardiana d’una porta que no impedeix travessar, es mostra alhora amfitriona acollidora.
Anna Dot, La paràbola dels cecs (2020). Foto: Pablo Bonelli
Creuem l’entrada i apareixen més capes, més estrats, més closques. Posades sobre una tela plàstica que sembla a punt d’esquinçar-se, com a congelades, la muda d’algun insecte o algun capoll ja buidat; una empremta d’un cos que va contenir però que ara, en estar buit, cobra una materialitat pròpia. Com l’esfinx, guardiana de la vida i la mort, Vaseline puddle (2022) de Javier Chozas queda suspesa entre els dos estats. Intuïm que les estructures han albergat algun tipus de vida, encara que no sapiguem amb seguretat quina ni fa quant, però se’ns presenten completament inerts. Com evoca amb el seu títol —“Charco de vaselina”— la peça de Chozas forma tan sols part d’un cicle de mutacions entre allò orgànic i allò inorgànic. La lenta descomposició de cossos vegetals i animals produeix petroli que, extret i refinat, esdevé vaselina, un compost artificial. No obstant això, aquest es comporta com un greix o un oli, depenent de la temperatura, elements orgànics per antonomàsia. El límit entre allò natural i allò produït es desdibuixa i les pròpies categories comencen a perdre la seva capacitat definitòria.
La mateixa dicotomia apareix també a les peces d’Esther Merinero Enredo (bloom) y Enredo (blossom) (2022), creades mitjançant una superposició de capes d’oli, pigments i resina epoxi. Encara, el dins i el fora es confonen en una mena de glitch espai-temporal en tons morats, negres, marrons, blaus, verds i grocs. La silueta que ofereix cadascun dels Enredospodria ser una secció dels estrats terrestres, una ullada màgica d’allò que queda irremeiablement ocult a la visió humana. D’una manera semblant, the tougher Cherry (2022), també de Merinero, amaga i mostra simultàniament. Com una taula-gàbia, construïda en alumini, aguanta claus, clauers, mosquetons i cadenes de diferents gruixos i mides, que alhora protegeix amb una malla metàl·lica, impedint-ne una visió completa. El mateix títol fa referència a una escultura anterior, Brave blossoming (cherry) (2021), inspirada en les fines malles que es fan servir per protegir algunes terrasses de la caiguda de fulles i altres detrits. En concret, invoca el moment de la floració del cirerer, quan aquestes malles s’omplen de flors intactes, penjades, creant una capa de matèria estàtica, ni a sobre ni a sota, ni viva ni morta, de forma semblant als closques de Vaseline puddle.
Javier Chozas, Vaseline puddle (2022). Foto: Pablo Bonelli.
Suspesa igualment en temps i espai, una instal·lació flotant ocupa el centre de la sala. La paràbola dels cecs (2020) d’Anna Dot està composta per cinc pals, recollits en diferents rutes per la muntanya, que fan referència a la composició del quadre homònim de Pieter Brueghel. A la pintura original, un grup d’homes invidents, cadascun equipat amb el seu bastó, segueixen un guia també cec que està caient a un forat. Confiant en el primer i sense parar a comprovar per ells mateixos si el camí és segur, tots es veuen abocats a la mateixa sort. A la instal·lació de Dot, sembla que els pals haguessin cobrat autonomia dels seus portadors, però encara sense tenir gaire clara la seva direcció. O potser, nosaltres som els que no veiem els homes, entrant dins de la paràbola i sense saber quin és el pal del qual ens hauríem de fiar. Els homes no hi són, les flors no hi són, els insectes no hi són…
“Sóc une, dividide en parts, parts de mi mateixe, convertint-me en nosaltres”— de cop i volta una proclama omple l’espai. La veu de la Terra ens parla. Es lamenta pels infinits cicles de producció, per les muntanyes i els oceans, per totes les criatures; acusa la sobrexplotació, les gàbies, la hiperracionalització. La Terra desperta, pren consciència i ens interpel·la per tot el control i el dany que s’hi exerceix, alhora que ens adverteix de l’immens poder que atresora. Com Moris ens explica com tant el nostre coneixement del passat com la construcció d’un futur tecnològic emergeixen del món subterrani, connectant a la profunditat dues realitats que poguessin semblar tan dispars, aquesta veu ens reclama més atenció sobre allò que no podem renderitzar per la seva magnitud o per estar ocult. “Llavors arriba la primavera i els fills de la racionalitat, reneixis a l’altra banda, comencen a buscar la seva pròpia veu i la del seu entorn, perquè saben que, sense, estan perduts”— conclou.
Adéla Součková, On the Earth awakening from a restless dream (2018). Foto: Pablo Bonelli
La peça sonora On the Earth awakening from a restless dream (2018) inunda l’exposició de forma recurrent, trencant el silenci estàtic que ho cobreix tot. Pensada i escrita per Adéla Součková, la pista compta amb la música del compositor contemporani gamelan Ari Wulu i ha estat editada per Karina Kottová i narrada per Hope Kinanthi Hoperiette Jatmiko, una nena holandesa-indonèsia. Encara que només sentim la veu de Hoperiette Jatmiko, darrere hi ha les de totes les persones que han participat directament en la producció de l’àudio, així com les d’aquelles que van influir a Součková per dur a terme el projecte. La veu de la Terra no podia sinó ser múltiple, novament una superposició de capes, una coproducció a gran escala.
Entrem a La flecha que mata el temps i ens trobem amb un recorregut no lineal —enredat, vaporós, anacrònic, fangós, cíclic— però que no intimida ni aclapara. Després de travessar la primera pell, ens trobem tot, sense un ordre marcat, ja que les fulles de sala es troben a l’altre extrem de l’espai. Ens acompanya una sensació de buit, però carregada de gestos de vida, que acaba resultant molt agradable. A les obres que conformen l’exposició, se superposen altres dispositius i rastres que testifiquen tot allò que ha passat per ABM Confecciones després de sis anys d’història. Igual que Součková —juntament amb Wulu, Kottová i Hoperiette Jatmiko— ens apel·la per recordar-nos tot allò que no té llengua, però és enormement sentint, intuïm als cossos que habiten l’espai incomptables memòries. Els temps se solapen i acompanyen entre si. Aquesta acumulació d’objectes carregats de vivències ens recorda que tota exposició –com a conjunt de manifestacions artístiques– és una invenció; una coincidència temporal de matèries i conceptes, que es pot interpretar i reinterpretar per qualsevol que li vingui de gust recol·lectar històries. Aquesta fletxa que fereix, mata, mutila, intervé agressivament i conquereix el temps ja no ens serveix per construir relats pertinents. Ens queda, ara, la tasca d’explorar tot el ventall possible que se n’obre al marge. Provar altres formes de raonar la matèria, de narrar la vida i la mort, no com a dualitat sinó com a embull; pensar l’estranyament de la vida des de l’acceptació i l’abraçada.
Esther Merinero, the tougher Cherry (2022). Foto: Pablo Bonelli
La flecha que mata el tiempo. Adéla Součková, Anna Dot, Esther Merinero, Javier Chozas, Petros Moris
Comissariada per Jorge Van den Eynde. ABM Confecciones (Madrid, España) 13-05-22 al 22-05-22
(Imatge destacada: Moris, Future Bestiary [Kerameikos] (2020). Foto: Pablo Bonelli)
| ↑1 | Li Guin, U. (1989). The Carrier Bag Theory of Fiction. A Dancing at the Edge of the World (pàg. 149-154). New York: Grove Press. |
|---|
L. San Gregorio (Aranda de Duero, 1996) és comissarie independent i artista. Graduade en Belles Arts per la UCM i amb un Màster en Història de l’Art Contemporani i Cultura Visual pel MNCARS, la UAM i la UCM, ha desenvolupat projectes en institucions com el CA2M, Medialab Escorxador, el Museu Reina Sofía i la galeria Pradiauto. La seva investigació aborda la condició de la tecnologia avui, la seva dependència, així com el seu impacte en l’àmbit orgànic i la seva formulació a partir d’això. Creu en la força motriu de l’art per observar radicalment la matèria, viva o morta, i pensar-ne les complexitats i les polítiques.