close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

07 novembre 2018
Caçafantasmes: Dierk Schmidt 

Juanjo Santos

Un activista que caça els fantasmes de l’època colonialista, aquest és Dierk Schmidt que es presenta en el Palacio Velázquez de Madrid. La consciència callada i emmordassada de l’Europa del genocidi humà i del genocidi cultural, materialitzada de forma ingràvida i forense sobre vidre i plàstic.

Ningú millor com a equip de suport i logística que el comissari que milita entre el compromís polític i l’atracció fantasmagòrica: Lars Bang Larsen. El comissari planteja un muntatge net i de solucions puntuals però efectistes, afavorint el discurs directe i espectral de Schmidt. En “Culpa i deutes” es dispersen obres generades des dels 90 fins a l’actualitat, instal·lacions i tècniques mixtes els continguts de les quals i continents fan referència a l’ús i abús durant l’època colonial i postcolonial per part de països europeus (amb l’Alemanya natal de l’artista com a protagonista) cap a països africans. A “Untitled (Human Remains in Berlin)” (2014-15), pintura a l’oli sobre cristall, dues Calaveres es mostren en primer pla, tancades en unes vitrines que se suggereixen amb unes lleus línies de color, i una perspectiva en fugida ens dirigeix a una estructura museística. La presència matèrica de tots dos cranis (un d’ells amb les conques dels ulls buides, sense pintura, que se sobreposa a un altre, coronat amb plomes), surant sobre una superfície transparent, converteix l’obra en una aparició espectral, gairebé en una encarnació. I no són ni espectres ni cranis decoratius, ni tan sols peces de rellevància històrica o arqueològica: són restes humanes. L’artista declarava a la premsa que forma part del col·lectiu “Artefakte/*anti-*Humbodt”: “Des del qual hem fet possible el retorn d’una vintena de cranis a Namíbia que estaven a Berlín i són fruit de l’extermini que l’Estat alemany va realitzar a principis del XX contra els pobles Nama i Herero. Aquestes restes eren subjectes, amb noms, es van convertir en objectes en entrar en un museu i ara han recuperat la seva condició de subjectes en ser retornats a la seva terra”. En el seu treball d’invocació/convocació, Schmidt per tant no repeteix l’equació colonialista i reconverteix al subjecte objetizadoen un objecte nou (d’art), sinó que acompanya una labor activa i activista de devolució física i moral. I sap que la millor manera de resoldre el duopolio que dóna títol a la mostra, de sacsejar aquestes culpes i aquests deutes, és revelar l’arrel del problema. A la seva sèrie “El repartiment de la Terra” (2005) assenyala la divisió del continent africà per part dels països europeus en la Conferència de Berlín de 1884. I ho fa amb la mateixa fredor i tecnicidad amb la qual aquells van dibuixar línies sobre un mapa: amb diagrames i codis cromàtics. Les conseqüències del repartiment arbitrari es van exhibir en museus d’Europa, emplenades orgullosament amb objectes i creacions espoliades. Dierk Schmidt deixa en evidència l’operatiu amb sèries com a “Vitrines trencades” (2013-en curs), mostrant el suport, en ocasions foradat, com a petjada del saqueig. Procés de desmantellament cultural que contínua en l’actualitat, com exemplifica el seu treball sobre la companyia petrolífera BP o el museu de les cultures del món per part d’Alemanya, usant un palau imperial del segle XVIII, renombrado com a Fòrum Humbodt, com a llar. A propòsit dels espais d’exhibició, un lamenta que no s’utilitzés per a aquesta mostra el proper Palacio de Cristal de Madrid, creat el 1887 amb motiu de l’Exposició de les Illes Filipines, encara que en el Palacio Velázquez també va haver-hi mostres associades a aquell esdeveniment fruit del pitjor colonialisme. La volta acristalada del primer hauria afavorit l’experiència traslúcida de “Culpa i deutes”, el despullament de la mala consciència. El vincle amb Madrid que estableix Schimdt s’aconsegueix amb “Focus sobre una vitrina relativa a l’arqueòleg Julio Martínez Santa-Olalla”, projecte específic per a la mostra, que recorda la tasca de l’arqueòleg espanyol que va robar milers de peces del Sàhara durant els anys 40. Santa-Olalla és l’últim fantasma conjurat en aquesta exposició d’exposicions, aquesta casa embruixada que és, si un llegeix entre línies, la història de l’Europa moderna.

Amb la missió de seguir millorant l'escriptura de la crítica d'art, la resta és disfrutar i aprendre mitjançant les propostes contemporànies, elaborant altres estratègies de relació, ja sigui com a col·laborador de revistes, editor d'una, curador o conferenciant. Com a crític d'art motxiler ha compartit moments amb artistes de Centroamèrica, Mèxic o Xile. I el llistat augmentarà. Tot combatent l'art interessat i aplaudint l'art interessant.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)