Un activista que caça els fantasmes de l’època colonialista, aquest és Dierk Schmidt que es presenta en el Palacio Velázquez de Madrid. La consciència callada i emmordassada de l’Europa del genocidi humà i del genocidi cultural, materialitzada de forma ingràvida i forense sobre vidre i plàstic.

Ningú millor com a equip de suport i logística que el comissari que milita entre el compromís polític i l’atracció fantasmagòrica: Lars Bang Larsen. El comissari planteja un muntatge net i de solucions puntuals però efectistes, afavorint el discurs directe i espectral de Schmidt. En “Culpa i deutes” es dispersen obres generades des dels 90 fins a l’actualitat, instal·lacions i tècniques mixtes els continguts de les quals i continents fan referència a l’ús i abús durant l’època colonial i postcolonial per part de països europeus (amb l’Alemanya natal de l’artista com a protagonista) cap a països africans. A “Untitled (Human Remains in Berlin)” (2014-15), pintura a l’oli sobre cristall, dues Calaveres es mostren en primer pla, tancades en unes vitrines que se suggereixen amb unes lleus línies de color, i una perspectiva en fugida ens dirigeix a una estructura museística. La presència matèrica de tots dos cranis (un d’ells amb les conques dels ulls buides, sense pintura, que se sobreposa a un altre, coronat amb plomes), surant sobre una superfície transparent, converteix l’obra en una aparició espectral, gairebé en una encarnació. I no són ni espectres ni cranis decoratius, ni tan sols peces de rellevància històrica o arqueològica: són restes humanes. L’artista declarava a la premsa que forma part del col·lectiu “Artefakte/*anti-*Humbodt”: “Des del qual hem fet possible el retorn d’una vintena de cranis a Namíbia que estaven a Berlín i són fruit de l’extermini que l’Estat alemany va realitzar a principis del XX contra els pobles Nama i Herero. Aquestes restes eren subjectes, amb noms, es van convertir en objectes en entrar en un museu i ara han recuperat la seva condició de subjectes en ser retornats a la seva terra”. En el seu treball d’invocació/convocació, Schmidt per tant no repeteix l’equació colonialista i reconverteix al subjecte objetizadoen un objecte nou (d’art), sinó que acompanya una labor activa i activista de devolució física i moral. I sap que la millor manera de resoldre el duopolio que dóna títol a la mostra, de sacsejar aquestes culpes i aquests deutes, és revelar l’arrel del problema. A la seva sèrie “El repartiment de la Terra” (2005) assenyala la divisió del continent africà per part dels països europeus en la Conferència de Berlín de 1884. I ho fa amb la mateixa fredor i tecnicidad amb la qual aquells van dibuixar línies sobre un mapa: amb diagrames i codis cromàtics. Les conseqüències del repartiment arbitrari es van exhibir en museus d’Europa, emplenades orgullosament amb objectes i creacions espoliades. Dierk Schmidt deixa en evidència l’operatiu amb sèries com a “Vitrines trencades” (2013-en curs), mostrant el suport, en ocasions foradat, com a petjada del saqueig. Procés de desmantellament cultural que contínua en l’actualitat, com exemplifica el seu treball sobre la companyia petrolífera BP o el museu de les cultures del món per part d’Alemanya, usant un palau imperial del segle XVIII, renombrado com a Fòrum Humbodt, com a llar. A propòsit dels espais d’exhibició, un lamenta que no s’utilitzés per a aquesta mostra el proper Palacio de Cristal de Madrid, creat el 1887 amb motiu de l’Exposició de les Illes Filipines, encara que en el Palacio Velázquez també va haver-hi mostres associades a aquell esdeveniment fruit del pitjor colonialisme. La volta acristalada del primer hauria afavorit l’experiència traslúcida de “Culpa i deutes”, el despullament de la mala consciència. El vincle amb Madrid que estableix Schimdt s’aconsegueix amb “Focus sobre una vitrina relativa a l’arqueòleg Julio Martínez Santa-Olalla”, projecte específic per a la mostra, que recorda la tasca de l’arqueòleg espanyol que va robar milers de peces del Sàhara durant els anys 40. Santa-Olalla és l’últim fantasma conjurat en aquesta exposició d’exposicions, aquesta casa embruixada que és, si un llegeix entre línies, la història de l’Europa moderna.