No tothom sap que el censor de cinematografia del Ministeri de Cultura iranià va ser durant molts anys un home cec. Amb la resta dels seus sentits alerta, escodrinyava les pel·lícules cercant alguna «immoralitat» i només en molt pocs casos preguntava a un assistent què estava passant a l’escena. Potser perquè Mehdi Argani, que era el seu nom, sabia que el més rellevant de les imatges no és allò que és accessible per la vista. Les imatges són, per a un censor atent com Argani, un cavall de Troia que oculta a dins unes altres no visuals, interiors, aquestes sí, extremadament poderoses.

En aquell sentit anomenar exposició a la proposta d’Érik Bullot en la Filmoteca de Catalunya podria ser inexacte, perquè assistim en realitat i sobretot a una pel·lícula interior, o millor, a moltes pel·lícules, tantes com espectadors/muntadors/es assistint i l’elaborin en cada visita.

Aquesta(es) pel·lícula(es) està estructurada com un laberint calidoscopi no tant d’imatges, com de dissipadors d’imatges i proposa un recorregut lliure, poètic i zigzaguejant per tot el que és fílmic que escapa a l’òptica, per la desvisualitzcació d’el que és visual. Un itinerari de 42 collages, tres taules de treball i una possibilitat de pel·lícula, que recorre una extensa investigació sobre les formes possibles de visió sense visió, imatges telepàtiques, sessions mèdiumniques, hipnòtiques, visiones paròptiques, el somni d’una visió extrarretiniana (per què caminen amb tanta facilitat els somnàmbuls?), optòfens, dactilògrafs, cinetoscopis, praxinoscopis, celestografies…

La cita que obre l’exposició ens posa sobre avís, entrem al somni d’una obra. Es tracta de la frase final de la pel·lícula El Decameró de Pier Paolo Pasolini i la pronuncia el mateix director (que va escollir actuar només en dues de les seves pel·lícules) encarnant a un pintor deixeble de Giotto. La paradoxa és que aquesta frase final la pronuncia amb el seu davantal tacat davant del fresc acabat, que és grandiós. Inclús enfront de l’obra completa, real i visible, l’artista escull la somniada, la imatge interior.

Escollir l’obra realitzada serà només una branca de l’arbre de possibilitats a les quals les neurones dibuixades per Ramón y Cajal que acompanyen l’exposició s’assemblen. Si el cinema s’assembla als nostres processos mentals i perceptius com creia Deleuze, els esquemes de Ramón y Cajal se’ns mostren com un manual d’instruccions del cervell/projector que posem en marxa durant l’acte d’imaginar. Un cervell (i uns ulls) que és també i només un entre tants de l’univers d’imatges-moviment que percebem com a realitat. I els collages de Bullot compleixen llavors la mateixa funció que els dibuixos de Ramón y Cajal: esquemes, esbós, estructures de sentit, que permeten aprehendre l’altra imatge subterrània que imprimeix com pensem, com somiem, com fantasiem: el rodatge i edició de la nostra imaginació profunda.

La seva proposta fílmica Fragments pour un film imaginaire és una crida a irradiar la imatge des de la pell, per ones lumíniques, sense mediació. Com el protagonista de Conte philosophic (citat al llibre Apunts de cinema, un altre dels itineraris possibles), atrapant un raig de sol a una capsa de sabates. Els personatges de Bullot tanquen els ulls per a imaginar el contingut d’aquella capsa com s’imagina una cosmogonia, l’espai exterior com el frec d’una pell amb ulls, la possibilitat d’un Theremin visual. L’espectador/a se situa en condició d’igualtat davant d’unes imatges que tanquen els ulls (ulls-imatges, com els nostres) i pensen una pel·lícula transmesa només telepàticament.

El cinema que somia Bullot és un cinema alliberat per fi de la censura de la tècnica que ens permetia fer del propi cos o del cel obert o dels porus una gran càmera obscura per la qual transcorre el flux de les imatges que passen d’un cos a un altre, d’un cap a un altre, d’una experiència a una altra, vibrant, darrere sempre de la frontera de projecció de les parpelles. Un cinema que ens proposa, en fi, contemplar en pau la dansa dels fosfens, aquella petita llum polsada que veiem quan tanquem els ulls, aquell recordatori físic que ni tan sols amb els ulls tancats som capaços de deixar de veure imatges.

El calidoscopi d’Érik Bullot ens permet fantasiar la certesa que tota visió (i això no ho sabia bé Mhedi Argani) és visió paròptica, que tot cinema és cinema mental, que tota pel·lícula és sobretot interior. Tota pel·lícula és llavors inacabada, és sempre un intent fílmic, una meitat proposta per a ser complerta, un copió que espera una última decisió de tall de l’espectador. I potser escollim (només) somiar-la com el deixeble de Giotto/Pasolini.

[Fotografies: Marta Azparren]

---

“Cinema Paper. Érik Bullot”
Sala d’exposicions de la Filmoteca de Catalunya fins el  28/01/2024
Plaça Salvador Seguí, 1 – 9,  08001 Barcelona