El 28 de setembre s’inaugurava a la Sala Atín Aya l’exposició Alonso Gil. 247, que podrà visitar-se fins al 10 de desembre. Aquesta exposició, tot i no presentar-se com a una retrospectiva per si, comprèn més de vint anys de la trajectòria d’Alonso Gil (Badajoz, 1966). Un compendi d’obres on es visibilitza la transversalitat de la comesa de l’artista, no només en l’àmbit disciplinari (pintura, fotografia, dibuix, instal·lació, intervenció urbana, vicio, etc.), sinó, també, en l’àmbit discursiu: l’art com una conseqüència de la creació de l’artista com a subjecte cognoscent.

La figura de l’artista com a persona bohèmia encara és una idea força generalitzada, és a dir, es creu que les seves preocupacions difereixen de les de la resta de gent mortal: l’artista que entrega la vida a l’art en un acte gairebé místic, es consagra com a ésser transcendental. I, pot ser que aquest relat hagi calat a dins d’altres artistes. Deixant els judicis morals a banda, aquest no és el cas d’Alonso Gil, que podríem dir que no ha entregat la vida a l’art, sinó el seu art a la vida. Una entrega que, tot i suposar un compromís, no s’emmarca sota una aurèola mística, sinó més aviat materialista. La vida entesa des de la perspectiva humana, terrenal; la vida vista de prop.

Flores del desierto (2023) és un gran quadre on Alonso Gil col·loca estratègicament restes de metall (serres, llaunes, eines, components de mines antipersona) de tal manera que, després del procés d’oxidació, queda plasmat un ram de flors.

Si se’m permet la llicència, fent referència a Velázquez, quan parlem de l’obra d’Alonso Gil, m’estimo més la Vella fregint ous (pintada per Velázquez a Sevilla al voltant de 1618, abans de fer 20 anys, just després d’haver estat admès al gremi de pintors, on es retrata una realitat tangible —en l’àmbit sensorial i emocional— per a la majoria de gent de l’època), que Las Meninas (o La familia de Felipe IV, obra de 1656, pintada quatre anys abans que morís, després d’haver estat condecorat reiteradament, quan feia més de 30 anys que era pintor de la cort, on retratava una realitat aliena a la de la majoria de la gent de llavors). Amb això no vull dir que una obra em sembli millor o més interessant que l’altre, simplement reflexiono, no sobre la tècnica, la perícia o els recursos utilitzats a cada obra, sinó sobre el context del qual neixen.

Gritos (2023) és una peça audiovisual on Alonso Gil recull una sèrie de relats, una col·lecció de monòlegs de persones que treballen a prop del seu estudi (al barri sevillà de la Puerta de la Carne). En aquests relats, una perruquera, un butaner acabat de jubilar, un músic de carrer, una venedora de flors o una cambrera (entre d’altres) parlen de la seva feina, dels seus somnis, de les seves frustracions.

El mateix títol de l’exposició 247 fa referència a com l’artista es percep i es comprèn a si mateix com a artista de forma contínua, 24 (hores al dia) 7 (dies a la setmana). La transversalitat de l’art a la vida de l’artista. És a dir, la mirada, les preocupacions, els interessos o els pensaments de l’artista no són intermitents, no varien tot i que sigui dins o fora de l’estudi. A la perruqueria, a l’estanc, al bar amb les amistats, a la inauguració d’una exposició, quan llegeix un llibre, quan participa d’una manifestació, al mercat o a l’estudi, Alonso Gil sempre és a dins d’aquell engranatge on la vida es veu a través de l’art i l’art es compromet alhora amb aquesta realitat percebuda. Sigui a l’estudi o no, Alonso Gil és sempre al barri de l’art, al fang de la vida.

Aquesta autopercepció de l’artista com a subjectes exposat a uns contextos tangibles com el polític, el social, el relacional o l’afectiu, comporta, a l’obra d’Alonso, una relació entre el llenguatge artístic propi i la realitat que es pretén traduir. Aquesta relació queda reflectida, no només a la narrativa que inscriu a les obres, sinó als processos de creació i producció. Les obres com la prèviament mencionada Gritos o Sáhara Libre Wear o Canteminación (entre d’altres) s’han produït de manera col·lectiva, juntament amb agents o subjectes pertanyents al context específic que tracta Alonso Gil a les respectives obres. Per això, em sembla especialment interessant mencionar la publicació Textos sobre el Trabajo, una llista de diversos textos amb la feina com a tema base, realitzada en col·laboració amb la llibreria granadina Bakakai.

Per altra banda, és evident que la temàtica política està presenten en algunes de les obres d’Alonso Gil, on tracta conflictes concrets com el del Sàhara o la problemàtica de la refineria i la mineria d’Extremadura (com a Mi nombre es mío, One Dollar Bill, A Pintaropa, Los Abandonados, Mi casa es tu casa, Canteminación o Guarrerías). Ara bé, la temàtica política està present en les seves obres en qualsevol element transversal de la vida de la gent i de les societats.

En definitiva, Alonso Gil. 247 es constitueix a partir d’un recorregut que compren més de 20 anys de feina de l’artista mitjançant una sèrie d’obres on es poden veure els pilars sobre els quals ha establert un llenguatge, un procés i una narrativa molt particulars. Una exposició on s’evidencia que Alonso Gil és artista, però l’és com a subjectes polític, social i afectiu cognoscent, compromès amb el seu temps i conflictes, sense deixar de banda la poètica i, fins i tot, la ironia que requereixen.

Exposició Alonso Gil. 247, comissariada per Esther Regueira
Fins al 10 de desembre a la sala Atín Aya, ICAS (Instituto de la Cultura y las Artes de Sevilla)
C/. Arguijo 4. 41003 Sevilla