A Agrigent, ciutat de temples suspesos entre la ruïna i el mite, l’horitzó s’obriu cap a una Mediterrània cansada. Un mar que sosté història i ferides. L’exposició Concòrdia: Dialoghi sui paesaggi sociali, dins del programa d’Agrigent Capitale Italiana della Cultura 2025, es presenta com un intent de pensar des d’aquest límit, entre la història i la urgència, el paper de l’art com a mediador social. No com a simple mirall del conflicte, sinó com a pràctica que obre zones d’escolta, diàleg i resistència.

La paraula Concòrdia s’invoca aquí no com a consens, sinó com a tensió. Un espai on l’acord només és possible a través del dissens, del fregament entre perspectives. En temps en què genocidis, migració i exhaustió extractivista reconfiguren el paisatge social, la proposta comissariada per Esther Regueira i Lisa Mazza actua com una constel·lació rizomàtica. Exposicions, passejades urbanes, cinema, conversa i treball amb comunitats locals s’entrelligen per traçar una cartografia d’intensitats que pensa la regió no com un mapa, sinó com una xarxa de cossos i memòries.

El projecte parteix d’Agrigent —l’antiga Akragas grega, ciutat colonial, agrícola, fronterera— per obrir un diàleg entre els paisatges socials del passat i les urgències del present. Si els temples dòrics foren símbol de poder i civilització, avui emergeixen com a ruïnes que observen un nou tipus de processó, la dels migrants, els turistes, els cossos desplaçats. Sicília és ara el punt de trobada (i de ruptura) entre Àfrica i Europa, entre la història i la necropolítica del present. Davant d’aquesta tensió, Concòrdia proposa una sèrie de gestos artístics que mitgen entre el visible i l’inaudit, entre el dolor i la possibilitat.

Francis Alÿs, Don’t Cross the Bridge Before You Get to the River, 2008

A la Chiesa di Santa Sofia, el diàleg entre passat i present s’articula a través d’estratègies artístiques que reconfiguren el conflicte. La poètica metàfora de l’estret de Gibraltar de Francis Alÿs desplega l’quotidià com a coreografia de resistència, on jocs i gestos mínims desactiven la lògica de la violència; Daniela Ortiz amb L’ABC de l’Europa feixista enfronta els mecanismes d’exclusió de les polítiques migratòries europees des d’una posició anticolonial; Muna Mussie teixeix des de l’experiència migrant una memòria corporal de la diàspora, i Alonso Gil proposa un decàleg sense manaments —poemes visuals que conviden a habitar amb plenitud i consciència—. Rubén Ojeda Guzmán encén (literalment) la seva peça en un acte de reflexió sobre fronteres, identitats i drets humans, transformant estrelles i lletres en cendra i memòria.

Daniela Ortiz, L’ABC dell’Europa razzista

Rubén Ojeda Gúzman, Poem of Mass Destruction, 2025

El recorregut és un anar i venir constant entre el global i el local, l’èpic i el quotidià. L’«ABC de la Guerra» de Bertold Brecht, amb els seus fotomuntatges antibèl·lics, conviu en una vitrina amb jocs de cartes de l’Espanya dels 1970 que normalitzaven la guerra per als nens. A prop, el disc de «Bella Ciao» interpretat per Milva es converteix en un himne de resistència que ressona des del passat fins a les crisis migratòries del present, de les quals se n’ocupa Mare Vostrum de Nicolò Degiorgis. Una sèrie de collages digitals que reinterpreten la figura d’Europa com a migrant a través d’imatges generades amb IA que repeteixen, com un eco visual, cossos i vaixells a la deriva al mar.

Vitrina: Conflictos y resistencias. Izq: Bertold Brecht, L’ABC della GUERRA, 1975. Centro: Nicolò Degiorgis, Mare Vostrum

Davant d’això, la ironia i la crítica mordaç arriben amb la biblioteca imaginària de Robin Kahn, Il Galateo. L’obra subverteix els manuals d’eticheta i bons costums per denunciar l’opressió de la «dona gerro», celebrant l’astúcia femenina, simbolitzada en la llegenda siciliana del «Testa di Moro», on una dona transforma el cap del seu amant infidel en test, emblema d’enginy, venjança i renaixement. Tanca aquest cor Kimika, la seva obra recupera la veu del poble sahrauí, aquesta ferida oberta al mapa del sud global que encara espera justícia.

Esquerra: Kimika, La tierra brota/ La terra germoglia, 2024. Dreta: Robin Kahn, Il Galateo

L’estructura coral de la mostra inclou també el Teatro Pirandello, on Maro Michalakakos presenta l’escultura Allerleirauh (2003) inspirada en el conte homònim dels germans Grimm de 1857, on el desig del rei per la seva pròpia filla revela la perversió del poder i la bellesa com a condemna. I al costat d’aquesta gàbia daurada, una altra peça feminista, Siciliane, de l’escriptora Ester Rizzo juntament amb la comissària Esther Regueira. Davant l’absència absoluta de retrats de dones al teatre, ambdues van emprendre la tasca de rescatar de l’oblit cantants, actrius, escriptores i activistes sicilianes i mostrar-les mitjançant una projecció en forma de tondo. Siciliane demostra amb documents històrics presents en una segona vitrina que les dones han estat sempre el pilar social de l’illa, encara que la història oficial s’empinyi en ignorar-les.

Maro Michalakakos, Allerleirauch, 2003

La dimensió situada de Concòrdia culmina amb una sèrie de residències on Rubén Ojeda Guzmán, l’artista de dansa experimental Yinka Esi Graves o Alonso Gil treballen amb associacions locals per generar obres i accions que traspassen el format expositiu i s’insereixen directament en la vida quotidiana de la ciutat. Per la seva banda, la ballaora Carmen Avilés investiga la correlació entre la tarantel·la siciliana i la taranta flamenca. També, part del programa públic, les passejades urbanes (passeggiate) impulsades per Valeria Scavone cartografien la ciutat com a arxiu viu, on l’arquitectura revela les cicatrius socials d’Agrigent.

Ester Rizzo + Esther Regueira, Siciliane, 2025

Durant el cap de setmana inaugural, Alonso Gil va realitzar l’acció prolongada durant 10hores titulada Vestiti delle Vita / Roba de la vida a la plaça davant de la plataforma social inclusiva del col·lectiu Scaro Caffe. Allà va instal·lar un taller de serigrafia oberta, convidant veïns i visitants a portar les seves pròpies peces de roba per estampar-les amb imatges i lemes que visibilitzen idees, desitjos i pensaments dels ciutadans i també donin suport a la situació de la comunitat migrant a Agrigent. Més que un happening artístic, va ser un gest de participació col·lectiva en un flux constant de mans, teixits i pigments que va transformar la plaça en un espai d’encontre i resistència quotidiana, on l’art es fonia amb la vida en la seva forma més simple i comunitària.

Alonso Gil, taller de serigrafia Vestiti delle Vita (Roba de la Vida) a la Piazza Ravanusella, Agrigent, Sicília

El Museo Arqueológico Pietro Griffo acull les fotografies de Santiago Palacios sobre el drama contemporani de la Mediterrània. La noció de «paisatge social» s’eixample així fins a incloure la geografia del conflicte global. Una Mediterrània fracturada, on la mort, l’exili i el silenci es barregen amb la indiferència del turisme o la retòrica política. El mar circular de Marina Fokidis, aquell round sea on el sol, la lluna i els cossos giren sense jerarquies, s’ha convertit en un espai d’asimetries letals. En les seves aigües floten les restes d’una modernitat esgotada, d’un colonialisme que mai no es va dissoldre del tot.

Santiago Palacios, Grecia, 2015, Mediterráneo central, 2016-2021

El comissariat retorna a Jacques Rancière per pensar l’art no com a mediador entre el saber i la ignorància, sinó entre mons sensibles diferents. A Concòrdia, aquesta mediació s’eixampla cap a una triangulació de pensaments que desborden el marc occidental: un «entre-lloc», en el sentit d’Homi K. Bhabha, on les diferències no es resolen sinó que es negocien i es tradueixen. Al seu torn, el dissens, com proposa Chantal Mouffe, deixa de ser obstacle per convertir-se en condició de convivència. I, finalment, el diàleg artístic s’obre cap a les Epistemologies del Sud de Boaventura de Sousa Santos, on escoltar l’altre suposa també reconèixer els sabers i sensibilitats que la història hegemònica ha deixat fora.

Samira, Thobe: Símbol de la resistència, 2024. Vídeo a partir de fotos del Palestinian Museum via Abdullah Dwakiat

A la vora, aquesta vora que és tant frontera com mirall, Concòrdia desplega un lèxic sobre la potència emancipadora de les pràctiques culturals contrahegemòniques, antipatriarcals, anticlassistes i antirracistes des de Sicília. Perquè el projecte proposa un pensament esfèric, com el gir d’una faldilla de deroixa. El que va, torna, el que s’enfonsa, resurgeix. En aquest temps suspès entre ruïnes socials sistèmiques i reconstruccions, potser l’art ajudi a seguir interrogan, una i altra vegada, què significa conviure en pau al món d’avui.

Carmen Avilés, Dialogue: taranta flamenca e tarantala siciliana, 2025

Totes les imatges de Daniel Mazza © Cortesia Concordia: Diálogos Sobre Paisajes Sociales, Agrigento Capitale Italiana della Cultura 2025.

[Imatge de portada: Alonso Gil, I nuovi comandamenti (Els nous manaments), 2025]

Concordia: Diálogos sobre paisajes sociales diverses localitzacions a Agrigent fins al 23 de novembre. Tota la informació del programa aquí.