Bona tarda a tots i a totes. Vull agrair en primer lloc profundament a en Marco el doble privilegi de fer-me formar part d’aquesta sessió. Privilegi per l’honor que suposa acompanyar-lo a la seva primera presentació pública d’aquest llibre formidable que és L’inarchiviabile. I privilegi també per fer-ho juntament amb ni més ni menys que Marcella Campagnano i Ugo La Pietra, la feina de la qual ja és avui per a tots i totes nosaltres una referència històrica importantíssima.

Voldria començar la meva lectura de L’inarchiviabile fent un pas enrere. Artecràzia. Macchine espositive i governo dei pubblici (DeriveApprodi, 2021), publicat per Marco fa dos anys, problematitzava la manera com l’hegemonia neoliberal s’ha expressat durant diverses dècades com una màquina de producció de pseudo-esferes públiques aparentment democràtiques, i plantejava la seva contracara: la construcció d’esferes públiques alternatives no neoliberals mitjançant les pràctiques que van emergir en la conjunció d’art, política i activisme durant el cicle de les dècades de 1990-2010. En continuïtat amb això, em sembla que L’inarchiviabile s’enfronta a com l’esdevenir autoritari del neoliberalisme en crisi destrueix fins i tot aquesta aparença democràtica normalitzant la història de l’autoritarisme i l’autoritarisme de la història, de manera que, per exemple, la naturalització de les violències feixistes, per una banda, i la dificultat d’assumir les insurreccions radicals posteriors al 1968, per altra banda, són les dues cares del mateix problema a Itàlia i al conjunt d’Europa.

Un problema de doble cara que la pràctica del que és inarxivable, tal com es conceptualitza en aquest llibre, té com a objectiu revertir: per desnaturalitzar tant l’autoritarisme de la història com la naturalització de la violència històrica feixista, cal reactivar, actualitzar i tornar a fer presents les radicalitzacions emancipatòries dels anys seixanta i setanta del segle passat.

Aquest llibre suposa una culminació extraordinàriament complexa i potent d’un fenomen que es comença a delinear de manera molt ostensible a mitjans dels anys noranta. Es tracta del gir simultàniament documentalista i arxivístic de l’art contemporani, un gir que experimenta un impuls importantíssim amb la celebració de documenta X el 1997. El primer llibre citat per Marco a L’inarchiviabile és Mal d’arxiu, de Jacques Derrida, que va ser publicat el 1996. Derrida havia publicat també, el 1993, Espectres de Marx, que constitueix una resposta al llibre del politòleg neoliberal Francis Fukuyama La fi de la història, apareguda el 1992; i 1998 és l’any en què Jean-Luc Godard (parlant d’arxius i de l’inarxivable) finalitza les seves Història(es) del cinema. L’alçament zapatista havia tingut lloc a Mèxic el 1994, fent esclatar tant la teleologia històrica de la modernitat, com la pretensió neoliberal que la història hauria quedat suspesa en haver estat derrotada la hipòtesi de la lluita de classes amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

La sofisticació del llibre de Marco a l’hora de teixir les interconnexions entre el gir documental i el gir arxivístic de l’art contemporani ens fa entendre avui retrospectivament la profunditat i l’alçada dels reptes que s’estaven posant en joc en aquell moment originari de mitjans dels anys noranta, a propòsit de la naturalesa de la història i la importància emancipatòria que revesteix reactivar i reconstruir el discurs històric després del segle XX.

De la mateixa manera que als anys noranta comença a cobrar forma, al sistema de l’art global, l’articulació entre el gir documental i el gir arxivístic, en un clima en què la resistència contra el neoliberalisme cobrava per primera vegada gruix filosòfic i projecció global, s’inicia també conseqüentment una articulació entre el gir arxivístic i allò que podríem anomenar un “gir perifèric”. Un gir perifèric que mostra dos aspectes que no per ser oposats deixen de constituir la cara i la creu del mateix fenomen:

• Un, el sorgiment principalment de discursos decolonials i anticolonials —en aquest sentit, hem de recordar la documenta 11 d’Okwi Enwezor i el seu equip co-curatorial— i més en general de reivindicacions crítiques des de les perifèries geopolítiques construïdes al llarg de la història per la modernitat capitalista, patriarcal i colonial; emergències des de les perifèries que van tenir el seu epítom, al segle passat, amb les revolucions globals al voltant del 1968, que van ser de manera general revolucions de naturalesa antiimperialista. (I ara només tinc temps per a penes assenyalar com aquesta irrupció de les perifèries geopolítiques ha anat de la mà històricament amb les insurreccions de les “perifèries” racials i sexuals.)
• Dos, l’interès creixent del sistema global de l’art (sigui el mercat privat o el mercat institucional) pels arxius de les pràctiques artístiques radicals dels anys seixanta-setanta que havien estat expulsades de la història per la contrarevolució neoliberal i neoconservadora des dels anys vuitanta. (Una contrarevolució a la qual no per atzar Marco atribueix una importància primordial: hi situa l’origen de la seva biografia intel·lectual, dibuixant al llibre una bella imatge quan afirma que la seva dedicació a allò inarxivable deriva del seu desig primerenc de revertir la massiva criminalització que la militància italiana post68 va patir en veure’s sotmesa a processos i expedients judicials, Marco es remet així també implícitament a la manera com estudiosos com Allan Sekula han identificat l’estreta relació originària entre fotografia/arxiu/classificació i control institucional sobre les subjectivitats no normatives —és a dir, la relació entre fotografia i policia, per dir-ho sintèticament a la manera de Jacques Rancière— que es va donar paral·lelament al desenvolupament industrial capitalista a finals del segle XIX.)

L’efecte que el mercat global de l’art ha tingut des dels anys noranta sobre aquests fitxers és doble. D’una banda, els desintegra: els dispersa, separant-ne els components, transformant en objectes d’art comercialitzables allò que originalment eren materials que formaven part orgànica i inescindible de pràctiques anticapitalistes, antipatriarcals, anticolonials. D’altra banda, es reifiquen arxius sencers: esdevenen volums de materials institucionalitzats que, per sort, adquireixen finalment visibilitat però sent congelats en el temps, de manera que el seu potencial emancipatori per al present es neutralitza. Si ens adonem, les pràctiques arxivístiques crítiques i curatorials que Marco desenvolupa a partir del 2004, i de les quals aquest llibre en ret compte, suposen exactament un contra-model d’aquesta doble tendència a disgregar i a reificar els arxius que durant anys han estat invisibles de les pràctiques radicals dels anys seixanta i setanta. Penseu fonamentalment en la curadoria de l’exposició de 2016 que dóna origen a aquest llibre, i que va tenir lloc en aquest mateix centre d’art FM: L’inarchiviabile. Itàlia anni ’70, però també a les successives exposicions de Disobedience, un arxiu vídeo-fílmic creixent, mòbil i transnacional encara en procés, des de la seva primera versió de Berlín el 2004 fins a l’última de la 17th Biennal d’Istanbul el 2022. (Naturalment , ambdós casos figuren destacats en aquest llibre.)

I vull cridar l’atenció finalment sobre la qüestió següent: no per atzar, en absolut, una part important dels arxius i les pràctiques al voltant dels quals es lliura la batalla entre aquests diferents models i contramodels de recuperació, es van originar a països del Sud Global (com ha estat el cas notable de Llatinoamèrica) o a països que, com Espanya o Itàlia, podem considerar històricament d’una manera ambivalent tant Nord com Sud, centre i perifèria, colonitzadors i colonitzats, dominants i subalterns. Per aquest motiu, la manera insistent que Marco s’ha dedicat a produir contramodels de reactivació arxivística de les pràctiques radicals italianes dels anys seixanta i setanta —dels seus arxius— no es pot considerar de cap manera un interès nacionalista sinó, al contrari , com una comprensió molt aguda per part seva per atendre el fabulós laboratori estètic-polític italià (estètic-polític en el sentit de Félix Guattari, a qui Marco també es refereix al llibre) resulta vital avui dia perquè, en fer-ho, Marco i el seu llibre se situen justament a la cruïlla del conjunt de problemes comuns que en aquesta intervenció he esmentat: 1) la disputa per com reconstruir un nou sentit emancipatori heterogeni i no lineal —ni tampoc suspès— de la història, 2) la disputa per com reconstruir un imaginari geopolític que reverteixi l’ordre global que ha imperat durant el cicle curt del neoliberalisme, i és clar en el cicle llarg de la modernitat capitalista, patriarcal i colonial; i 3), en definitiva, prestar atenció al llarg 68 italià com una manera peculiar d’atendre l’anomenat de Derrida a propòsit no només del mal d’arxiu, sinó també dels espectres de Marx: convocar, a través de les pràctiques del que és inarxivable , el fantasma de les insurreccions emancipatòries passades, de manera que ens serveixin per contrarestar aquests altres fantasmes de les violències autoritàries dels quals lamentablement Itàlia també ha estat en el passat, i torna a ser en el present, un laboratori.

[Imatge destacada: Marcelo Expósito, Marco Scotini, Marcella Campagnano i Ugo La Pietra presentant el llibre de Scotini L’inarchiviabile, FM Centro per l’Arte Contemporánea, Milán, 2023. A la pantalla dels fons, l’obra fotogràfica de Campagnano L’invenzione del femminile. Ruoli, 1974-1980.]