Finals dels anys setanta, uns nens pinten sobre l’empedrat del Bairro da Sé, a Porto; una munió celebra l’encesa de l’enllumenat del Pou del Oncle Raimundo en aquell Madrid de sagristies, casernes i misèria autàrquica; una dona al fons de la seva horta amarada de rosada sosté un parell de galledes d’escombraries rovellades mentre els seus fills corren a l’abric d’una olivera a l’esquena del Gordiani romà. Són imatges que interpel·len les maneres en què arquitectura i conflicte s’entrecreuen a La ciutat en disputa, mostra comissariada per María García Ruiz i Moisés Puente a la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona.

Martín Santos Yubero, inauguració del llumenat al Pozo del Tío Raimundo, Madrid, 1957. Archivo Regional de la Comunidad de Madrid. Fondo Cristóbal Portillo

El tema està llençat: la pobresa sostinguda, des de la reconstrucció neorealista de la Itàlia de postguerra, les propostes d’avantguarda dels poblats dirigits a l’Espanya franquista, als experiments habitacionals a què va donar lloc la Revolució dels Clavells a Portugal. Com escriu Martín Caparrós al final tot va del mateix: del sud; que aquí la pobresa sempre ha estat dura; que hi han germinat vincles, afectes, xarxes i teixit social; que és, tanmateix, la misèria de la desigualtat i els seus efectes d’encallament i violència la que els acaba trencant; la que desfà qualsevol intent de construcció compartida.

La constel·lació d’arquitectures i gestos que proposa l’exposició s’enuncien des de l’Europa meridional per intentar invocar la potència política d’unes maneres de fer que, fins i tot en la seva diferència, tenen certs trets comuns. Potser cal precisar que més que una antològica de l’habitatge social es tracta més aviat d’un recorregut de sang, suor i llàgrimes per l’esquinçament i les lluites compartides entre ocupants i arquitectes al voltant de la història social de l’habitatge: el seu associacionisme davant la desigualtat habitacional, la misèria, la desprotecció institucional i l’especulació immobiliària.

En qualsevol cas, com parlar d’aquesta Europa de l’habitatge social, quan les diferències entre les regions resulten sempre tan abismals? Costa imaginar-ho, però si m’hagués de referir a aquesta “Europa meridional” a què fa referència el catàleg de la mostra, diria que és la mateixa Europa, amb permís de Grècia, que va acusar la crisi econòmica del 2008; aquella on es fa més evident –com diria Ignasi de Solà Morales– que la violència és inherent a l’arquitectura. La tasca de García Ruiz i Puente ha estat reconèixer les diverses manifestacions d’aquests processos socials com a part constituent de la història de l’arquitectura per restituir uns cossos oblidats pel paradigma modern i les seves pesades herències a través de tres casos d’estudi i en temps successius: els quartieri de l’INA-Casa a la Roma de la dècada dels cinquanta; els poblats dirigits de Madrid dels anys seixanta; i, per últims les ilhas del SAAL al Porto dels setanta.

En aquesta triada, l’arquitectura s’assenta sempre, o almenys de manera cíclica, sobre una tremolor, la de l’agitació d’unes comunitats que busquen un lloc, un futur i unes maneres per venir. Als quartieri romans de l’Institut Nacional d’Assegurances (INA) hi acudien Giuseppe De Santis, Carlo Lizzani, Florestano Vancini i Ettore Scola buscant aquelles cuques de llum que Pier Paolo Pasolini va donar per pèrdues. El mateix Pasolini va treure el cap pels seus carrers tan aviat com va fugir de Roma. Els carrers del quartieri es podien llegir com una clara reacció a l’homogeneïtat espacial de les borgate, la proposta del feixisme de Mussolini per solucionar els problemes d’habitatge social per allotjar les comunitats —obreres i d’esquerres— expulsades del centre de la ciutat als processos higienistes de sventramento(destripament) que van destruir barris sencers de Roma. No obstant això, cap d’aquests quarteris es va lliurar al nacionalisme unitari i al funcionalisme del fascio italià, sinó que es va consolidar com la seva reprovació feta arquitectura i, amb això, les cuques de llum van aparèixer de nou a les finestres dels edificis del Tuscolano (Adalberto Libera, 1954), el Sant Basili (Mario Fiorentino, 1954) i el Tributino (Mario Ridolfi, 1956).

La mostra avança per successius començaments: la idea que crear ciutat constitueix, probablement, un dels aspectes més apassionants del que aquí s’exhibeix. Dels Poblados Dirigidos de Entrevías (Francesc Javier Sáenz d’Oíza, Manuel Sierra i Jaime de Alvear, 1960) a l’embolic heterogènia de blocs, cases-pati, carrers de vianants i enjardinats d’Orcasitas (Rafael Leoz i Joaquín Ruiz Hervás, 19). Allà la modernitat va buscar diferents formes per poder introduir-se al si del franquisme: pocs exemples més representatius, segons Carlos Romero Rey, per explicitar que els barris són l’exponent més gran que davant l’escassetat, el millor remei és la pràctica col·lectiva de la dignitat col·laborativa i consensuada.

Orcasitas va ser construïda sobre el fang i la por de milers d’emigrants manxecs, extremenys i andalusos que van abandonar el camp a la dècada dels cinquanta a la recerca de feina a la capital. Es tracta d’una experiència pionera en l’elaboració d’un urbanisme responsable i socialment sostenible, fruit d’un moviment associatiu exemplar amb joves arquitectes i estudiants disposats a aprendre de la mà els mateixos habitants. L’anomenada Meseta de Orcasitas estava formada per barraques i infrahabitatges construïts pels seus llogaters, moltes vegades durant la nit per evitar que es paralitzessin les obres. A la dècada dels setanta l’Associació de Veïns d’Orcasitas va aconseguir involucrar el Ministeri de l’Habitatge perquè iniciés una operació expropiatòria que dotés d’urbanització i serveis la zona. Per això es va redactar un pla parcial que va ser considerat la primera experiència urbanística autogestionada a Espanya: els veïns, a través de l’associació, van aconseguir imposar, en ple ocàs franquista, criteris a l’hora de traçar carrers de vianants i planificar les diferents dotacions del barri.

Donat el títol de l’exposició, els comissaris ens interpel·len amb una darrera qüestió: Com es comporta l’arquitectura en un context on ha esclatat el conflicte; on els cossos, en la seva agitació discrepant, han pres la ciutat?

A l’agost de 1974, pocs mesos després de l’inici de la Revolució dels Clavells a Portugal, el govern provisional va crear el SAAL (Servei de Suport Ambulant Local), encapçalat per l’arquitecte Nuno Portas, una organització formada per brigades tècniques que oferien suport a unes associacions de habitants, concebudes a la calor de la revolució i en el context d’una necessitat urgent d’habitatge a tot el país. Va ser llavors quan l’arquitectura es va moure al ritme de la revolta: es va fer cos, es va organitzar, va actuar amb i per a la gent de les classes populars més desafavorides. D’aquesta experiència, i de la mà d’Álvaro Siza, Pedro Ramalho i Sergio Fernández, van néixer les Ilhas proletárias, petites casetes recolzades fins i tot sobre un ventre de ruïnes; construïdes als interiors de poma dels habitatges de la petita burgesia comercial de Porto.

Amb tot, el futur no existeix en el futur: existeix –millor dit, insisteix– en el passat, per això aquesta exposició és tan rellevant. Aquí les fotografies, plànols, maquetes i visuals presentats no actuen semiològicament com una icona sinó com un índex, una continuïtat entre el significat i el significant exhibit, ja que la ciutat continua en disputa i aquells camins que semblaven d’anada, ara es mostren de tornada, amenaçadors. Ara més que mai cal que es publi aquest espai que alguna vegada inventem per posar en algun lloc els nostres desitjos, les nostres aspiracions. Aquest lloc té un nom, es diu ciutat i cal aprendre conjugar-la i disputar-la.

[Imatge destacada: Italo Insolera, borgata Gordiani, Roma, 1959 © Anna Maria Bozzola Insolera]