La crítica, entre moltes altres coses, també és publicitat. Escriure sobre alguna cosa (per a bé, per a mal o per a regular) és destacar-ho: la constatació que, per al crític, allò mereix (almenys) un moment d’atenció.

Triar sobre què s’escriu és una tasca més laboriosa del que es podria imaginar. No es tracta simplement de triar alguna cosa que ens sembli interessant o avorrible, sinó que cal tenir en compte tota una sèrie de variables, que depenen tant del modus operandi del crític en qüestió com del mitjà que vagi a publicar-lo. Els mecanismes editorials en els quals es mou la crítica professional imposen una sèrie de condicionants que el crític ha de tenir en compte. Haver escrit recentment sobre una exposició de la mateixa galeria o museu, haver treballat fa poc amb algun dels agents involucrats en una exposició, qüestions de sobrerepresentació, d’infrarepresentació de qualsevol tipus o la tendència particular del mitjà influeixen més del que els nostres lectors podrien arribar a pensar.

No tinc espai per a discutir detalladament la validesa d’aquests criteris. En general, em semblen assenyats i prefereixo els mitjans que et manen un codi deontològic quan et «fitxen» que els que no. De qualsevol manera, voldria recalcar quants d’aquests són criteris purament ideològics o morals. No es mantenen distàncies amb un museu on has donat una conferència el mes passat perquè exposi obra poc interessant. Dit d’una altra manera: pot ser que un amic faci l’exposició més memorable que hagi vist en temps i, així i tot, no escriuré sobre ella. En aquest mateix sentit, posats a triar entre una exposició d’un artista consagrat i una d’un debutant, li dedicaré el meu temps a la segona, com procuraré no passar-me un semestre escrivint sobre artistes homes, blancs i de mitjana edat.

La crítica no és simplement un peritatge, sinó que cada crític afirma cada vegada que escriu on creu que cal posar el focus. Per això, m’inquieta que, entre les moltes coses que ponderem, encara no hàgim considerat el tipus de negoci al qual fem publicitat.

M’explico: ens sentim còmodes publicitant galeries o institucions que sabem que maltracten als seus treballadors? No ens importa elogiar el compromís discursiu de tal lloc amb «les bones pràctiques», la crítica al colonialisme, la inclusió (etcètera), coneixent que la meitat de la seva plantilla són falsos autònoms? I no val fer-se el boig: el nostre hàbitat és massa petit perquè aquestes coses passin desapercebudes.

La veritat és que aquest és un assumpte que em genera dubtes. Ignoro si la crítica hagués de tenir en compte aquests problemes o, de fer-ho, s’estaria sortint de la seva jurisdicció. Sé que em causa problemes de consciència, així que he decidit despatxar-me en aquesta columna, a veure si algun il·lustre col·lega m’ajuda a aclarir les idees.