La tardor és temps de nostàlgia, nous projectes, fred matutí i plats de cullera que busquen entonar els cossos després de llargues jornades de treball. Una estació que convida a compartir un plat calent després d’anar al cinema o que trasllada l’esbarjo a l’interior de les llars. Aquestes sensacions combinen a la perfecció amb la sisena edició del Dart Fest, que acostarà del 24 d’aquest mes a l’11 de desembre, 23 documentals sobre art contemporani, dels quals 11 seran una estrena a Espanya. Aquesta vegada es podrà seguir físicament a Barcelona (Cinemes Girona, Social Hub, Sala Phenomena i MACBA), Xile (A Santiago i Concepción) i en línia a través de Filmin.

-Dart concep un art sense fronteres, en combinar projeccions de propostes internacionals i locals. Manifestacions que giren al voltant de la visibilització de col·lectius discriminats. O que busquen una inclusió de la perspectiva decolonial a les noves narratives de l’escena nord-americana. Les temàtiques dels documentals van des del surrealisme autobiogràfic de Lucian Freud al costumisme de Letizia Battaglia i Steve McCurry. També hi ha espai per a l’activisme als projectes de Tomás Saraceno i Trevor Panglen, barrejant el testimoniatge documental amb la protesta.

Per subratllar una diferència amb el curs passat, les obres es troben més referenciades socialment. Potser, ja conscient de l’impacte que té al panorama documental espanyol i en fa gala. A l’estructura observem col·laboracions amb galeries de Barcelona a la projecció de Lucian Freud: A Self Portrait, així com amb el FIFA de Montreal. A més, la novetat que hi hagi sessions dobles agrupades per afinitats temàtiques ajuda a configurar un context i les principals vies que es volen abordar en la sisena edició.

Després de l’èxit de l’any passat, Dart es tornen a unir MACBA en un documental que recull el treball de David Hammons des dels seus inicis amb el Body Print fins a l’actualitat. A través d’aquesta concepció que el festival i l’artista comparteixen, arrancar l’art de galeries i museus per inundar nous espais. The Melt Goes on Forever: The Art and Times David Hammons es resol com una mena de cronologia per recórrer el paper de l’artista negre davant l’opressió racial als Estats Units dels 70′.

Hi haurà noves col·laboracions Montreal International Festival of Films on Art (FIFA), estrenant el documental City Dreamers, sobre quatre arquitectes canadencs que es van atrevir a desafiar el llenguatge arquitectònic de les seves èpoques, proposant una nova visió cap a una transformació més humana del medi urbà. Es projectarà juntament amb Women of the Bauhaus, que treu a la llum les més de cinc-centes dones que van treballar a la reconeguda escola com a argument que la història és només una narrativa més.

L’obertura es farà amb el film sobre la recent intervenció al Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia del 2022, realitzat per Ignasi Aballí i comissariat per Bea Espejo. Corrección té un enorme valor documental. Una pulcritud al relat que parteix de la idea inicial de l’artista en analitzar els plànols del pavelló fins a la conversió en una obra. Aflora un qüestionament de l’immobilisme a les Biennals, a més, explica d’una manera molt convincent la relació entre comissària i artista.

A Aquí no hay nada que comprender, s’aborda la figura d’Elena Asins en una mena de recerca vital a través del seu treball. Governada per l’avantguardisme, va ser una de les pioneres de l’art cibernètic al tardofranquisme. Una qualitat que es revela en tot el relat, desvetllant aspectes lligats a l’estètica i al sentit de la seva obra. Un documental sobri sobre una artista què va triar el camí ascètic en els darrers anys de vida, una curiosa contradicció considerant la contemporaneïtat de la seva producció artística.

-Dart torna a ser una prioritat per a l’art contemporani, un fons d’armari perfecte per a la pluja, una esperança per al cinema documental i un disgust per als que no vivim a Barcelona. Tot i que sempre ens quedarà Filmin.