A Pamplona tot té un aire nòrdic: contenidors de residus que s’obren amb targetes, gent vestida amb vestit i corbata anant amb bicicleta, edificis intel·ligents davant d’altres de protecció oficial. Navarra és també un oasi dins de la catàstrofe quant a desigualtat a l’estat espanyol. Segons el coeficient de Gini, encarregat de mesurar-la, la situa al lloc més baix. Apareix a la llista com la segona que més inverteix en cultura. No pot ésser casualitat. Durant els encara estivals mesos de setembre i octubre es desenvolupa una exposició que ja és una de les més longeves de la capital navarresa. Mapamundistas neix de les mans d’Alexandra Baurès, encarregada del comissariat des del 2007.

De fet, la naturalesa del projecte rau en la continuïtat narrativa entre les seves edicions. Totes van teixint un fil fi en forma de diàleg per romandre en l’imaginari dels qui la visiten. Atenent les edicions més recents, la temàtica del Moviment el 2017 va passar a l’Immòbil el 2018. El 2019 es desvia cap al Mirall, com a reflex de la immobilitat i el 2020 es va centrar en el nostre mirall més proper, el mòbil, com lloc on es donen les Transformacions. L’edició del 2021 s’analitza el Moviment com a transformació a través dels gestos, desencadenants d’emocions. La Mirada succeeix el gest a l’edició del 2022 i crea un element de cohesió entre les narratives anteriors. El resultat és la setzena edició que compta amb dos escenaris: Villava i Pamplona i cinc artistes: Sandra Rocha, Oier Iruretagoiena, Raquel Asensi, Estitxu Arroyo, Abigail Lazkoz.

A Villava, la naturalesa acapara una especial atenció, al vell baten la diàfana aigua recorre la seva llera, flac per la sequera. En aquest context es mostra Tentare, l’obra de Raquel Asensi, sota les estretes bigues del segle XII. Un art sobri que connecta amb allò minúscul on no arriba la mirada, però sí la intuïció. El principal format que treballa és la ceràmica, combinant-la amb diferents materials, com la fusta a Abyss-ãlis. En aquesta peça, l’element central el constitueixen les algues del Cantàbric que s’han mogut a aigües més profundes per l’escalfament global. En una altra obra, Ideonella, representa petits bacteris que són capaços d’afavorir la desintegració del plàstic PET. L’essència del treball il·lumina una realitat fora del camp de visió, l’artista apareix com una productora al servei de l’ecologia. A l’obra Naixement d’Ideonella, combina materials naturals i artificials com a reflex de la realitat postindustrial, mostrant la defunció de l’estètica sense missatge. A la fotografia apareix una dona coberta de plàstic i amb la peça de ceràmica vidrada sobre el búnquer d’Azkorri, anunciant així la mort de l’obra de Botticelli.

L’artefacte Abbys-ālis de Raquel Asensi, dins del conjunt d’obres exposades al Batán de Villava. Crèdit: Kiko Ortega Lafuente

A la Ciutadella de Pamplona, ​​l’altre escenari que ocupa aquesta edició de Mapamundistas, hi trobem un espai totalment diferent. Si a Villava l’exposició era diàfana i clara, aquí la sensació és de recolliment i tenebrositat. Un forn del segle XVI serveix per exposar les obres de l’artista basca Abigail Lazkoz. Erebo, mostra un treball lligat a la importància de l’ombra i l’ocult dins de la composició artística, reivindicant una volta a allò plàstic davant l’auge del conceptual. Desafia la noció occidental de l’ombra, heretada del temor medieval al desconegut, i s’endinsa als límits de la cèlebre obra Elogi de les ombres de Tanizaki. Per a l’artista és més suggerent allò que amaga l’objecte que aquest en si mateix; en una composició que es recolza en negres, blancs i grisos, atorgant una solemnitat d’acord amb el seu entorn.

Al pavelló de Mixtos s’exposen les obres d’Estitxu Arroyo i Sandra Rocha. Estitxu és una artista multidisciplinària que utilitza l’art com una mena de recerca interior i de coneixement de l’entorn. El que és visible i el que està ocult, se centra en la instal·lació de vídeo i en la investigació sobre els saurins al voltant del concepte de vibració. Enquadrat en una trilogia que emana de la seva llarga trajectòria al món del ioga i l’espiritualitat, on el binomi cos i ment explora la contraposició dels conceptes modernitat/tradició i racional/irracional. En la seva proposta per a Mapamundistas, ha triat la figura del saurí com a element que enfronta la vibració amb el món racional. Una tècnica que ha estat històricament qüestionada i que continua sobrevivint a l’hegemonia de les grans narratives que intenten convèncer que tot progrés és bo. Estitxu recull els utensilis que s’utilitzen i els relaciona amb els estudis previs sobre l’hinduisme. L’art apareix com un element de mediació entre el món del que és visible i del que és perceptible, reivindicant el pes de la tradició davant del soroll i el caos.

A l’obra de Sandra Rocha, titulada Le moindre souffle s’elabora un relat ecològic de gran fragilitat a través de la fotografia, al voltant de diverses dinàmiques: la primera és l’ús del mirall i dels reflexos al medi, generant un canvi de diàleg i trencant amb els límits de l’enquadrament fotogràfic. Representa la condició d’allò efímer i allò etern, barrejant retrats de joves amb altres d’éssers vius que estan a punt desaparèixer o ja ho han fet, per establir una correlació entre allò viu i allò mort, allò actiu i allò passiu o la tranquil·litat i l’efervescència de la vida. Una recerca del reconeixement de la natura com un semblant davant l’auge de l’hedonisme i el narcisisme. En una mena de panteisme fotogràfic arriba a difuminar les fronteres entre el subjecte i el medi.

Finalment, a uns quilòmetres de la Ciutadella, Oier presenta el seu treball Paisaje sin mundo a la Universitat Pública de Navarra. L’artista elabora murals de grans dimensions on combina deixalles plàstiques amb quadres amateurs de paisatges bucòlics i flors seques. A través d’un gran format, exalça la deshumanització urbana, que sorgeix d’una constant contradicció entre allò natural i allò processat. Murals que semblen recol·lectats després d’una apocalipsi. Una prova judicial en què es pretén condemnar el consumisme. En un sorprenent contrast amb l’espai expositiu, la UPNA, on el murmuri entre els canvis de classe i la imatge dels joves embolicant una cigarreta mal premsada. En una sala, il·luminada amb parets al·lògens blancs i blanques, recorda que la Universitat ha de continuar apostant per la constitució d’una mirada crítica.

Dos murals de l’exposició Paisaje sin mundo d’Oier Iruretagoiena, a la UPNA. Crèdit: Fotos UPNA

Lacan, en la seva teoria de l’estadi del mirall, situa a l’acte del reconeixement del nen, un esdeveniment crucial per a la relació del subjecte amb la noció alienant (la seva condició social). A la pròpia identificació es dóna constitució del jo, on comença l’enllaç amb la societat. La mirada exerceix una tasca central en aquest procés, sense ella el procés seria impossible i el subjecte es quedaria a mig camí entre allò natural i allò social. A Mapamundistas trobem un paral·lelisme molt clar. La mirada apareix com un regal de la condició humana, però una limitació alhora. Costa desprendre’s de l’empremta que l’educació i la societat hi han esculpit durant llargs anys.

Els artistes exposats inciten a reflexionar sobre les nostres creences i qüestionar-les, introduint-nos a la sospita. Els diferents espais que ocupa l’exposició tenen relació amb els estats de l’ésser humà: l’obra de Raquel al Batán amb l’estat natural, la d’Oier a la Universitat amb l’etapa crítico-formativa i les de Sandra, Estitxu i Abigail a la Ciutadella amb la vida civilitzada o aïllada. L’art apareix com una eina al servei de l’espectador, un elogi a la senzillesa, molt cobejada en un temps de soroll i velocitat. Compta amb la difícil condició de ser universal, fent partícips els sectors més heterogenis de la societat. Mapamundistas constitueix per aquest conjunt d’atributs un complement que s’ajusta a la condició d’oasi nòrdic que se li atribueix a Navarra, una illa on poder reciclar i pedalar de gust i perquè no reivindicar l’art abstracte perifèric.

(Imatge destacada: Lo que es visible y lo que está oculto. Escuchar la vibración de Estitxu Arroyo. Pabellon de Mixtos (Ciudadela). Crèdit Kiko Ortega Lafuente)