Marcel Duchamp continua sent un bon punt de partida per pensar i alertar sobre el present. És una figura complexa que, encara que ve bé desmitificar-lo, és cert que va obrir diverses vies de recerca i pensament que ens fan tornar a ell de tant en tant.

El 1919, Duchamp va pensar que un bon regal per als seus amics els Arnsberg, que tenien tot el que els diners poden comprar, seria una ampolleta amb 50 cm3 d’aire de París, que va fer preparar en una farmàcia. Amb això posava en valor allò immaterial i la importància de viure i gaudir per sobre de treballar i produir.

Ens transportem al 2020-2022: Pep Vidal rep a casa seva un objecte que ha comprat en línia i que ve des de Gran Bretanya. L’objecte arriba acuradament empaquetat i protegit per plàstics farcits d’aire per esmorteir qualsevol cop que pogués rebre durant el transport. Conscient de l’impacte global de la hiperactivitat logística al nostre món interconnectat, Vidal es pregunta d’on havia de procedir l’aire que protegia l’objecte que havia comprat. Precisament el paper bombolla, tan utilitzat actualment i en què difícilment podem reprimir aquest gest tan ximple de fer esclatar les bombolles —encara que sempre podem dignificar-lo anomenant-lo gest duchampià—, és el detonant d’una investigació sobre les qualitats físiques i conceptuals de l’aire.

Very ancient air, 2022 Pedra ambar i documents

Paris Air, 2022 Paper bombolla, tinta i urna de plexiglas

El gest artístic, conceptual, vital i despreocupat de Duchamp, es transforma en Vidal en una investigació científica, artística i socialment compromesa. Quina és la qualitat de l’aire que respirem? Té sentit la logística desproporcionada i gens sostenible? A qui pertany l’aire? Algunes d’aquestes preguntes tan pertinents també van ser plantejades i explorades per l’arquitecta Olga Subirós en el seu projecte AIR/ARIA/AIRE per al Pavelló Català de la Biennal de Venècia d’Arquitectura (2021).

Les respostes de Pep Vidal no s’articulen des de la reflexió teòrica, sinó des de la metodologia científica. L’artista recopila, mesura, compara i, en aquest cas, no extreu conclusions, sinó que mostra les evidències: els mesuraments exhaustius de l’aire contingut en les bombolles d’un gerro de vidre fabricat en les mateixes dates que Duchamp preparava el seu ready-made i l’aire contingut en un ambre de fa milers d’anys. Vidal classifica i ordena en caixes de metacrilat mostres de paper bombolla procedents de diferents països; que han protegit diferents tipus d’objectes; diferents marques de perfum; que contenen diferents tipus de residus. Yuxtaposa objectes que pesen el mateix: un petit tros de fusta i un gran rotllo de paper bombolla. Filma núvols que no entenen de fronteres. Ens recorda els quilòmetres que fan els fotons per transformar-se en electrons i, finalment, en llum…

La metodologia científica i la pràctica artística són impecables. Serem nosaltres capaços d’extreure’n les conclusions? I el més important: serem nosaltres, i qui tingui realment el poder per fer-ho, capaços d’actuar en conseqüència?

[Imatge destacada: The wood and the air. 2022. Totes les fotografíes, cortesia de l’artista i ADN Galeria. Fotògraf Roberto Ruiz]