En els temps  què corren sembla que contínuament afloren nous artistes, perfils a Instagram amb cognom emergent, alguns coneguts en el circuit local o nacional, molt pocs en l’internacional, que lluiten per ser seleccionats en una convocatòria, premi o residència abans de l’anhelat sostre dels 35 anys.

S’utilitza emergent amb un caràcter connotatiu que, automàticament, en sentir la paraula, ens fa comprendre que l’artista està iniciant, que el més probable és que encara no hagi tingut una exposició en una institució i pot ser que ni treballi ni hagi exposat amb cap galeria. No obstant això, algunes d’aquestes experiències inicials poden ser utilitzades com a flotadors, que permeten a l’artista, equivocar-se o fer obres que no segueixin una mateixa línia de treball, “perquè està començant, s’està buscant”.

Podem estipular l’inici d’una carrera artística en els últims anys d’universitat (per a aquells més precoços), i en els dos anys posteriors a l’obtenció del títol en la resta, molts d’ells al temps que realitzen un màster de creació o producció artística on reben coneixements nous respecte als seus anys previs de formació. Per tant, durant aquests anys universitaris, o acabats de finalitzar, és quan l’artista comença a intentar endinsar-se en el circuit artístic local, per a posteriorment presentar-se a convocatòries nacionals i fins i tot, els més espavilats, comencen a buscar opcions de reconeixement a l’estranger. Aproximadament, tretze^[1] són els anys que de mitjana disposa un artista per a demostrar a la crítica, així com a la resta d’agents del mercat contemporani, comissaris, galeristes, directors de museus, col·leccionistes, etc., que han de creure en el seu treball perquè una vegada compleixin el límit d’edat existent en moltes convocatòries, puguin mantenir-se gràcies a les seves vendes d’obra produïda, o a la producció d’obres en un context directament institucional.

Recentment ha estat clausurada l’exposició Generación 2020, un referent en l’art contemporani emergent espanyol que, igual que el seu anàleg britànic Bloomberg New Contemporaries^[2],selecciona als artistes que el jurat considera compleixen els requisits per a ser, com bé diu l’edició espanyola, la generació artística del moment. 

Una de les moltes preguntes que es presenten davant dels ulls d’aquests artistes seleccionats és: Com continuar creixent una vegada que s’ha guanyat aquest reconeixement? Des del moment en què van ser anomenats per a comunicar-los privadament la selecció fins a l’exposició del seu projecte en públic, molts d’aquests artistes han rebut les tan anhelades trucades per part de galeristes, interessats a presentar el treball d’aquests en una pròxima exposició en els seus voltants o en una fira, com seria, la més directa, per la seva proximitat en el calendari i rellevància nacional i internacional ARCOmadrid.

Però, què succeeix amb aquells artistes que compleixen els 35 anys d’edat però no han estat seleccionats en tal certamen? Si tenim en consideració que anualment se seleccionen a vuit artistes^[3] i aproximadament a Espanya a l’any finalitzen els seus estudis de Belles arts entre 300 i 400^[4] futurs artistes, les possibilitats d’aparèixer en aquesta escarida llista de triats es redueixen inevitablement. 

Endinsar-se en el mercat de l’art contemporani és complicat per a l’artista jove. Encara que en unes certes ocasions aquests han pogut gaudir d’un èxit prematur gràcies als seus mentors, professors, companys, o coneguts que han compartit els seus coneixements amb ells i els han ajudat en el seu desenvolupament. Malgrat això, queda latent la necessitat que des dels primers cursos existeixi un interès en el desenvolupament també lucratiu de l’obra d’art com a tal. És per això, que avui dia encara existeixen gestos equivocats per part d’artistes que volen entrar dins del circuit artístic. Es produeixen a causa del desconeixement dels passos a seguir de manera que els agents participants en l’escena local, nacional i internacional descobreixin les obres d’art sense que l’artista hagi forçat una presentació.^[5] L’aproximació directa a les galeries d’art, comissaris o crítics a través de l’enviament de dossiers, portfolios o correus genera una reacció contrària a l’esperada pels artistes, ja que aquest acostament per part del creador deixa latent la desinformació que aquest posseeix de cara als procediments que ha de seguir perquè el moviment sigui produït al contrari. Que l’expert en art sigui el que escrigui a l’artista per a proposar la seva obra en un article, convocatòria o exposició, entre moltes altres possibilitats de col·laboració.

Correu electrònic rebut en una galeria d’art per part d’un artista. Agost 2018.

Durant el període formatiu, i posteriorment, la importància de compartir, a més de coneixements amb els seus companys (no sols artistes, sinó també dissenyadors, educadors plàstics, restauradors, crítics i comissaris, entre moltes altres professions), l’espai de treball, és vital per als artistes, ja que el seu creixement moltes vegades és paral·lel al d’aquells amb els quals comparteixen l’espai i el temps, ja que existeix una nutrició viceversa de coneixement en tot moment. És per això, que l’estudi de l’artista, és necessari per al desenvolupament de la seva pràctica artística. Per a poder convidar a aquest a comissaris, crítics o col·leccionistes , que li donin suport en els inicis de la seva trajectòria, creant de zero una nova audiència que el segueixi i recolzi en el seu creixement.
 

Cristina Mejías: Vista de l’estudi, 2020. Madrid. 

El llarg camí cap a l’èxit es compon principalment d’un gran procés de desenvolupament en el qual els artistes necessiten millorar les seves habilitats i les seves relacions socials, (això és també crucial per al seu progrés). Com abordar una galeria d’art, com fer un portfolio o com sol·licitar una subvenció, són només tres dels molts dubtes que els artistes emergents aborden tots els dies. Prevalent per sobre de totes elles la importància de saber explicar la seva obra.^[6]

La falta d’informació, unida amb la precarietat latent dins dels estrats més emergents del circuit, desemboquen moltes vegades en la necessitat de cerca de treball fora de l’àmbit de la producció artística per a poder costejar l’estudi i la creació de noves peces artístiques, la qual cosa deriva en moltes ocasions en una reducció de la producció artística i afectarà també la participació i selecció en convocatòries, ja que el temps per a presentar aplicacions estarà limitat.

L’impacte directe que el COVID-19 ha tingut en el sector cultural, i més en concret dins de les Arts Visuals, en els seus artistes i en els encarregats de la comercialització de les obres d’art d’aquests ha tret a relluir la rellevància avui dia de l’espai físic permanent i de les fires, ja que internet i les xarxes socials han guanyat camí en aquesta carrera de fons, sobretot en el període actual en el qual l’assistència al lloc físic estava prohibida.

No obstant això, els artistes encara somien amb trobar una galeria que representi i promocioni el seu treball per a ells poder focalitzar-se en la producció.

Fins i tot, encara que l’actitud de la societat cap a l’art contemporani ha canviat en l’última dècada, encara existeix una opinió controvertida sobre els límits als quals s’estan acostant els artistes emergents. Un estudi realitzat en 2011 per  DACS^[7] en col·laboració amb altres ens va demostrar que el salari mitjà obtingut de les vendes d’obra d’un artista, exposicions, conferències i esdeveniments relacionats directament amb la seva pràctica artística eren 10000 lliures anuals, una quantitat molt per sota del salari mínim interprofessional de Regne Unit ^[8].

És per això que és necessari la creació de recursos de professionalització d’artistes de manera que el pas entre la seva formació i l’entrada en el circuit artístic sigui realitzat al més aviat possible i comporti una estabilitat intrínseca. 

 (Imatge destacada:  Gala Knörr: GOOD BAD NOT EVIL, 2020. Vista de la exposición Generación 2020, La Casa Encendida, Madrid).