El proper 24 de novembre tots podrem degustar les exquisideses de Giuliana i delectar-nos fins a l’exhauriment, amb el seu nou projecte Revelando. I com si fos una menjaservida sobre pètals candents, podrem admirar els resultats d’un workshopque ha unit dues de les tradicions més immemorials que existeixen d’ençà que el món era món i la nostra espècie l’habitava. Menjar i retratar-se, menjar com a relat, auto–explicar-se. Menjar-te un a un els minuts de la teva vida, retratar-los, i com diu la pròpia artista, poder entendre així la teva pròpia memòria. Impulsat per Homesession i liderat per l’artista, aquesta meravella s’exposarà a La Capella de Barcelona.

La veritat, necessitem continuar indagant en aquest projecte que no pot ser més original i revelador, com el seu nom, com els seus resultats. Giuliana Racco ens explica que existeix una relació històrica immemorial entre el menjar, la cuina i la fotografia. I és que les dues disciplines suposen una espècie d’alquímia on els ingredients, la química i la seva experimentació transformen els elements primigenis en uns altres i expliquen la pròpia història de les civilitzacions amb tots els seus conflictes. Quan em poso davant una càmera cuino la meva pròpia imatge, les meves faccions, la meva expressió i el meu llenguatge són els ingredients de la meva pròpia recepta. I Racco ho ha entès a la perfecció, ella és la xef suprema d’aquest restaurant, que com la boutique fantasque, podríem anomenar de les meravelles.

En aquesta botiga màgica, en aquesta cambra fosca, es revelen els secrets dels participants. I més que les fotos en si, allò que veritablement interessa és el procés de revelat. I aquí és que trobem la significació real del projecte i la referència explícita al seu nom. Revelar-se mentre reveles les teves imatges. Giuliana Racco explica que aquesta petita cambra fosca va acabar sent un espai on es compartien històries i experiències. I què no és la fotografia sinó un mitjà per a narrar-les? I avui dia hi ha tantes, i en veritat gairebé totes irrellevants. No obstant això, i com diu Elena Ferrante, ens expliquem històries per a sobreviure, per a entendre el constant pas de les hores.

Revelando també aborda el tema de comunitat, de pertinença, i per tant, d’exclusió. Els participants eren tots immigrants, terme que de fet donaria per a una exposició en si mateixa, un museu, catedral i tota una sèrie documental però que en el projecte de Giuliana cobra una clara significació. Com diu la pròpia artista, el projecte aborda la construcció de comunitat, de transformació i la reutilització de recursos des d’una metodologia creativa que permet explorar noves maneres de proveir-se, relacionar-se i expressar-se.

I el més interessant de tot és que els participants van poder crear les seves pròpies càmeres de foto a través de productes orgànics, amb aliments, amb elements tan dispars com un cogombre o una carabassa. I aquí unim de nou i escoltem els ressons de tradicions arcaiques. Perquè no gaire lluny en el temps, nosaltres, vam agafar argiles, vam agafar sang, ho vam barrejar tot i vam pintar en coves. Les primeres auto-representacions, pura sostenibilitat abans que aquest terme tingués cap sentit.

Giuliana Racco diu: “Revelando és un projecte artístic participatiu que es desenvolupa a través d’una sèrie de tallers pràctics centrats en la identitat, la migració i l’exclusió social (o *in/exclusió) i la seva relació amb les pràctiques alimentàries, a través de la fotografia sostenible com a mitjà d’expressió, creació i auto-narració.”

Si aprofundim trobem una gran poesia en el projecte. Persones que han hagut d’adaptar-se a entorns totalment aliens, en situacions crítiques, en cerca d’una nova identitat. I no són sinó costums tan arrelats com la dieta, les que moltes vegades determinen factors molt més complexos. El que mengem ens representa i representem la nostra herència en el que mengem. Jugar amb els dos conceptes és un exercici de llibertat i un acte catàrtic. I les persones participants així ho van experimentar.

L’artista explica que el menjar és poder, el menjar és un recurs, un llenguatge i un acte de transformació. I aquí tornem de nou a Laura Esquivel i les seves guatlles. Perquè si els comensals d’aquella taula mexicana experimentaven sensacions insospitades amb cada forquilla, les persones participants del projecte han sentit el mateix amb cada revelat. Han estat capaces de donar-li una forma material a allò abstracte, entendre els seus discursos, dotar-se d’un significat. I ja només per això hem de celebrar a Giuliana Racco, perquè narrar les nostres històries és poderós. Perquè hem de dotar a tots amb els mitjans.

I si hi havia civilitzacions que pensaven que les fotografies robaven l’ànima, Giuliana li dona lavolta i ve a dir-nos que la podem recuperar de nou. Perquè si que hi ha part de veritat. Perquè avui dia ens hem descobert massa. O potser encobert. Perquè amb cada publicació que fem, anem finament teixint el nostre discurs. Sempre edulcorat. I endolcir massa porta a espatllar la recepta. Va matant a cop de like el sabor primigeni, aquest que troba el seu punt entre allò amarg i allò anhelat.

En definitiva, aquest projecte és un cant als orígens… i penso ara en Ana Diosdado, en Olvida los tambores, en com els personatges es van revelant a poc a poc, a cop de cocció. I ara és el moment d’escoltar de nou aquests tambors, de sentir-se reconnectat. De cuinar-se a foc lent, de buscar nous significats. Gràcies a Racco aprenem que representar-se pot ser de nou una manera de revelar-se, i no una mera disfressa artificialment ensucrada.