Inaugurada per un pròleg escènic a càrrec del referent de la Climate Fiction, Kim Stanley Robinson, i un assaig-instal·lació dividit en cinc episodis del filòsof Timothy Morton, fundador de la Dark Ecology i un dels teòrics més rellevants per abordar l’actual crisi ambiental, Després de la fi del món consisteix en vuit instal·lacions immersives que animen a intervenir en temes com la salut ambiental, la producció i el consum, la transformació de les superfícies terrestres i marítimes, l’alimentació, el disseny especulatiu o la biodiversitat.

En aquests temps en què s’ha assignat a la nostra edat geològica el nom d’Antropocè, on l’espècie humana ha deixat la seva empremta irreversible en els ecosistemes terrestres, i assumint que això també implica la creença hegemònica en la inevitabilitat del capitalisme com a forma de progrés històric i essencialisme biològic i cultural, les instal·lacions d’aquesta exposició funcionen com “intervencions” en el sentit que li assignés a aquest concepte la filòsofa Isabelle Stengers. En el seu assaig En tiempos de catástrofes. Cómo resistir a la barbarie que viene (2015) Stengers presenta la seva perspectiva sobre la relació capitalisme-natura com “intervencions”: una forma de prendre part en un assumpte sense tractar de convèncer sinó de provocar un breu moment de pausa, de detenció, inaugurant així un espai nou per a un posterior desplaçament a la manera de plantejar tota la qüestió. D’aquesta manera, gran part de les instal·lacions d’aquesta exposició oscil·len entre el diagnòstic del present (l’alarmant desertificació de la superfície terrestre a Overview de Benjamin Grant o el magnètic viatge cap a la infraestructura invisible de la producció i el consum del col·lectiu Unknown Fields Division ) i el desig utòpic (el disseny ficció de Superflux, el projecte Aeroceno de Tomás Saraceno o la clínica de salut ambiental de Natalie Jemijenko) augurant noves formes de recomposició sostenible de la comunitat.

La tensió dialèctica amb les espècies no humanes, subjacent en la premissa de la Dark Ecology de pensar l’ecologia sense la naturalesa, es manifesta en una de les instal·lacions: Win-Win, de la companyia alemanya Rimini Protokoll. Una experiència de teatre interactiu que especula, en la doble sentit de reflex i conjectura, amb les espècies “guanyadores” i “perdedores” de la “batalla per la vida”, extrapolant les possibilitats de supervivència de l’espècie humana des de la lent irònica de la història natural darwinista. Una posada en abisme posthumanista que convida a relativitzar l’escala “humana” de l’actual crisi ambiental. Una experiència en la qual l’Antropocè esdevé frontera, zona liminar, on haurem d’aprendre, com assenyalés Haraway en Staying With The Trouble: Making Kin in the Chthulucene (2016), a “conviure amb el problema”: l’actual catàstrofe com a condició irreversible, on allò humà i allò no humà estan involucrats de manera inseparable, presagiant altres formes d’això que anomenem “vida”.