Les peces d’AES+ F es presenten al Museu d’Art i d’Història de Ginebra, fins al 7 d’octubre, recórren la producció dels darrers deu anys del col·lectiu rus. L’exposició, des de la primera sala, resona com una exhaltació de l’art com a producte, una eficaç materialització mercantil de l’objecte artístic en tota la seva polimorfa capacitat per al consum, visual i financer. Aparéixen com a codis utilitzats la interrelació entre l’art clàssic occidental i els llenguatges contemporanis, l’estilització barroca i l’artifici d’un sincretisme deliberadament banal. Una mica com u Jeff Koons passat per la tradició ortodoxa del Caucas. Però em passa amb AES+F que el que m’aturdeix de la seva generació salvatge de bellesa capitalista deixa entreveure un posit que no puc veure en Koons, que podria denominar, així de manera molt irregular, espiritualitat. No es tracta de les referències a l’art sacre, ni de les preferències de figures religioses explícites, sinó més aviat del conjunt de vibració que l’obra projecta de cert enteniment de l’experiència humana.

El començament del recorregut expositiu d’aquest Theatrum Mundi  sembla ja una declaració d’intencions. Una sala allargada, en el palau estil neoclàssic que allotja el museu, il·luminada només pel reflex d’una pantalla de 14 metres d’ample per 5 d’alt, en la qual es projecta una de les dues peces de vídeo que funcionen com a eixos, Inverso Mundus (2015). La referència clàssica de la peça és el tema carnavalesc del món invertit que, des del segle XVI apareix a l’imaginari religiós i popular, el carnestoltes medieval en el que l’apocalipsi és un arma llibertària que pot usar-se sense represàlies un cop l’any. La presentació en l’obra d’aquesta inversió disruptiva apareix tocada per aquesta aura que emana de la manera àcida i cruel en la qual funciona com mirall.

Tot comença amb un liquid turbi que forma un fluxe que baixa per una escalinata. És a dir, tot comença com una cascada de merda que obrers mil·lenials fan sortir d’uns tubs enfront a una mena de torre Agbar translúcida, mentre trossos d’escombreries volen pels aires. Dins de la torre, es troba reunit un consell d’administració que sembla ser presidit per un Jeuscrit pèl-roig. Tots estan molt aburrits fins que arriba una troupe d’indignats, en la que s’identifiquen franciscà, hindi, hippie, choni, aturats de diversa duració, tercera edat. TE n’adones que són els  doppelgänger del consell d’administració, les fan aixecar i ocupen el seu lloc. El consell d’administració indignat, no obstant, també s’aburreix molt i ni tan sols intenta canviar el món. Tornen per tant als carrers, per a derrotxar les seves bones intencions amb gent amb trajo de classe alta que demanen almoïna per terra. També hi ha animals no-humans, i és dificil contenir-se davant els ullets sarcàsticament hiper-dulcificats de foques blanques amb ales i potetes de pollastre i gos. A l’escorxador, un gran porc en posició aixecada amb un contundent ganivet es disposa a tallar l’humà que penja del ganxo, provocant un glorios torrent de sang. Davant un fons de contenidors de transport marítim, guapíssimes dones torturen a homes guapíssims mentre s’escolta Casta Diva, amb uns instruments de tortura minimalista i ergonòmics. En una última exhaltació d’aquesta lliberació d’institnts fake, els indignats prenen els carrers i els cossos repressius es preparen per fer el seu treball, però acaben tots en una jaima lounge renaixentista, embolicats en un ennui delicios i patètic, erotismae a càmara lenta, erotisme sense sang dels anuncis de perfum.

Amb el seu hiperrealisme digital i aquesta mística del detalls, hi ha una sensació d’immersió, com un soroll de fons o un fil musical permanent. A la vegada, hi ha un joc dintre-fora, en aquesta enganyosa sensació de conquesta post-fordista, de ser capaç d’assolir el desig com quelcom tangible, les peces de vídeo tenen el seu propi merchandising: els instruments de tortura són peces escultòriques reals fora de la narració audiovisual, fragments de la mateixa sorten d’ella i es reprodueixen en impressions sobre tela o paper, no sent simples accessoris sinó complementant aquesta immersió, aquesta totalitat de la mirada hegemònica.

Alguns dels stills d’Inverso Mundus escollits per passar a categoria de producte de gamma blanca constitueixen la sèrie  Inquisition or women labour. En aquest enèsim exemple políticament incorrecte en el que les dones torturen a homes, sense sang de nou, pot llegir-se la vacuitat del discurs de la inversió dels rols binaris, replicant un dels clàssics terrors patriarcals -elles faran amb nosaltres allò que nosaltres vam fer amb elles. Altres moments poden també ser llegits des de la perspectiva del gènere, amb una mica d’ingenuïtat, com el rescat de restos o la recerca d’escletxes, com l’escultura de la sèrie  Last Riot, Girl with a bat, aquesta noia ossuda i molt concentrada en passar a l’acció amb el seu bat d’alumini lacat en blanc; l’estampa icònica del Tondo #23 de la mateixa sèrie, es presenta com una recreació trendy de la Giuditta e Oloferne d’Artemisia Gentileschi, en la que una noia no-blanca va procedir a tallar-li el coll a un pàlid adolescent pèl-roig. Davant de certs fets recents, són presències del “femení” que podríem incloure en una llista de desitjos per a un making kin anti-heteropatriarcal, encara que elles siguin també habitants d’una adolescència amoral, consumida per la violència virtual i alimentada per ampolles d’Evian.

Com un mirall de l’espiritualitat en els dies del plastiglomerat, hi ha una exhaltació d’una amalgama d’estereotips estilosament elaborats, d’afectacions individuals i col·lectives, i una sensació general de profundis en la que absolutament tot està al servei de la deshumanització. O no-absolutament tot està al servei de reflexar aquesta versió massa precisa de l’humà. El plantejament d’aquest teatre del món en la seva intenció de reflexar un panorama distòpic em sembla, en realitat, que posa en evidència que ja s’ha produït una instal·lació en aquesta distopia, que ha passat a ser precisament una forma d’espiritualitat sobrevinguda, cínica i descreguda, de tornada de tot i encara anhelant de vincles i afectes que mai arriben a materialitzar-se en res que s’asembli a la satisfacció, una impossibilitat perpètua d’una interrelacio genuïna, d’aquest making kin. Algunes vegades, allò que és real contradiu aquesta hipòtesis i, sense esperança, per descomptat, ens trobem, estem juntes i ballem.