close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

28 juny 2018
Dibuixant amb llapis de Thoreau

Juanjo Santos

L’artista Jorge Fin tira cap a la muntanya per homenatjar la vida al camp a través de dibuixos sobre rajola inspirats en el Walden de Thoreau. La seva exposició al Palacio Almudí de Múrcia és tan senzilla com la premissa que reivindica. Dibuixos sobre ceràmica acompanyats per textos provinents del llibre escapista del pare de la desobediència civil.

Thoreau va deixar el treball familiar en una fàbrica de llapis a Concord per viure de forma austera a la natura i escriure un diari de la seva experiència. “Walden, o vida al bosc”, es publicaria el 1854, sintetitzant en paraules els dos anys, dos mesos i dos dies que havia passat a Walden Pond. Jorge Fin va abandonar la seva carrera en un banc a Londres el 1988, per instal·lar-se a l’horta de Molina de Segura, a Múrcia, seguint un model de vida senzill, envoltat de natura, i dedicat a la pintura i a la contemplació. Ara, trenta anys després, i després de la lectura del diari/manual de Thoreau, condensa la seva experiència en “Walden, Manual para echarse al monte”, una traducció a la murciana dels ensenyaments del nord-americà, a través d’una connexió tan directa que sembla que Jorge Fin dibuixi amb els llapis de Thoreau, encara que realment siguin retoladors blaus permanents Hi-Text.

Els conjunts de rajoles, la majoria profusament intervinguts, il·lustren diversos capítols de Walden de forma, en alguns casos, tan literària com literal (per exemple, aquell que empra la cita “Tenia tres cadires a casa: per a la solitud, per a l’amistat, per a la companyia”, mostra tres cadires buides en un bosc). Es repliquen paisatges, poblats per insectes o ocells, ennuvolats i arbrats, que efectivament remeten més a una zona de Massachusetts que a la plana del sud-est espanyol. Però estem davant d’un exercici que exacerba la imaginació, vinculada a l’elogi de la ociositat (nom d’un assaig escrit per Bertrand Russell en 1932), tot i que en la majoria de les escenes hi hagi moviment (plantes arquejades pel vent, grups de núvols en moviment, formigues en marxa). Dins de les limitacions tècniques que comporta el dibuix amb retolador sobre rajola, l’artista aconsegueix aprofundir en perspectiva i tridimensionalitzar els conjunts sobre les superfícies de 15×15 centímetres.

Diversos homenatges a la història de l’art es fan notar en algunes de les obres. Un d’ells, en el qual apareix un pagès descansant sobre una muntanya d’espigues, és al quadre “Migdiada al Camp” (1889-1890) de Vincent Van Gogh. El text que acompanya pertany al capítol 8 de “Walden”; “En despertar, ja sigui de la son o de l’abstracció, tot home ha d’aprendre de nou els punts cardinals”. Potser podem llegir aquesta suggestió en clau actual; la migdiada de l’agricultor murcià, sense feina després de la crisi del sistema financer, i al qual amb el despertar l’espera una obligada readaptació. No oblidem que qui empunya el retolador -sobre una ceràmica de producció artesanal, no industrial- és un banquer readaptat. En una altra de les obres, la influència de Durer és visible, com en el camp assilvestrat sobre el qual descansa una calavera, i la cita en correspondència resa: “els nostres esquelets no es distingeixen probablement dels dels nostres avantpassats”. De nou podem interpretar aquesta comunió imatge-text com a al·legoria de l’exigència de la tasca campestre que s’hereta de generació en generació, forçant la salut dels jornalers fins a la fatiga final. Thoreau no era un hooligan del capitalisme -encara que no fos tampoc socialista- i afirmava que el cost de les coses hauria de calcular-se en funció de la quantitat de vida que sacrifiquem per ella. La recerca d’un equilibri entre necessitats i requeriments, i que pot comportar el replantejament de la vida a la gran ciutat o de l’orgull del treballòlic.

Intencions sospitades que es multipliquen com les ones de l’aigua que en una altra de les seves col·leccions de rajoles conformen un haiku pintat. “Ones circulars, en línies de bellesa” sobre rajoles, material destinat a protegir l’espai domèstic, o a decorar el lloc sumptuós, com un palau del llevant espanyol.

La presència dels núvols no és nova per a aquest artista, membre 0027 de la “Cloud Appreciation Society”, i pintor oficial de celatges des de fa dècades. Núvols que cotitzen a l’alça en un mercat de valors diferent al de la City de Londres. Jorge Fin, artista que no només mira cap amunt, sinó també cap endavant (del seu cap va sorgir la idea de la Mediterranean Iceberg Association, un presumpte col·lectiu d’avistadors d’icebergs a la Mediterrània, als quals pressuposo dotats d’una gran paciència), i cap avall; a les formigues, les granotes, les plantes i les empremtes, i que dedica el seu temps a crear instàncies que ens facin perdre -o guanyar- el temps amb l’albirament de les seves obres, i després de la contemplació, potser treure alguna idea d’aquest manual per tirar-se a la muntanya.

[1] Teoria que defensen, entre altres, el biògraf oficial de Thoreau, en Richardson, R. D. (2017). Thoreau: Biografía de un pensador salvaje. Madrid: Errata naturae.

 

 

Amb la missió de seguir millorant l'escriptura de la crítica d'art, la resta és disfrutar i aprendre mitjançant les propostes contemporànies, elaborant altres estratègies de relació, ja sigui com a col·laborador de revistes, editor d'una, curador o conferenciant. Com a crític d'art motxiler ha compartit moments amb artistes de Centroamèrica, Mèxic o Xile. I el llistat augmentarà. Tot combatent l'art interessat i aplaudint l'art interessant.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)