Escric amb urgència unes paraules sobre Es que ahora no puedo, la proposta que Marc Vives presenta a etHall fins demà. Ho faig d’aquesta manera perquè crec que és la millor forma de vèncer la temptació de descriure en comptes de revisitar. Em temo que esmicolar allò que va succeir ahir i tractar d’establir un ordre suposaria trair la seva hospitalitat i trencar de manera irreversible algun tipus de pacte al qual, gairebé sense adonar-nos, vam accedir tots els que vam anar a la seva trobada. No em refereixo al tipus d’aliança secreta que se signa per a garantir la integritat d’un tercer, o l’exercici de muda responsabilitat d’aquells que sabent-se en possessió d’una veritat alimenten amb ella el seu ego. Em refereixo a un pacte que ens compromet mútuament i que comença en un mateix. Com de pretensiós resultaria parlar de sinceritat o honestedat, què buit. Crec que ho explicaré millor i sense donar tants embuts si ho dic fragilitat. No imagineu preciosismes, em refereixo a una recerca entossudida en fer sense deixar de ser sostenible, humana i materialment. Em refereixo a construir des de la complicitat, la gratitud i la humilitat. Amb una bona dosi de coherència i pot ser fins i tot amb disciplina – allà estan aquests banys matutins a la Barceloneta que Marc Vives ha documentat via Instagram

Potser és redundant, per obvi, anotar que allò personal és tremendament polític, però en aquest torrent d’intuïcions, encerts i passos en fals que Marc Vives embasta fins arribar a l’aquí i ara, si alguna cosa hem de treure en clar és que habita amb una resolta comoditat en la dissolució d’aquestes dues categories. També pot ser que sigui redundant, i no per això menys necessari, anotar que en totes les exposicions, en totes les novel·les que llegim, en la cançó que sona en aquest aparell de ràdio llunyà i al quual no prestem molta atenció, en tots ells podem albirar un comentari sobre la manera en què voldríem viure i l’afany que altres posen en retallar els nostres desitjos. Vives ha escrit un text que distribueix entre els que hi som i ens diu: “no volia escriure això i que, com succeeix amb els fulls de sala, acabés doblat en una butxaca, sense més”. Potser les convencions dictin que la porta d’accés a una galeria es mostri sovint com aquesta “porta freda” que vam obrir sense massa expectatives i després de la qual es desplega un ventall d’acolorides i gastades estratègies de persuasió. Marc ens demana que la obrim sabent que allà no trobarem artificis, i que escoltem. No és molt però és suficient. No hi ha màgia, però sí la convicció que aquesta hora escassa que compartim habilita un espai per a la transferència d’idees i la distribució dels afectes.

Tot ens fa pensar que a Es que ahora no puedo el Marc confronta aquest deute que sembla adquirir pel sol fet de ser artista. Una negació a la pressió per la producció, per generar continguts, per presentar-los de forma aparent. També hi és la necessitat d’allunyar-nos, d’adquirir perspectiva sobre un mateix, sobre les muntanyes i els edificis que voregen la platja; i trobar plaer en una inestabilitat punyent que ens manté suspesos mentre travessa el nostre cos. Hi ha una mica de recapitulació i de punt i a part – la puntuació és molt punyetera -, però també una constatació: algunes coses no mereixen ser explicades, han de ser viscudes no?