Cognom Maetani, nom Kai. Des del meu punt de vista, Maetani Kai és la promesa de la fotografia japonesa emergent.

Va néixer al poble d’Ehime l’any 1988. Va estudiar ceràmica a la Universitat d’Art i Disseny de Kyoto el 2011, seguint l’ofici del seu pare. El 2013, va continuar els seus estudis de postgrau amb un mestratge en Belles Arts a la mateixa institució, on es va especialitzar en fotografia. Des de llavors, va començar a construir un atent i agosarat cos d’obra, on l’autoretrat, el treball biogràfic i el nu han estat centrals.

L’any 2014 va començar a desenvolupar la sèrie Kapsel, on el fotògraf s’infiltra a diferents nínxols dins d’hotels-càpsula. Quan pensem en la cultura japonesa contemporània des d’Occident, un gran nombre d’articles i de reportatges als mitjans de comunicació tendeixen a pintar una imatge orientalista basada en allò exòtic. El Japó es redueix a vinyetes turístiques, colorits mig populars o bé a tot tipus de fetitxes de la indústria nocturna. Si bé no m’agradaria contribuir a l’estigmatització del desig antinormatiu o del treball sexual, la meva crítica apunta que la mirada occidental tendeix a complir una profesia que ella mateixa produeix en mirar el Japó: la d’un Orient ple d’erotisme i d’excentricitats , llestes per al consum a gust. L’hotel de càpsules és una d’aquestes excentricitats de les quals s’alimenten les representacions foranes del Japó. Es tracta d’uns hotels de baix cost ubicats a les grans urbs nipones, orientats principalment a oficinistes traspassats o joves de viatge. En comptes d’alcoves particulars, aquests hotels ofereixen llits individuals dins de càpsules ubicades en salons compartits, que tenen diferents amenitats i aïllament sonor.

Conscient de les retòriques exotistes sobre aquest tipus d’allotjament, en aquesta sèrie fotogràfica Maetani visita hotels-càpsula on passa a retratar-se a si mateix completament nu. D’aspecte abandonat o corroït, les càpsules que habita són intervingudes amb diferents dibuixos burletes o de vegades grollers. El seu disparador remot atorga a Maetani tant el control darrere de la captura com un cert sentit d’atzar voyeurístic sobre la seva pròpia pell, comparable a com la història de l’art japonès va tendir a la perspectiva zenital “des de dalt” durant diversos períodes més emblemàtics. Des de l’entotsolament claustrofòbic de la càpsula, Maetani semblava expandir la seva pròpia subjectivitat cap als límits del desig i de certa obscenitat, exhibint-se sense pudor per així qüestionar els estereotips al voltant de la corporalitat nipona.

En certa manera, la darrera exposició de Maetani va afiatar i alhora va desenvolupar les hipòtesis fotogràfiques treballades anteriorment per l’artista. En aquesta exposició ens va mostrar una nova sèrie titulada Under the Bridge [Sota el pont], resultat d’una residència artística a la ciutat de Tòquio. Aquí Maetani va qüestionar el cub blanc com a dispositiu d’exhibició, mitjançant una sèrie de murs temporals que generaven un recorregut quasi-laberíntic similar al dels banys públics al Japó. No és estrany que durant l’estada del fotògraf a la capital, es va interessar a trobar espais abandonats a les riberes dels rius de la megalòpolis, molts d’ells banys abandonats on homosexuals troben el semi-resguard ideal per al sexe públic.

El recorregut de l’exposició es va desenvolupar a l’aler dels passadissos muntats pel fotògraf. En entrar al recinte, el primer panell visible es mostrava indecorós amb residus de cinta adhesiva en un estrany patró quadriculat. Es tractava dels romanents d’una intervenció in situ, on el fotògraf va visitar la sala de nit per revelar una de les captures en un mosaic fet de paper fotogràfic. El resultat de l’experiment seria exhibit al mur de l’espai contigu, elaborant una poètica sensual que es desplaçava entre la visibilitat i l’ocultació. A la cantonada cap a l’esquerra, es projectava un diaporama en un projector Kodak Ektagraphic III-J ATS. A les diapositives muntades pel fotògraf i rotades dins del projector a través d’un temporaitzador intern, es documentava el procés de Maetani en revelar la sèrie. Com uns souvenirs de vacances bizarres, les diapositives exhibien lots erms, ciment brut, rumes d’escombraries i de sintètics ftalats colorits igual que rudes males herbes aconseguint créixer en semblants escombraries urbans: sempre de nit i amb un potent flaix.

En continuar el trajecte delimitat pels estrets passadissos de l’exhibició, cada cop ens podíem adonar d’algunes natures mortes muntades a mur: cinc fotografies soltes emmarcades en delicades capsetes d’acrílic dispersades al llarg del recorregut, desvelant detalls de les localitzacions emprades pel fotògraf en la recerca artística. Tot i això, l’epítom de l’exposició va ser el vídeo muntat al final del recorregut. Un monitor de gran format va ser muntat sobre el mur fals a l’alçada del pis, aixecant-se verticalment fins a arribar una mica més avall de l’estatura del mateix fotògraf. Durant les exploracions de Maetani dins dels antres a les riberes dels rius tokiotes, va decidir exhibir el seu cos nu en aquells santuaris del desaprofitament. Gràcies a la complicitat del seu assistent que prefereix l’anonimitat, li van ser projectats els seus mateixos fotogrames dels antres sobre la pell eriçada pel cru fred hivernal de Tòquio. Com en un rite pagà de resistència i de plaer dolorós, el fotògraf es despullava durant alguns minuts davant les projeccions d’aquells mateixos antres erms sobre la seva pell; el seu cos batent-se descontrolat per la gèlida temperatura en una coreografia instintiva que el fa convulsionar músculs abdominals i penis per igual.

Sens dubte, la performance que Maetani executa ens fa recordar al crit de llibertat que va gemegar la fotografia de Ren Hang abans de la seva mort. Tot i això, el context de persecució que va viure el meu estimat Ren no va ser igual al d’un Maetani. Què podria ser criminal d’habitar aquelles vores, de despullar el cos a les riberes tumefactes dels rius contaminats com ho fa Maetani? Certament les dues poètiques de llibertat habiten jurisprudències diferents. Potser les captures de Maetani de les plantes arvenses en territoris erms guarden més semblant amb l’ecologia queer d’una Kawauchi Rinko. Tots dos fotògrafs aconsegueixen capturar una força inefable del desig, que subjau a plena vista de la matèria orgànica; de la carn viva que convulsiona davant la força de la llum.

Maetani és un artista contemporani d´una visió única, que ens permet recuperar l´esperança en les possibilitats de la fotografia analògica en els erràtics anys 20 del segle XXI.

(Imatge destacada: Maetani Kai, Kapsel507, de la sèrie Kapsel, fotografía analógica 120 mm, 2014- [2020].)